En català

Escrit el 29/04/2017

                                           UN BON COMENÇAMENT D’ANY!

 “Res al món que valgui la pena s’ha aconseguit sense passió.”

 Hegel

Fent un balanç, aquest primer quatrimestre de 2017 ha estat molt satisfactori. En primer lloc, per haver rebut a l’inici de l’any una Menció d’Honor en el Certamen Nacional y Internacional de Teatre Breve “Carlos Aguilera” (Uruguai) amb l’obra El tresor indígena. No hi ha cap dubte que un reconeixement sempre t’anima a seguir endavant i et fa pensar que no vas per mal camí. I més quan ve del país que va acollir amb els braços oberts a la nostra gran i estimadíssima actriu Margarida Xirgu, la musa de Federico García Lorca.

Norman Bethune davant l’ambulància del Servei Canadenc de Transfusió de Sang.

A la finals de gener va tenir lloc al Centro Cultural Conde Duque (Madrid) la lectura dramatitzada de la meva obra Sangre para la libertad, basada en la vida de Norman Bethune, un metge canadenc que l’any 1937 es va unir a la Brigades Internacionals i que va dur a terme transfusions de sang a primera línia del front amb una ambulància medicalitzada que ell mateix va idear. L’obra va ser un encàrrec dels Amigos de las Brigadas Internacionales, i va consistir bàsicament en una dramatúrgia de textos de Norman Bethune i de Jesús Majada, un expert en la vida d’aquest metge canadenc i en un dels episodis més tràgics de la Guerra Civil, l’anomenat “crim de la carretera de Màlaga a Almeria”, en el qual milers de civils que fugien de Màlaga (capturada per les tropes franquistes) per anar a refugiar-se a Almeria, van ser bombardejats per mar i aire pels colpistes. La direcció de la lectura va estar a càrrec de l’actriu i directora Hitos Hurtado, i en ella hi va participar també l’actriu i directora María Jesús Luque en el paper de Frances Campbell Penney, l’esposa de Norman Bethune.

Després va venir l’estrena a Màlaga de la meva última obra, La última salida de Sancho Panza , que va pujar a escena gràcies a l’esforç, l’obstinació i la il·lusió de l’actor i director Juan Luque, i que promet tenir llarga vida. Però la veu de Sancho no s’ha quedat sola: en haver plantejat el monòleg com un assaig en el qual l’il·lustre escuder practica davant d’una cadira buida com dir-li a la seva esposa, Teresa Panza, que pensa marxar a córrer aventures, em va venir la necessitat d’escriure la rèplica de Teresa. I així va sorgir un altre monòleg, La última carta de Teresa Panza. L’escena té lloc després de l’agra discussió que Teresa ha tingut amb Sancho, després de la qual ell s’ha resignat a quedar-se a casa per l’actitud hostil de la seva dona. Però no per molt de temps, Teresa sap que hi haurà un nou intent perquè no ha aconseguit eradicar de la ment del seu marit la idea d’anar-se a córrer aventures, tal com va fer en el passat amb el seu senyor. En iniciar-se el monòleg Sancho està fora d’escena, dormint a la seva habitació la borratxera del dia anterior, ja que després de la discussió amb la seva dona ell se’n va anar a la cantina. I Teresa li està dictant una carta a algú a qui tampoc veiem. Una carta dirigida a la famosa Duquessa que li va concedir a Sancho el govern de la Ínsula Barataria, perquè Teresa Panza creu que la tal Duquessa -amb la qual va arribar a cartejar-se mentre el seu espòs va ostentar el càrrec de governador- sabrà convèncer Sancho perquè abandoni la boja idea de marxar un altre cop.

Juan Jesús Luque com Sancho Panza

El text d’aquesta segona part és una dramatúrgia dels capítols del Quixot que tenen a veure amb Teresa Panza i de petits fragments d’altres obres de Cervantes (sobretot Trabajos de Persiles y Segismunda).
Tots dos monòlegs formen l’obra que he titulat En un lugar de la Mancha, que aquest proper mes de juliol publicarà l’editorial Fundamentos. I, si tot va bé, la companyia teatral Escudero Andante (que ha fundat el propi Juan Luque juntament amb la també actriu Chus Bernal) la posarà en escena.

Aquest mes d’abril un grup de teatre jove del municipi de Puig-reig (Barcelona), el Grup Juvenil Esplai de l’Ametlla de Merola, ha posat en escena la meva obra El metge d’Alep juntament amb dues escenes d’una altra obra meva, Futur Perfecte, en les quals es fa referència a la relació pares-fills i a la forma en què s’educa a aquests últims (les escenes són Males companyies i La democràcia romana). El muntatge estava realment cuidat i va captivar al públic al mateix temps per la seva duresa i per la seva poeticidad, i part dels ingressos de taquilla es van donar a l’ONG Pro-activa Open Arms, que com sabeu s’encarrega de salvar als refugiats que s’endinsen en el Mediterrani intentant arribar a Europa.
L’entusiasme, la il·lusió i el nivell d’aquests joves actors, sota la lúcida adreça de Juanjo Mora -que ha sabut potenciar amb el seu treball el que el text pretenia provocar en l’espectador-, em fan pensar que en els propers anys veurem sorgir una generació d’actors molt prometedora a Catalunya. Veieu què diu d’ells la televisió:

També aquest abril, el grup Xchamana, que va representar anteriorment la meva obra A trenc d’alba, ha estrenat a Chihuahua (Mèxic) sota la direcció de Oswaldo Tarrés, una adaptació de la meva obra L’aparició, que han titulat La Inmaculada i en la qual el paper del musulmà és substituïda per un mormó. Aquest muntatge ha tingut una curiositat: el paper de Pilar, la mare que es presenta davant la Verge perquè la curi de la seva malaltia, ha estat interpretada per un actor masculí, el propi Oswaldo Tarrés. I pel que sembla aquesta decisió tan arriscada va agradar al públic.

Finalment, aquesta primavera seguiré visitant diversos centres d’ensenyament en els quals han posat com a lectura a alumnes de Primer i Segon d’ESO dues obres meves, El chip experimental i El delegat. Segons m’expliquen alumnes i professors, ambdues lectures estan agradant molt.

Què més es pot demanar?

 

Escrit el 27/11/2016

                          EL  METGE D’ALEP

Deia Susan Sontag: “La societat capitalista requereix una cultura basada en imatges, necessita subministrar moltíssim entreteniment amb objectiu d’estimular la compra i anestesiar les lesions de classe, raça o sexe. I necessita reunir quantitats il·limitades d’informació per poder explotar millor els recursos naturals, incrementar la productivitat, mantenir l’ordre, fer la guerra, donar feina als buròcrates…” Aquesta sobreabundància d’imatges és el que -penso- ens des sensibilitza i bloqueja la nostra empatia davant el dolor dels altres. Veiem imatges dramàtiques, diem “pobra gent” uns segons i a continuació un nou bombardeig d’imatges, aquesta vegada més amables (les notícies esportives, una sèrie, un concurs, un programa del cor…) fan que ens n’oblidem. A la meva obra “La finestra” proposava anar més lluny de la “simple” pèrdua d’empatia per presentar al públic com un grup de turistes que visitava un país devastat per la guerra per veure l’espectacle en primera persona. I faig servir la paraula “espectacle” amb plena consciència. Pot ser que ara amb Síria i els refugiats que en fugen per salvar les seves vides, ens estigui passant el mateix: pensem “pobra gent” però als pocs segons ens entretenen amb imatges més amables. És una forma d’anestesiar la consciència. Potser el meu crit de ràbia, la meva manera de protestar contra la immoralitat dels nostres polítics i de gran part de la nostra societat respecte al que està succeint amb Síria i amb els refugiats, és l’obra que ara us presento: El metge d’Alep. Ha sorgit -un cop més- de l’encàrrec de la professora i directora teatral María Jesús Luque, de l’IES Miguel Catalán de Coslada (Madrid), per a les Jornades Solidàries que aquest curs el Centre dedica a Síría i el refugiats. A continuació teniu un link per comprovar fins a quin punt s’impliquen de manera compromesa i imaginativa, alumnes i professors en aquest projecte: https://youtu.be/uQgQ_KJTXr0

Casco blancom de Alepo

Casc blanc d’Alep

Vàries han estat les fonts que m’han inspirat aquesta obra: per començar, les múltiples notícies sobre els bombardeigs d’hospitals a Alep i la mort de metges i personal sanitari. Només fa falta escriure en Google “bombardejo” “hospital” “Alep” i surten innombrables notícies. Aquests bombardeigs els duu a terme l’aviació siriana amb suport dels russos, o directament l’aviació russa. Però aquí no passa res perquè Rússia no és l’Iraq ni l’Afganistan, no és un peó o un alfil en el tauler d’escacs de la política mundial, és una dama. I com és una dama ningú li para els peus per por que se’l mengi. I aquí tenim a Europa i als Estats Units, rentant-se les mans com Pilat. Tant a Alep com a Lesbos, o a Idomeni, o als camps d’internament controlats per l’exèrcit grec, o als camps de refugiats en territori turc. Quin fàstic de polítics. Afortunadament hi ha persones del carrer, com tu que estàs llegint aquestes línies, que sí es “mulla” per aquests als quals els nostres polítics només veuen com a peons prescindibles del tauler, són els cascs blancs que treuen gent de la runa a Alep després dels bombardeigs aeris, són els voluntaris d’ONG o voluntaris independents que van a Lesbos, Idomeni, Tessalònica, Atenes, Líban i on faci falta per intentar salvar vides, donar consol, donar escalfor humana a gent desesperada que fuig de la Mort… I estan també els periodistes, uns només hi van per donar la notícia però molts s’impliquen, és impossible no implicar-se enmig de tant horror i tanta desesperació. I donen fe que Occident ha traït els seus valors i s’ha deshumanitzat donant l’esquena a refugiats que només fan el que van fer molts catalans l’any 1939, al final de la Guerra Civil: fugir del gana, la repressió i la mort.

Alí Ahmad Said Esber,

Alí Ahmad Said Esber,

Una altra font d’inspiració han estat els poemes de dos poetes sirians de renom, Nizar Qabbani i Alí Ahmad Said Esber, aquest últim, amb el sobrenom d’ “Adonis”, és etern candidat al Premi Nobel de Literatura. Qabbani va ser diplomàtic i podem trobar en la seva producció tant poesia amorosa com poesia política, sobretot arran de l’esclat de la guerra civil libanesa, en la qual la capital, Beirut, va quedar dividida i destrossada, oferint-nos un trist paral·lelisme amb Alep. “Adonis” també té un llarg recorregut en la poesia d’arrel política i té poemes que descriuen amb cruesa la situació de la guerra civil libanesa, que també va viure.

Nizar Qabbani

Nizar Qabbani

Aquesta és la sinopsi del metge d’Alep, obra breu que es divideix en dos actes: Al primer coneixem Tarik, pediatre en un hospital d’Alep. També a Raisa, la infermera que l’ajuda a atendre i a fer les cures als pacients. Però Tarik, a més de metge, també és poeta i té algunes obres publicades. Arriba una Periodista interessada per la doble condició de Tarik (metge i poeta). Mentre l’entrevista, Tarik atén als nens ferits que van a l’hospital. Però en plena entrevista l’aviació bombardeja l’hospital i Tarik mor.
El segon acte té lloc a Lesbos: un Voluntari d’una ONG vigila el mar amb els seus prismàtics esperant veure alguna embarcació amb refugiats dirigint-se a l’illa. Perquè malgrat el pacte que la Unió Europea té amb Turquia perquè aquest país freni l’arribada d’immigrants, en segueixen arribant alguns. La Periodista està amb ell. Tarik, tot i estar mort, també està present a l’escenari però només el veu i el sent l’espectador. Arriba una embarcació que porta als únics supervivents d’una barca de refugiats que intentava arribar a Lesbos. Aquests dos únics supervivents són la Raisa, la infermera de l’hospital d’Alep, i el Hussein, el nen al que estaven fent les cures al moment del bombardeig. La trobada de la Periodista amb ells és emotiva, en gran part per la tristesa de saber que Tarik ha mort. Apareix llavors un soldat, que trunca les esperances de la Raisa i del Hussein per ser acollits a Europa i els porta a un camp d’internament. Les protestes del Voluntari i de la Periodista són inútils. Però Hussein aconsegueix lliurar-los uns dibuixos fets per nens sirians, perquè els reparteixin entre la gent i així es conscienciï del que està passant amb Síria i els refugiats.

 Per obtenir-la feu “clic” al títol en blau. També podeu anar a la secció “Textos en Català”.  El metge d’Alep

Escrit el 22/06/2016

UNA NOVA COL.LECCIÓ DE TEATRE PER A JOVES

EL DELEGAT_Arola Editors enceta una nova col.lecció de teatre per a joves. Són cinc títols , entre els quals hi ha la meva obra EL DELEGAT. Crec que amb aquesta col.lecció Arola Editors contribueix a omplir un buït en el nostre panorama literari perquè actualment hi ha molt poques editorials que tinguin col.lecció de teatre infantil i/o juvenil. I parlo d’editorials de referència, que elaboren llibres de text i narrativa per a les joves generacions. Sembla ser que el teatre és la ventafocs literària, molts pensen -també professors- que no és literatura amb majúscules o que no agradarà als alumnes. Però el que em transmeten alumnes i professors, sobretot arrel de la lectura a classe de la meva obra EL CHIP EXPERIMENTAL -que des de l’any 2007 es posa com a lectura cada cop a més centres educatius-, és que la dinàmica de la lectura teatral motiva molt als alumnes: perquè poden “interpretar” els personatges quan els llegeixen, perquè els fa gràcia veure com s’intercanvien els personatges uns companys amb els altres i perquè és possible acaba muntant l’obra sencera, o fragments, davant de la resta de cursos. Aixó és un valor afegit que no tenen els altres gèneres literaris   A més, sens dubte el teatre, per la seva mateixa naturalesa constitueix una poderosa eina de representació col.lectiva de la nostra realitat, que cal aprofitar i fer arribar a joves i adolescents. Llegir, representar, ser per uns moments una persona diferent, a més de ser divertit, ajuda a crear empaties i a posar-se al lloc de l’altre.

   Aquests cinc títols publicats no pretenen només entretenir, també volen fomentar l’esperit crític i la reflexió sobre temes crucials dels nostres dies, alguns dels quals afecten molt especialment a joves i adolescents, com el bullying i les relacions dominants en les parelles adolescents -en el cas de EL DELEGAT-, la immigració, la intolerancia col.lectiva, l’exclusió social… Sempre adequant el to i la manera d’enfocar el tema a cada edat per fer-lo més proper i entenedor.   Una forma senzilla i alhora amena d’introduir a les aules la literatura i la pràctica teatral.

La sinopsi de EL DELEGAT és la següent: En un centre educatiu es convoquen eleccions per ser delegat de la classe. Una colla de perdonavides que ha aconseguit fer-se amb el poder a l’escola, extorsionant, fent “bullying” i aplicant la política de la por, decideix presentar el Miquel, un candidat “titella”, per por de perdre els seus privilegis, ja que l’altra candidata que es presenta a les eleccions no els té por i ja els ha parat els peus més d’una vegada. Al principi el Miquel, el candidat “titella”, cedeix: ja va sofrir assetjament a l’escola de la que procedeix (i de la que va haver de marxar) i ara la seva prioritat és no tornar a sofrir, així que accepta seguir-los el joc per tal de no tenir problemes i ser amic dels qui ho maneguen tot. El Miquel guanya les eleccions. Però un cop s’ha convertit en delegat, els abusos de la colla de perdonavides es multipliquen perquè ara saben que el representant de la classe no actuarà contra ells. El Miquel comença a sofrir perquè no pot suportar ser còmplice de tot l que està passant.

Vaig deixar llegir EL DELEGAT a una persona molt propera que havia patit bullying a l’institut i aquesta és la seva opinió, que per a mi és important: “La trobo molt entranyable i alliçonadora. Sobretot fa reclam d’una cosa molt important, que és que els altres s’impliquin quan vegin que fan bullying a algú. M’ha agradat el protagonista, que tot i que és tranquil també és carismàtic, fins i tot sense el discurs final contra els bullys. També m’ha agradat que la història d’amor fos per al Peret i no per al personatge principal, que és el que se sol fer. A més aludeixes a un tema molt important a una edat on fa molta falta: l’actitud controladora per part d’alguns nois en les relacions. Transmet uns valors molt bonics i, sobretot, si hi ha un bully entre el públic, per un moment s’haurà de posar en el lloc de la víctima i com a mínim li farà pensar. D’altra banda, pels que el pateixen, estaràs encenent una metxa perquè siguin defensats.”

L’agrupació de teatre jove de l’Associació Cultural Esplai de l’Ametlla de Merola em va demanar el text l’any passat i el va dur a escena. Hi van assistir tres centres educatius, un de Puig-reig i dos de Navà, i va funcionar molt bé. Aquí teniu la notícia, extreta de la web de l’Escola Diocesana de Navàs, que va assistir a la representació:

Aquest divendres, l’EDN va viure un matí especial.

A les 10.00h del matí, prop de 170 alumnes d’ESO i Batx. es van desplaçar a l’Ametlla de Merola per veure una obra de teatre. L’excursió va servir per fer companyonia i trencar el ritme de la classe, però sobretot per disfrutar de l’obra de teatre que l’Associació Cultural Esplai de l’Ametlla de Merola, amb el grup de joves, havia muntat per Sant Jordi.

L’obra s’adequa molt a la temàtica escolar, amb temes que van des del bullying, a les relacions de parella, al món dels amics, a l’abús de poder… però el fet que estigui protagonitzada per 7 nois que van dels 13 als 18 anys, fa que tingui molta força i que els nostres alumnes gaudissin de l’espectacle. Després, des de les classes de tutoria es va treballar tota aquesta temàtica.

Quant als actors i actrius, 3 són de la nostra escola (R. Boixadera, A. Torres i N. Rovira), 2 de l’Institut Sant Jordi de Navàs i 2 més de l’IES Puig-reig. Per aquest motiu van fer dues sessions de l’obra. Una per a l’EDN i una altra de conjunta per a Sant Jordi i Puig-reig.

Us adjunto el link d’Arola Editors on podeu trobar EL DELEGAT:

http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=ficha&isbn=978-84-94575-62-4

I també us adjunto els links on podreu trobar més informació sobre els llibres de la col.lecció, classificats de manera orientativa per les edats per les que estan pensats:

Més de 12 anys: http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=tematica&tema=42

Més de 13 anys: http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=tematica&tema=43

Més de 14 anys: http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=tematica&tema=41

Més de 16 anys: http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=tematica&tema=44

Escrit el 24/05/16

TOT ESPERANT GODOT A IDOMENI

20160512_133122

El Massoud és un nen sirià de 8 anys que va arribar amb la seva mare i quatre germanes més a Lesbos al març. Anava a trobar-se amb el seu pare, que va aconseguir arribar a Alemanya i ara té una feina allà; però en arribar a Idomeni seguint la via del tren es van trobar amb la frontera macedònia tancada. Ara ell, la seva mare i les seves germanes “s’ allotgen” a la part central d’una gran tenda de campanya muntada per Metges Sense Fronteres, en un succedani d’habitacle format per dues lliteres al voltant de les quals han posat unes mantes proporcionades per ACNUR fent de cortines, per poder tenir certa sensació d’intimitat i privacitat. Com ell, molts altres nens viatgen sols amb les seves mares amb l’esperança d’arribar a Alemanya. Alguns per retrobar-se amb els seus pares, que s’hi van avançar abans per preparar la seva arribada; uns altres simplement fugint de l’horror de la guerra i la mort, no tenen un pare que els esperi enlloc perquè va morir víctima de la guerra, de la repressió, de les forces de seguretat turques -que intenten evitar amb tots els mitjans al seu abast que els refugiats es llencin a l’Egeu per arribar a Grècia- , o víctimes del propi mar Egeu.

Massoud

Massoud

Així doncs, el Massoud al damunt ha de considerar-se afortunat. Perquè el seu pare viu i l’espera a Alemanya, perquè encara li queda una mare que cuida d’ell, perquè ha aconseguit sortejar a les màfies que trafiquen amb nens i perquè s’allotja en una tenda de campanya que no s’emportarà el vent ni difícilment s’inundarà en cas de pluges torrencials, com les que estan caient en aquests últims dies i que han deixat inservibles centenars de tendes. La seva mare també ha de sentir-se afortunada, perquè no ha perdut cap fill en la difícil travessia de l’Egeu i perquè no ha de parir estant a Idomeni. I és que a les que han de parir les porten a l’hospital de Kilkis (la capital de la demarcació) i allà se’ls fa una cesària sense contemplacions i després de dos o tres dies ingressades se les retorna a la brutícia i a les condicions gens higièniques d’Idomeni, malgrat els esforços de Metges Sense Fronteres, de Médicos en Acción o dels metges independents que exerceixen en una furgoneta condicionada com a ambulatori que a Idomeni es coneix com  “Alivio Dolores”.

Tanqueta de la policía macedonia custodiando la valla fronteriza de Idomeni

Tanqueta de la policia macedònia custodiant la tanca fronterera d’Idomeni

Vaig conèixer el Massoud mentre ajudava als bombers d’EREC (Equip de Rescat i Emergències de Catalunya) a fer un cens per repartir setmanalment a cada família d’Idomeni una bossa amb verdura i fruita. Quan vaig arribar com a voluntari ja estaven fent diàriament un repartiment entre 450 famílies, que rebien la bossa dues vegades per setmana. Però els refugiats els van demanar que fessin només un repartiment per així poder arribar a més famílies. Perquè si els refugiats d’Idomeni mengen, vesteixen i tenen atenció mèdica i anímica és gràcies a les ONG i als voluntaris que els assisteixen i que vénen de tot arreu d’Europa per deixar clar amb els seus fets, amb la seva solidaritat i amb la seva dedicació que ells no tenen res a veure amb els governs dels seus països, governs que els han tallat el pas a aquests milers d’éssers humans que fugen de la guerra, la mort i la desesperació, els han denegat ajuda i paguen a Turquia perquè els faci el treball brut i amb tota seguretat ofereixen a Macedònia contrapartides que ignorem a canvi que mantingui la frontera tancada. I miren cap a un altre costat quan els refugiats que aconsegueixen arribar a Macedònia a través de les muntanyes són apallissats al bosc per la policia macedònia, que els retorna ferits a Idomeni.
20160512_140812 20160513_183729

Pel que sembla l’ajuda que voluntaris independents i petites ONG ofereixen als refugiats no està ben vista per les autoritats, perquè cada vegada amb més freqüència els controls policials que hi ha als accessos a Idomeni els compliquen i fins i tot els prohibeixen el pas, dificultant expressament la distribució de menjar. Una vegada fins i tot es va arribar a impedir el repartiment matinal de llet entre els nens i en una altra ocasió vam haver d’agafar camins secundaris fins a trobar un control policial més permissiu que ens permetés proveir al campament de “potitos”, bolquers i llet materna en pols. La raó? Dificultar més encara el dia a dia dels refugiats a Idomeni perquè adoptin la solució que els ofereix el govern grec amb el beneplàcit de la Unió Europea: acudir als camps oficials regentats per l’exèrcit, on se’ls diu que seran ben atesos i viuran en millors condicions. Amb aquesta fi diàriament s’envien autocars a Idomeni per transportar gratuïtament a aquests camps als refugiats que ho desitgin (camps en els quals, per cert, poden entrar molt poques ONG). Amb aquesta fi ACNUR ha instal·lat a Idomeni una megafonia que recorda diverses vegades al dia que existeix aquesta opció. I la veritat és que el número de refugiats que desfila cap a aquests autocars creix dia rere dia. Però la raó principal per la qual van als camps oficials no és la comoditat: el govern grec els adverteix que només renovaran el seu permís d’estada a Grècia (que se’ls va donar a la seva arribada a Lesbos o a Quios per una validesa de 3 mesos) si abandonen Idomeni i van a aquests camps oficials. Així doncs, la Unió Europea adopta a través de Grècia una solució històricament molt seva: amagar el cap sota l’ala. Idomeni deixarà d’existir, sí, la veritat és que té els dies comptats. Però per amagar el problema sota la catifa. 20160512_184718
I després d’Idomeni, on enguany hi ha unes 8500 persones, vindran els altres camps que hi ha prop de la frontera macedònia: el situat en una estació de servei EREK (amb unes 2000 persones, la majoria kurdes), el de l’estació de servei BP i el que es va establir al voltant de l’hotel Hara. Tots ells de forma espontània, en tancar-se la frontera els refugiats van decidir instal·lar-se allà i romandre a l’expectativa.

Campamento de EKO Station

Campament d’ EKO Station

És sorprenent veure que, malgrat la precarietat de les seves vides, malgrat  la gana i les necessitats que passen, els refugiats -lluny del que podrien pensar alguns- no roben a les botigues d’aquestes estacions de servei o de l’estació de tren, ben al contrari,  mostren un respecte absolut, exemplar diria jo, per aquests negocis. És més, a l’estació de servei EKO, per exemple, paguen resignadament els 2 euros que els demanen per dutxar-se -els que es poden permetre pagar-los, és clar-.

Tienda y bar de EKO Station

Botiga i bar d’EKO Station

Dissabte 21 de maig. Porta tot el dia plovent amb intensitat i Idomeni s’ha convertit en un fangar. Moltes tendes s’han inundat i fins i tot han quedat cobertes per l’aigua. Un grup de voluntaris decidim agafar botes d’aigua per a nens i mitjons del magatzem central de material -fruit de donacions- que hi ha al servei de les ONG i repartir-les, conscients que no n’hi haurà per tothom. Veig el Massoud a la fila de repartiment. Ens explica que la seva mare no hi pot anar perquè ha de quedar-se a la tenda per tenir cura de les seves germanes petites i tampoc pot portar-les amb ella fins al nostre punt de repartiment per culpa de la intensa pluja. Li ha encarregat a ell que demani les botes per a les seves germanes i el Massoud em diu quins números de peu necessita. Un nen de 8 anys fent-se càrrec de la seva família. Però ell ho assumeix amb una simpatia i un optimisme desbordants, està convençut que malgrat el que ell i la seva família estan vivint, un dia aconseguirà reunir-se amb el seu pare.

IMG-20160521-WA0006
El Massoud se’n va tan content amb les seves botes. És l’última vegada que el veuré, l’endemà agafaré el vol que em portarà de retorn a casa. Abans d’anar-me’n d’Idomeni miro al meu voltant. Igual que a Tot esperant Godot, Idomeni està ple de rodamóns com Vladimir i Estragó. Milers. Com ells, van arribar a un lloc indeterminat en un camí, al costat d’un arbre. Com a ells, la seva roba estripada i les seves botes no els van bé. Pozzo, el propietari de les terres on esperen l’arribada de Godot, aquí és el govern grec que en el millor dels casos els observa amb desconfiança. O potser Grècia en aquesta versió de l’obra de Beckett és Lucky, el criat lligat a una corda, i el seu amo és la Unió Europea? Sí, probablement aquesta sigui una interpretació plausible. El que sí és cert és que aquí passa el mateix que en el Segon Acte de Tot esperant Godot: Pozzo i Lucky s’han tornat cecs i muts. Igual que la Unió Europea.

Mentrestant, més de 50.000 refugiats segueixen esperant Godot a Grècia.

20160518_160220

Escrit el 2/02/16

LES NITS DE LLUNA PLENA

“Les infàncies mai duren. Però tothom se’n mereix una”.

Wendy Dale.

Fa 10 mesos va tancar la Llibreria Millà, també editorial, especialitzada en Teatre i llibre antic. D’aquí poc, llevat d’unes quantes excepcions molt lloables (Laie, La Central, La Casa del Llibre…), podrem fer servir expressions com ara “Ets més difícil de localitzar que la secció de teatre en una llibreria”. La Llibreria Millà continuarà la seva tasca des d’internet i a les fires, però dedicada només al Llibre Antic. Fa poc el seu propietari actual, Lluis Millà, em comentava que va haver de llençar tot l’stock de llibres de teatre que tenia al magatzem perquè ningú n’estava interessat. Una llàstima.

La llibreria i editorial Millà em va publicar LES NITS DE LLUNA PLENA, obra de teatre infantil i juvenil que després vaig traduir al castellà amb el nom EL CASERÓN DEL MIEDO. Després d’haver estat durant anys als prestatges de la Millà, ara que ha tancat li he donat sortida a l’obra aquí, en aquesta web, fent-li prèviament una revisió i una actualització al text. La podreu trobar a la secció “Textos en català” .

LES NITS DE LLUNA PLENA

LES NITS DE LLUNA PLENA va sorgir de l’encàrrec d’una companya i amiga, l’actriu Mònica Lleó, per al taller de teatre d’una escola. En aquesta obra dues colles rivals es repten mútuament a passar la nit en un casalot abandonat que hi ha enmig del bosc, per demostrar qui té més valor. Ambdues colles van al lloc de la cita convençuts que l’altra colla no farà acte de presència per covardia. Però ambdues colles es troben allà i no els queda més remei que quedar-s’hi a passar la nit. Aviat comencen a passar coses rares, i als membres d’ambdues colles no els queda més remei que col·laborar junts per combatre les seves pors i fer front a la situació. Finalment descobreixen que la casa té dos habitants molt peculiars.

Dibuix d'un nen sirià refugiat, fugint de la guerra del seu país.

Dibuix d’un nen sirià refugiat, fugint de la guerra del seu país.

Tot i ser una obra que busca la diversió del públic i dels intèrprets, toca un tema malauradament de rabiosa actualitat: les conseqüències que tenen les guerres per als nens, que els obliguen a amagar-se o a fugir. Fugides dramàtiques que malauradament no arriben a bon port, i mai millor dit, si pensem en els naufragis que tenen lloc dia sí i dia també, que s’emporten tantes vides de nens. Afortunadament hi ha voluntaris i ONG’s, gent anònima però al mateix temps herois exemplars, que hi posen tot el seu esforç i tota la seva solidaritat per alleujar la tragèdia i arribar allà on no volen arribar els governs. Potser pensen que el resultat del seu esforç és tan minúscul que esdevé gairebé inútil.
Però, com diu el Talmud, “Qui salva una vida salva al món sencer.”

Espero que la lectura de LES NITS DE LLUNA PLENA us agradi.

Escrit el 2/10/15

                         B de Bárcenas, V de Vergonya

“Gràcies a la Llibertat d’Expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. I al governant tampoc.

Jaume Perich, humorista gràfic i escriptor.

B, la pel·lícula és l’adaptació cinematogràfica de l’obra teatral de Jordi Casanovas Ruz-Bárcenas, basada en el segon interrogatori del jutge Ruz a Luis Bárcenas, extresorer del Partit Popular. L’obra va ser una producció de Teatro del Barrio de Madrid amb el Teatre Lliure de Barcelona i va ser dirigida per Alberto San Juan. En unes declaracions Casanovas deia: “Em sembla gairebé impossible escriure un teatre versemblant sobre la realitat política actual quan aquesta realitat supera ja qualsevol límit de versemblança” .(http://www.eldiario.es/norte/euskadi/ruz-barcenas-cara-escenario_0_367813847.html)

Pedro Casablanc interpretant Bárcenas a

Pedro Casablanc interpretant Bárcenas a “B”

Tant Ruz-Bárcenas com la seva filla cinematogràfica B, la pel·lícula són exemples que Teatre i Cinema PODEN I HAN DE presentar la crua realitat a partir de material no necessàriament ficcional, com és en aquest cas la instrucció d’un sumari. I aquí comença un treball interessantíssim per a l’autor teatral i/o el guionista cinematogràfic, el de triar aquest material i convertir-lo en una ficció que presentar a un públic de manera descarnada, perquè sigui conscient de la realitat política en la qual viu. En el cas de la pel·lícula crec que hi ha una dificultat afegida. Perquè el Teatre ja es podria definir com la trobada d’uns personatges que parlen en l’escenari, l’espectador teatral pot admetre que el que va a veure és estàtic, només hi ha una “càmera”, per dir-ho així, els seus ulls. Que com a molt es desplacen com un “travelling” allà on es trasllada el personatge o allà on li assenyala un canvi d’il·luminació. L’espectador de cinema, en canvi, espera quelcom una mica més dinàmic, moviments de càmera, canvis de pla que conjuguin la paraula amb l’audiovisual (i, si cal triar què ha de predominar més, normalment és l’audiovisual per sobre de la paraula.) En aquest sentit David Ilundain, com a director i guionista, fa un gran treball. Jocs de mirades, pauses molt ben pensades i molt ben mesurades (de vegades fins i tot més eloqüents que la paraula), canvis de pla oportuns… que no distreuen respecte al que l’imputat li està explicant al jutge sinó tot el contrari, reforcen el que diu.
El treball de Pedro Casablanc és sublim, crea el personatge d’un home poderós i superb però al mateix temps acorralat després de la seva caiguda, que de forma continguda passa per diferents registres emocionals. Em va passar amb ell el que em va passar amb el Michael Corleone d’Al Pacino, que malgrat ser un capo de la màfia que ha ordenat infinitat de morts, arriba a donar-te pena quan ets testimoni de la seva solitud i el seu dolor per la pèrdua. Manolo Solo exerceix un magnífic contrapunt interpretant a un jutge Ruz conscient de la responsabilitat que té, que assiteix astorat a les respostes de Bárcenas com pensant “Però aquest home és conscient del que està explicant?” o “Com és possible que m’estigui explicant tot això amb aquesta facilitat i aquest desvergonyiment?”.

Manolo Solo interpretant el jutge Ruz a

Manolo Solo interpretant el jutge Ruz a “B”

Us recomanaria que veiéssiu l’obra de teatre si tornen a programar-la i també la pel·lícula, però hi ha problema: només la projecten a 16 sales. I per què? Segons el propi director, per por. Importants empreses d’exhibició s’han negat a projectar-la, se’ls va posar traves amb els permisos durant el rodatge. La pel·lícula s’ha hagut de fer amb 55.000 euros de pressupost a partir del crowdfunding i de l’aportació de petites productores. Ha passat que alguns dels mecenes que van aportar diners en el procés de crowdfunding, van preferir no constar en els crèdits finals. Pel que sembla, estem en un país on hi ha por a les llistes negres. I probablement els que tenen aquesta por no s’equivoquen.
És una pena, perquè el fet que en un país es puguin exhibir obres de teatre i pel·lícules que tractin “en calent” sobre la política de rabiosa actualitat, és un índex per valorar el seu esperit democràtic i el seu respecte a la llibertat d’expressió. I, si ens cenyim al que ha passat amb B, la pel·lícula, està clar que els nostres dirigents polítics no són molt demòcrates, que diguem. I el pitjor de tot  és que la nostra societat en lloc d’assumir-ho amb indignació ho assumeix amb por i/o resignació, com si fos un mal necessari. Penso també en el documental d’Isabel Coixet Escuchando al Juez Garzón, rodat i exhibit quan ja era persona non grata per als poders polítics per investigar les trames del Cas Gürtel i per investigar també els crims del franquisme. També es va distribuir poc.

Escuchando_al_juez_Garz_n-216568104-large
Pensant ara en la televisió (i deixant de banda programes de televisions autonòmiques com Polònia a Tv3 i Vaya Semanita a ETB), a la resta de l’EStat Espanyol no han triomfat els formats de ficció de crítica política -gairebé sempre en to paròdic-. Penso en la sèrie Moncloa, ¿dígame?, que pretenia emular en certa forma el Yes, Minister i el Yes, Prime Minister de la BBC; o el fracassat intent de fer una ficció de sàtira política per a la cadena Cuatro per part dels mateixos creadors de Polònia… Sí estava triomfant fins fa poc José Mota amb els seus sketches polítics dins del seu programa La hora de José Mota. Però es van cancel·lar aquells en els quals imitava a Mariano Rajoy, a Joan Carles I i a Teresa Fernández de la Vega. (Podeu llegir els motius que el president de RTVE va donar sobre aquest tema en aquest enllaç: http://www.elperiodico.com/es/noticias/tele/tve-suprimio-sketches-jose-mota-rajoy-anacronicos-gags-4413660)

José Mota caracteritzat com a Mariano Rajoy

José Mota caracteritzat com a Mariano Rajoy

Afortunadament segueix havent-hi artistes obstinats a trencar aquesta tònica o, almenys, a assenyalar-la. Com l’equip tècnic i artístic tant de Ruz-Bárcenas com de B, la pel·lícula.

  Per si voleu ampliar informació:

 

Escrit el 15/05/15

Sobre “Les nits de lluna plena” i “La decisió de Vila-neta”

Em consta que hi ha escoles i instituts on es representen o es posen com a lectura les meves obres Les nits de lluna plena i La decisió de Vila-neta. Em consta també que de vegades els alumnes fan un treball sobre elles, en el qual han d’esbrinar el context de l’obra, les motivacions que em van portar a escriure-la… Així que intentaré donar unes dades sense desvetllar les sorpreses que ambdues obres guarden per al lector/espectador.

Les nits de lluna plena

LES NITS DE LLUNA PLENALes nits de llluna plena, publicada per l’Editorial Millà de Barcelona (http://www.todostuslibros.com/autor/garcia-barba-ignasi) i traduïda al castellà amb el títol El caserón del miedo, la vaig escriure l’any 1995 sota petició de l’actriu Mónica Lleó, companya de promoció de l’Institut del Teatre de Barcelona; en aquells dies ella era professora d’un Taller de Teatre en una escola de Primària i em va demanar una obra per representar amb els seus alumnes de Sisè a final de curs. I com aleshores jo també era professor d’un Taller de Teatre -a més de professor d’Història i d’Ànglés- a l’Escola Professional Salesiana Sagrat Cor de Sant Vicenç dels Horts, vaig aprofitar aquesta mateixa obra per dur-la a escena amb els meus alumnes. Alguns anys més tard vaig traduir jo mateix l’obra al castellà, fent alguns canvis -així que més que una traducció, és una adaptació-.

ELS HOSTALETS DE PIEROLA

ELS HOSTALETS DE PIEROLA

El tema de l’obra, el desafiament de dues colles a passar la nit en una casa suposadament encantada, ve de la meva adolescència. Entre els 13 i els 16 anys vaig tenir una colla d’amics en un poble en el qual encara passo temporades, Els Hostalets de Pierola, a uns 40 quilòmetres de Barcelona. La meva germana també tenia la seva pròpia colla. I eren colles rivals. La meva germana i jo teníem el somni de poder-les unir algun dia, encara que fos esporàdicament, però mai ho vam aconseguir. D’altra banda, en aquella època hi havia al centre del poble una gran casa abandonada, Cal Figueres -avui ja no existeix i en el seu lloc es van construir dependències municipals-, i de vegades tant la meva colla com la de la meva germana ens plantejàvem passar allà una nit per comprovar si a la casa hi havia fantasmes com deia alguna gent del poble. Totes aquestes vivències d’adolescent es van agitar en la meva ment i van encendre l’espurna que em va portar a escriure Les nits de lluna plena.

La ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia, bombardejada durant la Guerra dels Balcans.

La ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia, bombardejada durant la Guerra dels Balcans.

Pel que fa a la guerra que s’esmenta en algun moment, no és cap en concret.  Quan vaig escriure l’obra (1995) estava tenint lloc la Guerra dels Balcans, en la qual l’antiga Iugoslàvia s’estava dividint en diversos estats independents, i Bòsnia-Hercegovina i Croàcia van ser els que més van patir -juntament amb Kosovo, però aquella guerra s’iniciaria més tard, l’any 1998-. Una guerra civil cruenta que em va fer pensar en la nostra pròpia guerra civil, que jo no vaig viure però els meus pares i els meus avis sí. Així doncs, la guerra que s’esmenta a l’obra podria ser qualsevol guerra de les que van tenir lloc al Segle XX o de les que estan tenint lloc al Segle XXI a qualsevol lloc del món.

La decisió de Vila-neta

La decisió de Vila-neta  va ser publicada per la Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya en la col·lecció Teatre-Entreacte (http://www.todostuslibros.com/autor/garcia-barba-ignasi) i la vaig traduir al castellà amb el títol La decisión de Villalimpia.

El seu origen també és al poble dels Hostalets de Pierola, on vaig viure els anys 1997-1998 amb les meves dues filles petites. En aquesta època va haver-hi un intens debat perquè en el terme municipal del poble es troba l’abocador metropolità de Can Mata i s’estava debatent la seva ampliació. L’Ajuntament estava disposat a donar els permisos perquè li semblava que aquesta ampliació s’havia planificat de forma segura i perquè amb els ingressos que es rebrien per tenir situat l’abocador en el seu terme municipal, es podrien oferir molts serveis als ciutadans (construcció de noves dependències municipals, creació d’una escola de música, asfaltat de carrers, creació d’una línia regular d’autobús a l’estació de tren…). Però també hi havia gent en contra, que al·legaven males olors procedents de l’abocador i manifestaven la seva por que el sòl no estigués adequadament impermeabilitzat i les aigües subterrànies s’acabessin contaminant. Va ser un debat molt aferrissat, en el qual famílies senceres van arribar a enfrontar-se. Això em va cridar molt l’atenció.

Dimensions de l'abocador de Can Mata

Dimensions de l’abocador de Can Mata

El fet de tenir dues filles petites, que en aquells dies tenien 1 i 4 anys respectivament, també em va fer reflexionar sobre quin futur hem de deixar els adults als nens. Tot això em va empènyer a escriure aquesta obra. Per al personatge del la Fada Madrina em vaig inspirar en una actriu que té una desimboltura i una vis còmica que m’agrada molt, Whoopi Goldberg, en els papers que va interpretar en les pel·lícules Jumpin’ Jack Flash, Ghost i Sister Act -que va inspirar el Musical que enguany està triomfant al món sencer i que la mateixa Whoopi Goldberg produeix-.

Whoopi Goldberg

Whoopi Goldberg

Així doncs, hi ha un factor comú en ambdues obres: el poble dels Hostalets de Pierola. També present en una novel·la que tinc en curs i que aviat veurà la llum del dia.

Escrit el 28/02/2015

DISCIPLINA… COMUNITAT… ACCIÓ

Fins al 22 de març es pot veure al Teatre Valle Inclán de Madrid el muntatge LA OLA, que amb el títol de L’ONADA es va estrenar el 2013 en el Teatre Lliure de Barcelona. Amb direcció d’Ernesto Caballero i dramatúrgia d’Ignacio García May, a partir d’una idea de Marc Montserrat Drukker basada en l’experiment real de Ron Jones, L’ONADA em sembla un muntatge tan interessant com necessari. En primer lloc, perquè és una mostra perfecta que un text teatral pot sorgir d’una notícia, d’un informe, d’una entrevista, d’un sumari judicial -com en l’espectacle “Ruz-Bárcenas” que vam poder veure en el Teatre Lliure, sobre els interrogatoris del jutge Ruz a Bárcenas-, d’una realitat candent que algú considera que cal confrontar amb la societat, perquè en prengui consciència, opini i “es mulli” sobre el tema en qüestió. D’aquí la importància de la tasca del dramaturg, que en aquest cas Ignacio García May exerceix amb moltíssima dignitat. No només per la seva execució sinó per un exhaustiu treball de documentació que l’ha portat fins i tot a mantenir contacte personal amb el propi Ron Jones i amb diversos alumnes que van participar en l’experiment -que Ron Jones va batejar com “La Tercera Onada”-.

l'onada
La segona raó per la qual el muntatge de L’ONADA em sembla tan interessant com necessari és pel que explica: l’any 1967 un professor d’història, perquè els seus alumnes entenguin els mecanismes pels quals la societat alemanya es va deixar enlluernar pel Nacionalsocialisme, els exposa a un experiment -sense dir-los que ho és- perquè organitzin les seves vides sobre la base de tres conceptes: la força de la disciplina -perquè adquireixin control sobre ells mateixos i siguin així amos de les seves vides-, la força de la comunitat -perquè no se sentin aïllats sinó formant part d’un tot que els alberga, els acull i els protegeix, un tot al que ells també s’han de comprometre- i la força de l’acció -amb la qual poden modificar el seu entorn i imposar-se a ell, ja que la força del grup sempre serà superior que la de la suma dels seus individus-. A poc a poc aquests alumnes, que estan en l’adolescència i per tant senten la necessitat de pertinença, d’identificació amb un grup d’iguals, van sucumbint a la fascinació d’aquests tres conceptes i assumeixen una conducta i una actitud davant la vida conseqüent amb ells, que els fan sentir-se superiors a la resta. Amb el fet agreujant que, als qui no aproven els seus criteris, se’ls demonitza i se’ls apunta com la causa dels seus mals (com va fer el nacionalsocialisme amb els jueus). Al final, el professor els fa prendre consciència del seu canvi d’actitud des que va començar l’experiment, un canvi semblat al que va experimentar en general la societat alemanya durant els anys 30, i en concret els nois que van acabar formant part de les joventuts hitlerianes i de les SA.

La Ola. Muntatge del CDN

La Ola. Muntatge del CDN

Al programa de mà Marc Montserrat explica que, des que va conèixer la història d’aquest experiment sobre el feixisme, va sentir l’obligació ètica d’explicar-la des del teatre. Aquesta és una actitud que comparteixo: crec sincerament que el creador teatral ha de ser conscient que els codis del teatre apel·len a la col·lectivitat, més que qualsevol altre codi literari. I per això el que hom proposa en escena ha d’estar molt enganxat a la realitat. Potser ho concebo així perquè per a mi el teatre és una via per entendre la vida i el món que ens envolta. Aquesta reflexió sobre l’obligació ètica també val per al creador audiovisual. No en va, de la Tercera Onada també se’n va fer al 2008 una pel·lícula alemanya -alemanya, precisament- dirigida per Dennis Gansel. En el cas del muntatge que ens ocupa, com el mateix Montserrat apunta, afortunadament també grans noms del nostre teatre van sentir la necessitat i obligació ètica d’explicar aquesta història, com Jordi Bosch o Lluis Pasqual.

Pel.lícula alemanya

Pel.lícula alemanya “LA OLA”

   Ron Jones va decidir posar fi al seu experiment el cinquè dia perquè se li estava escapant de les mans: un munt de joves va voler formar part del seu moviment “la tercera onada”, més dels que ell havia previst. Això és l’inquietant. Això és el que fa d’aquest experiment -i per tant del muntatge teatral que ens ho recorda- alguna cosa tristament actual. Perquè aquests mecanismes de conducta i de sentit de la pertinença són els que podem trobar actualment en tribus urbanes violentes d’Occident com els skin heads, els ñetas o els latin kings, però també en els yihadistes que s’allisten a Al-Qaeda o a l’Estat Islàmic a Orient. Disciplina, Comunitat, Acció… i Orgull. Així fascinen, capten, mantenen i dominen a l’individu aquests moviments, així manipulen les ments i els esperits dels seus membres perquè se sentin superiors a la resta.

L’experiment de la “Tercera ona” també em remet a uns altres dos molt semblants, com L’experiment de la presó de Stanford, un estudi psicològic sobre la influència d’un ambient extrem, la vida a la presó, en les conductes de l’home, en funció dels rols socials que desenvolupaven (captiu, guàrdia). Va ser dut a terme l’any 1971 per un equip d’investigadors liderat per Philip Zimbardo de la Universitat de Stanford. Es van reclutar voluntaris que exercirien els rols de guàrdies i presoners en una presó fictícia. Però l’experiment se’ls va anar aviat de les mans i es va cancel·lar en la primera setmana. Els participants eren 24 joves saludables i estables psicològicament, predominantment blancs, joves i de classe mitjana. Tots eren estudiants universitaris. El grup va ser dividit aleatòriament en dues meitats: els «presoners» i els «guàrdies». La presó va ser instal·lada en el soterrani del departament de psicologia de Stanford, que havia estat condicionat com a presó fictícia. Zimbardo va establir diverses condicions específiques que esperava que provoquessin la desorientació, la despersonalització i la desindividualizació. Els guàrdies van rebre porres i uniformes caqui d’inspiració militar, que havien escollit ells mateixos en un magatzem militar. També se’ls van proporcionar ulleres de sol per impedir el contacte visual. A diferència dels presoners, els guàrdies treballarien en torns i tornarien a casa durant les hores lliures, encara que durant l’experiment molts es van presentar voluntaris per fer hores extra sense paga addicional (!). Els presoners havien de vestir només amb bates de muselina, sense calçotets, unes sandàlies de goma que els obligaven a adquirir postures incòmodes i se’ls designaria per números –i no pels seus noms- que portarien cosits a les seves bates. L’experiment es va descontrolar perquè molts “presoners” van patir –i van permetre- un tractament sàdic i humiliant en mans dels guàrdies, que els van portar a tenir trastorns emocionals. Després d’un primer dia relativament tranquil, el segon dia va esclatar un motí. Els guàrdies es van oferir com a voluntaris per fer hores extres i dissoldre la revolta, atacant als presoners amb extintors sense la supervisió directa de l’equip investigador. L’experiment es va cancel·lar als 6 dies, vuit abans del previst. El seu resultat, a ulls de molts, demostra la impressionabilitat i l’obediència de la gent quan se li proporciona una ideologia legitimadora i el suport institucional. També s’ha fet servir per il·lustrar el poder de l’autoritat. També se’n va fer una pel·lícula – alemanya, un altre cop-: Das Experiment (L’experiment), dirigida per Oliver Hirschbiegel en 2001.

Pel.lícula alemanya

Pel.lícula alemanya “Das Experiment”, inspirada en l’experiment de la presó de Stanford

L’altre experiment en el que em fa pensar L’ONADA  és L’experiment Milgram, dut a terme l’any 1963. La finalitat de la prova era mesurar la disposició d’un participant per obeir les ordres d’una autoritat, encara que aquestes ordres poguessin entrar en conflicte amb la seva consciència personal. L’experimentador li explica al participant que ha de fer de mestre, i ha de castigar amb descàrregues elèctriques a l’alumne cada vegada que falli una pregunta. Es comença donant tant al “mestre” com a l’ “alumne” una descàrrega real de 45 volts amb la finalitat que el “mestre” comprovi el dolor del càstig i la sensació desagradable que rebrà el seu “alumne”. Seguidament l’investigador, assegut en el mateix mòdul en el qual es troba el “mestre”, proporciona al “mestre” una llista amb parells de paraules que ha d’ensenyar a l’ “alumne”. El “mestre” comença llegint-li la llista i després de finalitzar li llegirà únicament la primera meitat dels parells de paraules donant a l’ “alumne” quatre possibles respostes per a cadascuna d’elles. l’ “alumne” indicarà quina d’aquestes paraules correspon amb el parell que li han llegit, pressionant un botó (de l’1 al 4 en funció de quina creu que és la correcta). Si la resposta és errònia,  l’ “alumne” rebrà del “mestre” una primera descàrrega de 15 volts que anirà augmentant en intensitat fins als 30 nivells de descàrrega existents, que finalitza als 450 volts. Si és correcta, el “mestre” passarà a la paraula següent. El “mestre” creu que està donant descàrregues a l’ “alumne”, però en realitat tot és una simulació que ell desconeix: L’ “alumne” ha estat prèviament alliçonat per l’investigador perquè vagi simulant els efectes de les successives descàrregues. D’aquesta manera, a mesura que el nivell de descàrrega augmenta, l’ “alumne” comença a colpejar el vidre que el separa del “mestre” i es queixa de la seva condició de malalt del cor; després cridarà de dolor, demanarà la fi de l’experiment, i finalment, quan s’arribi als 270 volts, cridarà d’agonia. Però el que el participant escolta és en realitat un enregistrament de gemecs i crits de dolor. Si el nivell de suposat dolor assoleix els 300 volts, l’ “alumne” deixarà de respondre a les preguntes i es produiran símptomes previs al coma.

Imatges de l'experiment Milgram

Imatges de l’experiment Milgram

En general, quan els “mestres” assolien els 75 volts, es posaven nerviosos davant les queixes de dolor dels seus “alumnes” i desitjaven aturar l’experiment, però la fèrria autoritat de l’investigador els feia continuar. Quan arribaven als 135 volts, molts dels “mestres” s’aturaven i es feien preguntes sobre el propòsit de l’experiment. I un número important d’ells continuava assegurant que no es feien responsables de les possibles conseqüències. Alguns participants fins i tot començaven a riure nerviosos quan sentien els crits de dolor del seu “alumne”. Tot i així, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, malgrat que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Una de les finalitats de l’experiment, com va dir el propi Milgram, era comprovar si els nord-americans comuns obeirien ordres immorals, com molts alemanys van fer durant el període nazi. Milgram va valorar el resultat d’aquesta manera: “La fèrria autoritat es va imposar als forts imperatius morals dels subjectes (participants) respecte a fer mal a uns altres i, amb els crits de les víctimes sonant dins les oïdes dels subjectes (participants), l’autoritat subjugava amb una freqüència més gran. L’extrema bona voluntat dels adults d’acceptar gairebé qualsevol requeriment ordenat per l’autoritat constitueix el principal descobriment de l’estudi.” També el cinema s’ha fet ressò d’aquest experiment, la pel·lícula francesa “I… Comme Ícare“, de l’any 1979, dirigida per Henri Verneuil i interpretada per Yves Montand, reprodueix una sessió sencera d’aquest experiment.

la ola_1984

Terrible. Des del meu punt de vista, aquests tres experiments ens mostren fins a quin punt estem immersos en una societat molt propera a la del 1984 de George Orwell o a Un món feliç d’Aldous Huxley. D’aquí la necessitat que tant el teatre com el cinema ens expliquin aquestes històries, per recordar-nos què  fràgils i febles som, i per mantenir-nos en guàrdia contra nosaltres mateixos i contra aquells poders que intenten manipular-nos i deshumanitzar-nos.

Escrit el 20/01/2015

DE “RINOCERONT” ALS ZOMBIES.

El millor que, des del meu punt de vista, li pot passar a un muntatge teatral és generar debat i reflexió. Això és el que va provocar en mi el muntatge del “Rinoceront” de Ionesco, dirigit per Ernesto Caballero, que es pot veure en el Teatre María Guerrero de Madrid fins al 8 de febrer. Hom la considera una obra mestra del Teatre de l’Absurd, però hores d’ara aquesta denominació pel meu gust queda obsoleta. “Rinoceront”, com tantes altres obres classificades com a “Absurdes”, constitueix una metàfora, una al·legoria que simbolitza una idea abstracta a partir d’uns elements escènics que permeten representar-la. Tot i que és una fàbula dramàtica sobre l’acceptació social del totalitarisme (i el muntatge potencia aquesta interpretació), per a mi “Rinoceront” també és una reflexió sobre el que ens fa humans i el que ens deshumanitza; i ens porta al punt de considerar si realment val la pena conservar el que ens defineix com a persones, en lloc de “metamorfosejar-nos” en una cosa nova i diferent. En el segon quadre de l’Acte II, el protagonista, Berenguer (intrepretat magníficament en aquest muntatge per Pepe Viyuela) va a veure al seu amic Joan (interpretat magistralment per Fernando Cayo) a la casa seva. I Joan -que està patint la transformació en rinoceront- li diu: “Francament, no detesto als homes, em són indiferents o em disgusten, però que no se’m creuin en el camí perquè els aixafaria.” I Berenguer, que comença a comprendre que el seu amic està experimentant una metamorfosi, té amb ell un debat per intentar revertir el procés i mantenir-lo en la condició humana:

“JOAN: Et dic que no és tan dolent! Al cap i a la fi, els rinoceronts són criatures igual que nosaltres, que tenen tant dret a la vida com nosaltres
BERENGUER: Amb la condició que no destrueixin la nostra. T’adones de la diferència de mentalitat?
JOAN: Penses que la nostra és preferible?
BERENGUER: De totes maneres, nosaltres tenim la nostra pròpia moral que jutjo incompatible amb la dels animals.
JOAN: La moral! Parlem de la moral. Estic fart de la moral! Què maca és la moral. Cal anar més enllà de la moral.
BERENGUER: Què hi posaries, en el seu lloc?
JOAN: La naturalesa!
BERENGUER: La naturalesa?
JOAN: La naturalesa té les seves lleis. La moral és antinatural.
BERENGUER: Si t’entenc bé, vols reemplaçar la llei moral per la llei de la selva!
JOAN: En ella viuré, en ella viuré.
BERENGUER: Això es diu. Però en el fons, ningú…
JOAN (interrompent-lo i anant i venint): Cal reconstruir els fonaments de la nostra vida. Cal tornar a la integritat primordial.
BERENGUER: No estic per res d’acord amb tu.
JOAN (esbufegant sorollosament): Vull respirar.
BERENGUER: Reflexiona,  a veure, tu t’adones perfectament que tenim una filosofia que aquests animals no tenen, un sistema de valors insubstituïble. Segles de civilització humana ho van construir!
JOAN: Enderroquem tot això, ens anirà molt millor.”

Rinoceront, de Ionesco

Rinoceront, de Ionesco

L’home sempre ha utilitzat l’alteritat, la diferenciació entre un “jo” i un “altre”, entre un “nosaltres” i un “ells”, primer per mirar d’explicar-se a ell mateix buscant en el mirall de “l’altre no humà” el que ens defineix com a humans. Però també reduint el que és humà a la seva essència de manera que fins i tot es pugui identificar en una altra espècie que no sigui la nostra, per fer-la fins i tot més humana que nosaltres mateixos.

rinoceronte_hombre loboMonstres com L’Home Llop o Frankenstein són un exemple explotat assíduament pel cinema, en ells l’essència humana conviu amb la no-humana. En tots dos casos aquesta convivència no és voluntària sinó forçosa, la part humana lluita per imposar-se sobre la part irracional per controlar-la i no deixar-se dominar per ella. I això crea una dualitat que ens obliga a destriar què és l’humà i què rinoceronte_dracula_movieno. Com qui esfulla una margarida. I no sempre és fàcil destriar-ho.

Fins i tot amb el vampir el cinema ens ofereix recentment aquesta dualitat, com a “Entrevista amb el vampir” o en el “Dràcula” de Bram Stoker dirigit per Coppola, on aquest ésser mític i sobrenatural tan denostat pel cinema, lluita amb ell mateix perquè la seva humanitat prevalgui per damunt la crueltat inherent a la part sobrenatural del seu ésser.

   En televisió penso en la sèrie “Star Trek”, on la trobada constant amb espècies extraterrestres obliguen l’ésser humà a explicar-se. Però aquesta necessitat d’explicar-se no rinoceronte_frankenstein--644x362es projecta només cap a fora, cap als mons que va trobant la nau Enterprise en els seus viatges, sinó també cap endins, cap als altres éssers d’aparença humana però amb mentalitats diferents, com el vulcano Spock de la primera època i el androide Data de la segona. I també pienso en la sèrie “Dexter”, on la dualitat entre l’humà i l’inhumà conviuen en un psicópata assassí en sèrie (i per tant, mancat d’una de les qualitats que ens defineixen com a humans: l’empatia) al que el seu pare adoptiu, comprenent que la seva naturalesa no canviaria, li va inculcar un codi moral i un modus operandi per, almenys, “matar amb criteri” (Per cert, igual que Frankenstein o Drácula, la sèrie Dexter també està inspirada en una novel·la: Darkly dreaming Dexter, de Jeff Lindsay).

Dexter

Dexter

El monstre que en les dues últimes dècades es veu assíduament tant al cinema com a la televisió per mostrar la lluita de la dualitat humà-no humà, és el zombie. La sèrie de televisió Walking dead o pel·lícules com Sóc llegenda, Guerra Mundial Z, o la saga Resident Evil. A totes elles es veu el que ens fa humans mitjançant el procés de deshumanització que pateix el que es converteix en zombie. I el final d’aquest viatge és tan devastador que sovint l’ésser humà que és conscient que es dirigeix cap a ell (perquè li ha afectat un virus, perquè l’ha mossegat un zombie…) s’arriba a suïcidar per no perdre la seva condició humana, ja que el suïcidi és l’única manera que té de controlar aquest procés (per a mi el zombie contemporani també té altres connotacions, és una al·legoria de la irresponsabilitat i la insaciabilidad de l’Home, que pot portar-lo a destruir el planeta i a destruir-se ell mateix, però això formaria part d’un altre article)

Informe para una Acadèmia, de Kafka, interpretada per José Luis Gómez

Informe para una Acadèmia, de Kafka, interpretada per José Luis Gómez

    Però també Teatre i Cinema (el Cinema, inspirant-se sovint en novel·les) ens ofereixen grans i inquietants exemples sobre aquest altre ús de la alteritat que hem esmentat, el de reduir el que és humà a la seva essència, de manera que fins i tot es pugui reconèixer en una altra espècie que no sigui la nostra, per fer-la fins i tot més humana que nosaltres mateixos. En Teatre, per exemple, tenim Informe per a una acadèmia, de Kafka, on un mico que ha aconseguit un alt grau d’intel·ligència i de coneixement de la civilització humana, pretén demostrar a una Acadèmia d’especialistes que mereix ingressar en la Humanitat (és sorprenent que el mateix Kafka també fos capaç d’explicar un dels processos de deshumanització més esgarrifosos a La metamorfosi). Un altre exemple és el monòleg La criatura, de Sanchis Sinisterra, inspirat en Informe per a una acadèmia de Kafka, on aquesta vegada és el Monstre de Frankenstein el que sol·licita a una Acadèmia d’especialistes el seu ingrés en la Comunitat Humana. Tant Frankenstein com el mico no són exactament humans, però posseeixen alguna cosa que els defineix com a tals, i que els permet fins i tot qüestionar la suposada “humanitat” -i per tant, superioritat intel·lectual i moral- dels qui els estan jutjant. I recolzen el seu qüestionament en la seva pròpia experiència amb els humans.

    Aquest mateix qüestionament, al cinema el trobem, des del meu punt de vista, a la saga de El planeta dels simis, a la pel·lícula Jo, robot (basada en la novel·la de Asimov), a Avatar i en les que més m’esgarrifen: Blade Runner (basada també en una novel·la, Somien els androides amb ovelles elèctriques?, de Phillip K. Dick), Intel·ligència Artificial, de Spielberg (basada en la novel·la Les supergoguines duren tot l’estiu de Brian Aldiss), i l’espanyola Eva. M’esgarrifen perquè en elles “L’altre”, el suposadament “no humà”, té un aspecte i unes qualitats tan insuportablement humanes, que el seu sofriment i la seva persecució per part de les persones “de carn i ossos” fan a aquestes criatures molt més inhumanes que aquells que les persegueixen i fins i tot les exterminen en nom d’un ordre social.

Inteligència Artificial, de Spielberg

Inteligència Artificial, de Spielberg

   Només han estat alguns exemples destacables, però no tots. El que és cert és que les històries, sigui en el format que sigui, busquen que el receptor es reconegui en allò que s’explica, per admetre-ho, rebutjar-ho o ambdues coses… i si pot ser per fer-lo reflexionar. En el cas de la “alteritat”, reflexionar sobre el paper que juga la voluntat i la llibertat personal a l’hora de posicionar-nos i afirmar-nos al món com a éssers humans. Per això l’ús de l’ “alteritat”, que produeix al mateix temps una identificació emocional i un cert distanciament intel·lectual, és tan atractiu pels que expliquem històries.

MOLT NOVEMBRE

Utilitzo aquest títol d’una obra teatral de Lluïsa Cunillé escrita el 1993, i que us recomano

Els actors i les delegades culturals de la Falla Avinguda, després de la funció de PIGS

Els actors i les delegades culturals de la Falla Avinguda, després de la funció de PIGS

llegir. En el meu cas, dic molt novembre perquè aquest mes m’han donat una alegria a la ciutat valenciana de Torrent: La Falla Avinguda ha guanyat el Concurs de Teatre Infantil d’aquesta localitat amb una adaptació al valencià de la meva obra P.I.G.S. feta pels seus responsables. A més, han guanyat amb aquesta mateixa obra el premi al millor actor i la millor actriu. Es dóna la circumstància que el segon i tercer premis també els ha guanyat una obra meva, Les nits

P.I.G.S.

P.I.G.S.

de lluna plena (publicada per la Editorial Millà), adaptada per a aquest concurs amb el títol El casalot de la por. A més, l’any passat la Falla Avinguda també va guanyar aquest mateix concurs amb l’obra La decisió de Vilaneta.

   P.I.G.S. és una adaptació que vaig fer de la meva obra Onze de setembre, on s’explica una improvisada celebració d’un referèndum no vinculant sobre la 20141122_124828independència de Catalunya per part d’una associació cultural catalana, en el teatre on s’està fent la representació. Vaig pensar que aquest era un tema estrictament català, però que l’obra ben bé podria funcionar amb un altre qüestió més universal. Al cap i a la fi, encara que sigui de forma festiva i participativa, Onze de setembre parla de les traves i les prohibicions que els governs i els tribunals posen als ciutadans per 20141122_120938expressar lliurement la seva opinió sobre els assumptes que els afecten. Com ens passa als catalans amb el dret a decidir sobre si continuar dins d’Espanya o independitzar-nos, com els passa als canaris amb el dret a decidir si volen prospeccions petroleres a les seves costes o no… com li passaria a tot el poble espanyol si volgués pronunciar-se entre Monarquia o República.    A P.I.G.S., el motiu que vaig trobar per celebrar un referèndum era decidir si ens quedem o no a la Unió Europea, tenint en compte que en l’actual conjuntura de crisi s’està prioritzant rescatar als bancs abans que a les persones, s’està facilitant l’acomiadament en detriment dels drets dels treballadors, deixant-los pràcticament desprotegits; s’estan desmantellant els serveis públics indispensables en nom de retallables ineludibles per tal d’assolir un equilibri pressupostari que suposadament ens traurà de la crisi…  Va ser tot un repte engrescador, doncs, investigar quins elements estructurals, situacions teatrals i relacions entre personatges podien suportar el canvi temàtic i l’adaptació d’Onze de setembre per convertir-la en P.I.G.S.

(Podeu trobar ambdues obres a les seccions Textos en Català i Textos en Español)

Cartell EL CAFÈ DEL CENTRO

  I de Torrent me’n vaig a Vic, on l’Agrupació Teatral de Sentfores va estrenar el passat diumenge 16 la meva obra El cafè del Centro. El text va sorgir d’un encàrrec dels actors de la Companyia: em van explicar una sèrie de gags i esquetxos que feia temps que els voltaven pel cap, però que no tenien cap connexió entre ells. En aquest cas el repte era estilitzar les idees que m’havien donat, desenvolupar-les, allargar-les, minimitzar al màxim el material que s’hagués de descartar i buscar un context, un fil conductor on es poguessin justificar tots els gags i esquetxos fent-los formar part d’una trama argumental que evoluciona fins un desenllaç final. Perquè ni a mi ni al director, en Carles Güell (que ja porta un grapat d’anys fent Teatre i que em va dirigir de forma magistral i molt original un muntatge d’Onze de setembre amb aquesta mateixa companyia), no ens interessava que l’obra fos una simple acumulació d’esquetxos inconnexes. Em diuen que l’estrena ha estat un èxit i m’alegro molt, perquè malgrat que el text final ens va satisfer a tots, la posada en escena era summament difícil. La tornaran a representar el dissabte 22 i el dissabte 29 al Centre Cívic de La Guixa.

Un bon novembre.

Escrit el 5/06/2014

FINAL DE CURS

Des de finals del mes de maig estic tenint l’ocasió de trobar-me amb nens i joves que d’alguna manera han treballat alguns dels meus textos. El passat 21 de maig el grup teatral PLÀUDITE, que gestiona l’Escola de Teatre al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat i del que ja he parlat amb anterioritat, va presentar en el Teatre Joventut el resultat dels seus tallers. Va ser emocionant veure a un munt de nens i adolescents representar LES NITS DE LLUNA PLENA i LA DECISIÓ DE VILANETA. Naturalment, els professors van haver de fer una adaptació de les dues obres no només perquè hi cabessin tots els alumnes, també per ajustar-les de manera que els nois i noies poguessin mostrar el treball gestual i corporal que havien estat treballant durant el curs. També vaig tenir l’ocasió de veure els altres dos tallers, LES CAVALLERES DE LA TAULA QUADRADA, que va presentar el grup de joves, i dos textos de DARÍO FO que va presentar el grup d’adults. A més, vaig poder conèixer en persona a José Corbacho i així vaig poder agrair-li que col·laborés amb Plàudite donant consells als alumnes per a la posada en escena dels meus textos.

Amb José Corbacho i els nois i noies que van representar les meves obres.

Amb José Corbacho i els nois i noies que van representar les meves obres.

Us convido a veure aquest video, on Plaudite Teatre resumeix de forma molt visual el seu treball durant aquest curs 2013-2014 i on José Corbacho i jo opinem sobre la seva tasca:

Posteriorment, el 23 de maig vaig ser a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres per xerrar amb els alumnes de Primer i Segon d’ESO. Si l’any passat van llegir a classe EL CHIP EXPERIMENTAL, aquest any han llegit EL CASERÓN DEL MIEDO (en català, LES NITS DE LLUNA PLENA), EL DELEGAT… i l’esborrany de la meva novel·la EL SECRETO DE VILLANUEVA, que vaig voler testar amb ells. Va ser una trobada molt agradable i també molt enriquidora, ja que els nois i noies sempre t’acaben fent preguntes que tu abans no t’havies fet i que t’obliguen a reflexionar sobre la teva pròpia obra. Està clar que els bons alumnes no són només els que saben donar bones respostes, també els que saben fer bones preguntes. En aquest sentit, els de l’IES Ramon Muntaner van ser exemplars.

Amb Joan Manuel Soldevilla, professor de Llengua Espanyola a l' IES Ramon Muntaner

Amb Joan Manuel Soldevilla, professor de Llengua Espanyola a l’ IES Ramon Muntaner

I també ho van ser els de l’IES Carles Rahola i Llorens, de Girona, on vaig anar el dijous 5 de juny per xerrar amb els alumnes de Primer d’ESO, que havien llegit en classe EL CHIP EXPERIMENTAL. També ells em van fer preguntes i comentaris sobre l’obra, que jo amb prou feines m’havia plantejat. Em van fer fins i tot suggeriments molt ben argumentats per escriure una segona part. Aquí vaig tenir l’oportunitat de conèixer a un grup de nois i noies molt motivats amb l’escriptura, amb una enorme necessitat d’expressar els seus pensaments i les seves emocions a través d’històries inventades. D’aquests alumnes de 13 i 14 anys que, com jo quan tenia la seva edat, li demanen a la professora que els doni mes fulls quan cal fer una redacció, perquè un únic foli se’ls fa curt.

Amb els alumnes de l'IES Carles Rahola i Llorens

Amb els alumnes de l’IES Carles Rahola i Llorens

A tots ells, gràcies. Perquè veient-los i escoltant-los, sempre aprenc. Gràcies també als seus professors i monitors per la seva motivació i per utilitzar el Teatre per ajudar-los a créixer.

Amb la professora Montserrat Follia i els alumnes del IES Carles Rahola i Llorens

Amb la professora Montserrat Follia i els alumnes del IES Carles Rahola i Llorens

Escrit el 30/04/2014

L’HOSPITALET I JO

” Vaig passar la meva infància al carrer Joventut número 12 . La meva àvia i la meva mare eren “les planxadores de Collblanc”. Al costat de casa meva hi havia al Cinema Joventut , que més tard és convertiria en l’actual Teatre Joventut . Així que, en certa manera, el Destí ja m’indicava on acabaria treballant: al món del teatre i de l’ audiovisual . Vaig anar fins als 9 anys al Col.legi Montessori , al carrer Mare de Déu dels Desemparats . En sortir, si feia bon temps, a les meves germanes i mi ens agradava jugar a la Plaça Espanyola. Recordo olors característiques d’aquella etapa de la meva vida: la de la vaqueria del carrer París , la de la torradora de cafè del Carrer Estruch , els de la carn , la fruita i el peix del Mercat de Collblanc … de Tant en Tant les meves germanes i jo agafàvem diaris vells i ampolles de vidre buides i ho portàvem a un drapaire que hi havia al carrer Llançà per guanyar – nos un calerons i comprar TBO s .
Més tard vam anar a viure al Carrer Aprestadora , quan el carrilet encara no estava soterrat i el solar on hi ha ara la Ciutat de la Justícia era una caserna militar . Allà vaig passar la meva adolescència i part de la meva joventut , mentre duia a terme a els meus estudis a la Universitat de Barcelona i a l’Institut del Teatre . La meva primera feina relacionada amb el Teatre van ser també a l’Hospitalet : a l’Escola – Patronat l’Assumpció, on em van contractar com a professor de teatre en horari lectiu , com una assignatura més (!!) . Vam fer unes quantes funcions a Centre Catòlic amb els alumnes, on també vaig anar a veure espectacles de la companyia GAT i on vaig representar com actor , amb un grup d’ aficionats de la ciutat , La Blanca Rosa , sirena de la mar blava .
Des de finals dels anys Noranta vaig i vinc de Madrid a l’Hospitalet . No puc deixar de tornar – hi . Les arrels són els arrels . Potser per això, quan van estrenar la pel.lícula Tapas , proclamava amb orgull que havia estat rodada a la meva ciutat , just al costat de casa meva . “

tecla sala

Biblioteca Tecla Sala

Així és com presento el meu vincle amb la meva ciutat a L’ Hospitalet escriu , una iniciativa de la Xarxa de Biblioteques municipals que, des de 2001, ha anat recopilant informació sobre la tasca dels autors i els autors de la població i ha creat aquesta web per fer-ne difusió (https://sites.google.com/site/autorslh/ ) . Tal com es diu a la presentació, “La Biblioteca Tecla Sala ha encapçalat, amb la col.laboració del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la llibreria Perutxo , el repte de continuar recollint tota aquesta producció creativa i d’ organitzar cada dos anys una nova festa d’homenatge. En aquest temps s’han publicat cinc reculls més, tots cinc amb el títol de Ciutat plural. Llibres singulars i s’han presentat a la biblioteca el dia de la trobada amb els autors ‘ hospitalencs’ . “

Sant Jordi 2014

Sant Jordi2014

El passat 23 d’ abril, a més, la Xarxa de Biblioteques va convidar a 26 autors locals a signar llibres a la seva carpa, situada en un lloc tan cèntric com la Rambla de Just Oliveres . Cal agrair i valorar aquest interès vers nosaltres per part d’aquest Servei Municipal , que és un dels més valorats pels meus conciutadans .

I és que les 8 Biblioteques de L’Hospitalet han sabut connectar força bé , gràcies a l’esforç individual i col.lectiu dels seus treballadors i responsables , amb els hospitalencs. Any rere any, fent meravelles amb els pressupostos propis d’aquests temps de retallades, organitzen activitats més enllà d’oferir un espai de lectura: recitals de poesia , tallers d’escriptura, cursos de narració de contes, concerts, exposicions, xerrades, presentacions de llibres, clubs de lectura … Fins i tot Cicles de cinema i sortides culturals comentades .
Però, a més, han buscat la manera de diferenciar-se entre elles . La Biblioteca Tecla Sala, per exemple , té un fons de Còmic que és un referent a nivell europeu . La Biblioteca Josep Janés està especialitzada en Teatre i és un referent a nivell de Catalunya . I La La-Bobila-acoge-la-proyeccion-_54355516932_54028874188_960_639Bòbila és un referent mundial ( sí, sí , mundial ) pel que fa a la Novel.la Negra; una prova és el prestigi que va adquirint any rere any el Premi que organitza, L’H Confidencial, que es convoca des de 2007 i que aquest any ha guanyat, amb La chica que llevaba una pistola en el tanga, l’escriptor Nacho Cabana , novel.lista ja premiat amb anterioritat i guionista amb àmplia experiència.

     Pel que fa al Teatre, voldria destacar la tasca que dur a terme, sobretot al Centre Cultural del barri de Santa Eulàlia (on, per cert , Núria Espert va néixer i va donar les plàudite 1seves primeres passes dalt d’un escenari), el grup de Teatre Plàudite (http://www.plaudite.org/ ) , nascut el 1998, amb Companyia Professional pròpia i que, tal com podem llegir a la seva web, “desenvolupa les seves activitats en tres grans Àrees : Creació, Formació i Teatre Comunitari, caracteritzades pel Teatre de Moviment com a Eina de Treball que accentua la part corporal com a punt de partida i camí des del qual abordem el teatre. ” Plàudite ha creat en

Escola de Teatre de Plàudite

Escola de Teatre de Plàudite

col.laboració amb l’Ajuntament , el Festival d’Arts Escèniques de Santa Eulàlia i ha mostrat les seves creacions dins i fora de les nostres fronteres (Cuba , Rússia) .    Aquest any he tingut la sort que volguessin treballar dues obres meves per a la Mostra de final de curs, amb la col.laboració inestimable de José Corbacho , també del barri . Les obres són Les nits de lluna plena – publicada per l’Editorial Millà -i La decisió de Vilaneta – publicada a la Col.lecció Teatre-Entreacte de l’Associació d’ Actors i Directors Professionals de Catalunya i que també podeu trobar en aquesta web- . La mostra tindrà lloc el dimecres 21 de maig al Teatre Joventut, el teatre municipal de la ciutat .

primeveraPel que fa al Cinema, tots els dimarts que puc vaig al Centre Comercial Gran Via 2 gràcies a un cinèfil entusiasta, el Miquel Claparols, que va convèncer als responsables dels cinemes Filmax Gran Via perquè programessin cinema d’autor i cinema independent en versió original . Quan el mes és a punt de finalitzar, veus al Miquel entrant a la sala i repartint entre els espectadors la programació per als dimarts del mes següent . Per a mí és un luxe, és com tenir una versió local de l’Alfredo, l’ operador de camera de Cinema Paradiso ; algú que amb el seu entusiasme ja et fa estimar el cinema . Des de fa 10 anys en aquest espai te lloc, coincidint amb Sant Jordi i amb les Festes de Primavera de la ciutat, La Primavera cinematogràfica. Amb un abonament pel que aquest 2014 es pagaven només 10 euros, pots veure set pel.lícules : A propósito de Llewyn Davis, dels germans Coen , Blue Jasmine , de Woody Allen , The bling ring , de Sofia Coppola , La Venus de las pieles, de Roman Polanski , The grandmaster, de Wong Kar Wai , En otro país, de Hong Sangsoo , i De tal padre, tal  hijo, de Hirokazu Kore – Eda . A la programació dels propers dimarts de maig hi podrem veure La Vida de Adèle, Palma d’Or al Festival de Cannes, els Volums I i II de Nymphomaniac, de Lars Von Trier , i Joven y bonita, guanyadora del Festival de Sant Sebastià .
Un luxe per als qui estimem el cinema. Si voleu més informació sobre aquestes iniciatives cinematogràfiques, podeu consultar el bloc http://www.espaivo.blogspot.com .

    I no us parlo ja de les exposicions i activitats que s’organitzen al Museu d’Història de l’Hospitalet , a l’espai Barradas , al Tecla Sala … Tot plegat fa que doni gust viure en aquesta ciutat.

Escrit el 05/03/2014

MERCÈ RODOREDA A MADRID

Mujeres de papel és un Cicle de Lectures Dramatitzades que el Nuevo Teatro Fronterizo de José Sanchis Sinisterra organitza juntament amb La Casa Encendida a Madrid i Le Monde Diplomatique, amb el suport de la Fundación Autor.

  01  En ell, diverses protagonistes de la novel·la del Segle XX deixen sentir la seva veu en escena, reivindicant la seva voluntat de trencar amb els estereotips femenins. La Maga de Rayuela, Molly Bloom d’Ulisses, Emma Zunz de  L’Aleph, la Lolita de Nabokov… José Sanchis Sinisterra proposa la llista de candidates a explicar la seva història i assigna una d’elles a un autor teatral que hagi passat pels seminaris que ell imparteix. L’autor ha de fer una dramatúrgia de la novel·la que, en 20-25 minuts, permeti a la protagonista explicar la seva història, les seves experiències vitals o el seu punt de vista sobre la vida en un monòleg. L’exercici és interessantíssim, perquè si alguna cosa ens ensenya la creació artística en qualsevol de les seves expressions és que, al contrari del que es podria pensar, com més ajustat estigui l’artista a unes normes, a una estructura, més àmplies són les possibilitats de creació. Fins i tot a l’hora de transgredir aquestes normes, perquè s’és conscient que en fer-ho s’està creant una estructura alternativa, però una estructura al cap i a la fi.

José Sanchis Sinisterra

José Sanchis Sinisterra

   Així doncs, les nostres protagonistes han d’expressar-se a través d’un monòleg. Però un monòleg no ha de ser necessàriament un sol.liloqui, que és potser la modalitat més coneguda i amb la qual en general s’identifica immediatament a aquest gènere: el personatge que està sol i parla amb ell mateix, reflexionant en veu alta. Com Hamlet o com Segismundo a La Vida es Sueño. No. Si alguna cosa s’aprèn amb Sanchis Sinisterra -al que he tingut la immensa fortuna de tenir com a mestre i amic- és que hi ha moltes modalitats de tot en el Teatre, i per tant també en el monòleg . Com en La més forta d’Strindberg, on una dona li parla a una altra que està present en escena i només escolta; com les dones de les tragèdies gregues, que s’interpel·len entre elles en llargs monòlegs o interpel·len la seva comunitat, metamorfosejada en el Cor. Com a Perduda als Apalatxes, del propi Sanchis Sinisterra, on un membre del Club Amadeo Pimentel interpel·la als espectadors, transformats en la ficció en assistents a una xerrada sobre física quàntica que començarà amb retard (per cert, el model de Perduda als Apalatxes va ser el que més tard em va inspirar el monòleg La finestra)….

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

   A mi se’m va proposar el repte de posar en escena a la Colometa de La Plaça del Diamant, la novel·la de Mercè Rodoreda, una de les novel·les catalanes més internacionals. Cadascuna de les fases del treball ha estat apassionant:

     Primer, seleccionar aquells passatges que, per contingut i per força narrativa, ens poden donar una idea de com és i com pensa el personatge; passatges que, per la seva forma d’expressió i per la seva evocació visual, tenen també un alt contingut teatral. I els vaig escollir sobre la base de tres temes:

  • La seva relació amb el Quimet -el seu primer marit i el pare dels seus fills-, explicada a través de la descripció que ens fa Colometa de la manera de pensar del Quimet i del seu comportament amb ella.
  • La seva relació d’amor-odi amb els coloms, que en alguns moments són per a ella una metàfora de la llibertat però en uns altres són un element anul.lador, fins al punt que la protagonista perd el seu nom, Natalia, per passar a ser anomenada per tots Colometa.
  • Les conseqüències que la guerra civil va tenir per a ella, explicades sobretot mitjançant el dramàtic episodi en el qual és a punt d’assassinar els seus fills fent-los beure salfumán -com una Medea contemporània que intentés lliurar-los de l’agonia de la gana i la mort per inanició-.
Estàtua de Colometa a La Plaça del Diamant de Barcelona

Estàtua de Colometa a La Plaça del Diamant de Barcelona

    En una segona fase, es feia necessari buscar una estructura, una situació i una intenció en la qual poder unificar tots aquests continguts dins d’un monòleg teatral. Iniciar pròpiament el que podríem anomenar el treball de dramatúrgia. La clau me la va donar un passatge cap al final de la novel·la en la qual Rita, la filla de Colometa, diu que “vol aprendre idiomes i només idiomes, per poder ser treballadora d’aviació. De les que van en els avions i ajuden als passatgers a lligar-se el cinturó perquè no fugin enlaire i els porten licors i els posen un coixí darrera el cap.” Em va semblar un objectiu vital ambiciós i atrevit per a una noia de l’Espanya de postguerra, denotava un tipus de dona molt diferent al que havia estat la seva mare, la Colometa, aquesta Colometa que ja prou va fer sobrevivint i tenint cura de la seva llar en un món dominat pels homes i pel poder devastador de la guerra. En la novel·la Rita s’acaba casant i abandona el seu somni, i se’m va acudir que la Colometa podria dir el seu monòleg amb l’objectiu d’intentar convèncer la seva filla que no abandonés aquest somni. Que no fes com va fer ella en casar-se amb un home que a la seva manera la va estimar, sí, però que la va sotmetre a una vida grisa amb la qual va haver d’aprendre a conformar-se, assaborint les escasses engrunes de felicitat que se li van presentar.

Sílvia Munt en el paper de Colometa, a la pel.lícula dirigida per Francesc Betriu l'any 1982.

Sílvia Munt en el paper de Colometa, a la pel.lícula dirigida per Francesc Betriu l’any 1982.

     Així doncs, Colometa li parla a la seva filla de la seva relació amb el Quimet, de la seva relació amb els coloms i del que va patir durant aquella guerra que la va deixar vídua i prop de la mort en un món d’homes, amb l’objectiu que la Rita no abandoni el seu somni. Però… com fer que la Rita no li repliqui a la seva mare, si la té al davant explicant-li la seva vida? Com mantenir-la callada durant 20-25 minuts? La solució va ser optar perquè Colometa estés present a  l’escena, però absent de l’espai de la Rita: La Rita rep una carta de Colometa, en la qual li adjunta el seu diari. La veu de Colometa, doncs, correspon a les paraules que la Rita llegeix per a ella mateixa en la carta i en el diari. Naturalment, la Rita reacciona a aquestes paraules amb accions escèniques, no és un personatges passiu i inert. Però no necessita fer-ho amb paraules, perquè no té un interlocutor físic davant d’ella. Al mateix temps, aquesta estructura espai-temporal em permetia jugar amb insinuacions i equívocs: en ocasions sembla que mare i filla, com si endevinessin mútuament els seus pensaments, s’escoltin una a l’altra.

05

     En una tercera fase, calia “treure-li literatura” al monòleg.  Col.loquialitzar el text. Convertint afirmacions en preguntes, negacions en afirmacions, deixant frases inacabades, fent servir repeticions de paraules, de trossos de frases, fins i tot de frases senceres. Acostar el text a un llenguatge més proper al flux de pensament que a la narració ben ordenada i estructurada.

     El divendres dia 7 comença l’última fase: la dels assajos. És la fase en la que comproves com sona el text, com es veu la situació escènica que has imaginat, com es viu l’experiència teatral que creus haver construït. I, sobre la base dels obstacles que van apareixent, el text s’adapta i es modela, fins aconseguir la forma final d’aquesta partitura que interpretaran les actrius sota la batuta del director, i que ha d’embolcallar l’espectador.

    El resultat, el 31 de març a les 19.30 a la Casa Encendida de Madrid (Ronda de Valencia, no. 2). Ens veiem allà.

Escrit el 18/01/2014

UN NOU SHYLOCK?

“Per què un eslovac té dret a decidir i jo no? Per què un lituà, un letó, un eslovè, un macedoni, un ucranià, un bielorús té dret a ser independent i jo no? Perquè jo sóc català? I és que un català no té ulls? No té mans, òrgans, proporcions, sentits, afectes, passions com la resta? No el nodreixen els mateixos aliments? Si ens punxen, no sagnem? Si ens fan pessigolles, no riem? Si ens emmetizen, no morim? I si ens ultratgen, no ens defensarem? Si ens assemblem en tot als altres Pobles, també ens hi assemblarem en això.

       Aquest és el gran moment d’un dels personatges de la meva obra ONZE DE SETEMBRE. Va ser un regal que vaig fer a la Companyia Teatre de l’Eramprunyà pel seu desè aniversari, però també va ser una necessitat d’expressar el que sentia sobre el nostre dret a decidir.

To be or not to be

Aquest monòleg dins l’obra és un petit homenatge a la pel.lícula TO BE OR NOT TO BE d’Ernst Lubitsch. Com recordareu, en ella un personatge es deleix per poder interpretar com déu mana el seu monòleg de Shylock a El mercader de Venècia i finalment ho pot fer davant d’un grup de nazis que suposadament evita que atempti contra Hitler.

Onze de setembre. Estrenada a l'Espai Maragall de Gavà. Teatre de l'Eramprunyà

ONZE DE SETEMBRE m’ha donat algunes alegries des que es va estrenar el novembre de 2010. Des d’aleshores l’han anat reclamant diversos municipis i diverses entitats per a representar-la (Gavà, Cornellà, Els Hostalets de Pierola, Piera, Corbera, Folgueroles, Tavèrnoles, Sant Antoni de Vilamajor, el barri de Les Corts de Barcelona, Sentfores-La Guixa…)  De fet, a més del Teatre de l’Eramprunyà de Gavà, també l’ha representat l’Agrupació Teatral de Folgueroles i l’Agrupació Teatral de Sentfores -que la representarà avui 18 a Vic, demà 19 a Santa Maria de Torelló, l’1 de febrer a Taradell i el 2 de febrer a Malla-.

Shylock en el seu monòleg fa servir obvietats per reduir a l’absurd el tracte denigrant i diferenciador que pateixen els jueus a la seva època: tant jueus com gentils tenen ulls, mans, òrgans, tant uns com els altres sagnen si se’ls punxa. Jo, en el monòleg del Marlon Heston, on ell no parla com a jueu sinó com a català, volia que es comparés amb els ciutadans de tots els altres pobles d’Europa que han aconseguit pacíficament la seva independència des de la caiguda de l’Unió Soviètica, amb el vist-i-plau i la benedicció d’una Unió Europea de la que forma part l’Estat Espanyol.Per què un eslovac té dret a decidir i jo no?”

Podeu descarregar-vos el text de l’obra a la secció Textos en Català.

Escrit el 16/12/2013

UN TEXT JUVENIL PEL PRIMER CONTACTE AMB LA POLÍTICA: “EL DELEGAT”

Les primeres eleccions en les que participem i amb les que ens comencem a familiaritzar amb els mecanismes de la democràcia tenen lloc (o haurien de tenir lloc) a l’escola, en les eleccions del delegat de la classe. Se suposa que ha de ser el representant dels seus companys i que defensarà els seus interessos, tot i que de vegades només es fa servir per part d’alguns professors com a pregoner de les seves decisions.

delegadoAbans d’arribar a la majoria d’edat vaig votar en diverses eleccions per triar delegat, i també en les eleccions per triar representants dels alumnes en el Consell Escolar. Ara, veient-ho amb la perspectiva del temps i la maduresa, un s’adona que en moments com aquests l’univers escolar es converteix en una metàfora a petita escala del que és una societat com la nostra: hi ha candidats disposats a vetllar pels interessos dels seus companys (que van des de procurar que no els coincideixin molts exàmens junts fins a detectar casos d’assetjament i “bullying”, i intervenir-hi); hi ha candidats que només busquen aprofitar-se del seu lloc per guanyar-se el favor dels professors; hi ha professors i membres dels equips directius que respecten el procés electoral i es prenen molt seriosament el càrrec de delegat; hi ha professors i/o membres dels equips directius als quals no els fa cap gràcia haver de consensuar decisions amb alumnes (encara que hagin estat triats pels seus companys com els seus representants); hi ha fins i tot alumnes que intenten manipular l’opinió dels seus companys, amenaçant-los si cal, perquè surti escollit qui més els convé. Com al món dels adults, en el qual els poders financers, empresarials, els grups mediàtics i altres centres de poder intenten manipular als ciutadans perquè votin a qui a ells els convé, i que pressionen i/o manipulen als representants legítimament escollits perquè no vagin en contra dels seus interessos.

BullyingA l’inici de l’obra que ara us presento, EL DELEGAT, es convoquen eleccions perquè els alumnes d’una classe escullin al seu representant. Una colla de perdonavides que ha aconseguit fer-se amb el poder a l’escola, extorsionant, fent “bullying” i aplicant la política de la por, decideix presentar el Miquel, un candidat “titella”, per por de perdre els seus privilegis, ja que l’altra candidata que es presenta a les eleccions no els té por i ja els ha parat els peus més d’una vegada. Al principi el Miquel, el candidat “titella”, cedeix: ja va sofrir assetjament a l’escola de la que procedeix (i de la que va haver de marxar) i ara la seva prioritat és no tornar a sofrir, així que accepta seguir-los el joc per tal de no tenir problemes i ser amic dels qui ho maneguen tot. El Miquel guanya les eleccions. Per les seves promeses, falses però plenes d’atractiu, i perquè la colla de pinxos extorsiona els seus companys amenaçant-los si no voten el Miquel. Però un cop s’ha convertit en delegat, els abusos de la colla de perdonavides es multipliquen perquè ara saben que el representant de la classe no actuarà contra ells. El Miquel comença a sofrir perquè no pot suportar ser còmplice de tot el que veu. Fins que, per fi, reacciona i es planta davant ells, desafiant-los, perquè ha entès el significat del càrrec que exerceix i sent que ha de ser conseqüent amb la confiança que els seus companys li han dipositat.

Però malgrat tot això en EL DELEGAT també hi ha molta comicitat, un text teatral pot ser amè i divertit, fins i tot si tracta un tema seriós. Perquè en EL DELEGAT també està present la història del Peret, el millor amic del Miquel, que està bojament enamorat de la Jessica (que és precisament la xicota del cap dels pinxos). I és justament la confiança cega que el Peret li té al Miquel, el que serà determinant perquè s’adoni que ha de fer alguna cosa contra l’abús de poder que estan patint tots.

becketJa feia temps que em voltava pel cap escriure sobre la figura del Delegat de classe, però no trobava com explicar-ho i, sobretot, com estructurar-ho. Fins que vaig veure de nou, després d’alguns anys, la película Beckett, de Peter Grenville, protagonitzada ni més ni menys que per Richard Burton i Peter O’Toole, i basada en l’obra teatral de Jean Anouilh Beckett o l’honor de Déu. Això em va donar la clau. I si em decideixo precisament avui a presentar-vos EL DELEGAT, és en part per fer-li un homenatge a aquest grandíssim actor que ens va deixar ahir, Peter O’Toole, per tot el que ens ha donat, que ha estat molt.

I també per fer-li el meu particular homenatge a Nelson Mandela, que mai va deixar de ser l’amo del seu propi destí i que sempre va saber estar a l’alçada del que la gent  necessitava d’ell.

Si voleu el text El delegat, podeu escriure al correu ignasi.garcia.barba@gmail.com

Escrit el 05/11/2013

DOS NOUS TEXTOS TEATRALS

La paraula és meitat de qui la diu, meitat de qui l’escolta.

MONTAIGNE.

Aquí teniu dos textos teatrals meus. Són nous pel que fa a tenir-los a la vostra disposició en aquest blog, però de fet van estar escrits ja fa temps. N’he fet una adaptació per a modernitzar-los i adaptar-los més al meu gust d’ara. Ambós en el seu moment van ser publicats.

 A trenc d’alba   A TRENC D’ALBA -que va guanyar en versió castellana el Premi Caja España amb el títol “Amanecer en Orán” – explica la història de dos immigrants il.legals que arriben a les nostres costes en una pastera i es veuen sotmesos a una extorsió per tal de poder-se quedar en el país sense tenir problemes amb la policia. Al cap del temps un d’ells no ha aconseguit adaptar-se a la seva nova vida i prova de passar furtivament al país veí.

A TRENC D’ALBA es va estrenar a la Sala Beckett de Barcelona sota la direcció de Pere Anglas, dins d’un cicle patrocinat per SGAE i Focus. Els actors eren Pep Jové, Ramon Valls, Óscar Intente i Carles Martínez. 

Bilal e Hicham llegan en patera a las playas de Málaga.

Imatge del muntatge d’ “A trenc d’alba”. Foto: Ros Ribas

 El bàndol enemic  EL BÀNDOL ENEMIC explica la història de tres combatents del front republicà que defensen una posició davant d’un enemic suposadament superior. Però les circumstàncies i la necessitat, han fet que ambdós bàndols hagin de cooperar.

José Sanchis Sinisterra

José Sanchis Sinisterra

      Aquesta posició on estan atrinxerats també té una història en el futur: dos nens s’hi passegen, jugant a la guerra en un paisatge que un dia va patir una guerra de debò. I gràcies a la convenció teatral ambdós temps s’interrelacionen, de vegades de manera còmica, de vegades de manera tràgica. En part, pel que fa a l’estructura, em vaig inspirar en l’obra Perdida en los Apalaches, de Sanchis Sinisterra.

    EL BÀNDOL ENEMIC va ser publicat amb el títol “Només són tres” en format separata de la revista Entreacte (separata núm. 27, annexa al núm. 32 de la revista).

Escrit el 10/11/2013

PER QUÈ ANAR AL TEATRE?

El Teatre no es fa per cantar les coses, sinó per canviar-les.

Vittorio Gassman

A la finals d’octubre vaig tenir la sort d’assistir a Mataró a l’obra Meitat i meitat de Daniel Keene, dramaturg australià molt premiat i representat a Europa però molt poc aquí. L’obra va estar magistralment interpretada per Pere Anglas i Xavier Alomà, i impecablement dirigida per Moisès Maicas.

    En un moment donat l’obra – que sembla moure’s en un registre naturalista que recorda a David Mamet o fins i tot a “El veritable Oest” de Sam Shepard- dóna un gir inesperat i s’endinsa en un territori surrealista, per dir-ho d’alguna manera, que obliga l’espectador a fer un esforç per assumir aquest canvi de registre. A partir d’aquí, divisió d’opinions: va haver-hi espectadors que no van poder assumir aquest canvi tan brusc, que ens treia del realisme per endinsar-nos en la metàfora i la poesia, i que per tant no van gaudir de l’obra a partir d’aquest moment. I hi va haver uns altres que van assumir aquest canvi, amb més o menys esforç, i van gaudir d’aquesta segona part. Per tant, la mateixa obra va provocar entusiasmes i rebutjos absoluts.

Xavier Alomà i Pere Anglas a Meitat i Meitat

Xavier Alomà i Pere Anglas a Meitat i Meitat

    És tan curiós com freqüent que un mateix estímul artístic -una pel·lícula, una obra de teatre, un quadre- provoqui reaccions tan dispars. Per a mi això forma part de la fascinació de la creació artística, perquè la nostra reacció davant d’ella… és tan subjectiva, tan emocional, tan lligada a la nostra manera de veure el món i a la nostra manera d’entendre l’art! Dues persones poden observar un quadre de Pollock, per exemple; una d’elles pot veure un esperit torturat, un crit contra el caos en el que ens enfonsa la nostra forma de viure la realitat (per exemple) i un altre només pot veure una aixecada de camisa, un dibuix més propi d’un nen de 2 o 3 anys que, com en “El vestit de l’emperador”, una elit ha decidit considerar art innovador i tothom ha de veure-ho de la mateixa manera per no semblar incult. En resum: hi ha un espectador del quadre disposat a veure en ell una dimensió poètica i metafòrica, i un altre que no vol o no pot entendre registres creatius que se surtin del figuratiu, perquè fora d’aquests límits la creació artística no aconsegueix connectar amb ell (o ell amb la connexió artística, tant és).

Expresionisme Abstracte de Jackson Pollock

Expresionisme Abstracte de Jackson Pollock

   Segons el meu parer, això en el teatre es tradueix d’una banda en un espectador que busca en l’espectacle divertir-se, sentir-se identificat amb el que s’explica i entretenir-se (una cosa molt lícit, ningú ho dubta); i per l’altra banda en un espectador que prefereix el desafiament, que busca que el sorprenguin fent que les premisses estètiques i/o morals i/o socials -en resum, vitals- en què es mou siguin qüestionades i trontollin.

En aquest sentit em va agradar molt el fragment del programa de mà de Meitat i meitat escrit per Jordi Malé – professor de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida i membre de la Càtedra Màrius Torres i de l’Aula Carles Riba- del que reproduiré la part que em va portar a fer aquestes reflexions: “Per què anem al Teatre? Què hi busquem? Per una banda, n’hi ha que cerquen bàsicament evadir-se -perquè l’evasió també és necessària-: escarxofats a la butaca, esperen que al davant se’ls representin situacions divertides i sorprenents en les quals, sense esforç, puguin reconèixer-se o imaginar-se. Per una altra banda, n’hi ha també que cerquen certeses: que el que contemplin els reafirmi en les seves conviccions o, amb esperit més obert, que els en creï unes noves. Però n’hi ha que acudeixen a les sales disposats a deixar-se envair per una realitat que resulti incerta i inaudita: a no esperar que les situacions representades hagin d’equivaldre exactament a fragments d’experiència coneguda o concebible. Disposats a abandonar, per uns instants, la xarxa d’exactituds i convencions que ens empresona -però sense la qual no podríem viure el dia a dia-, i a afrontar en escena fets i  paraules que els puguin portar més enllà, a vegades arran de l’absurd, aquell absurd de significació tan i tan humana. Espectadors d’aquesta mena són els que aprecien les obres en que el llenguatge i les accions tenen una càrrega d’expressivitat i d’intensitat que depassa les expectatives habituals.”

Half and Half, per Jute Theatre Company

Half and Half, per Jute Theatre Company

    Per a mi aquest és el tipus de receptor que permet que les noves concepcions estètiques de l’art vagin calant en la societat i vagin ampliant els nostres horitzons. El mateix receptor que al Segle XIX va poder assumir les propostes impressionistes en els diferents Salons des Refusés que es van organitzar quan l’art oficial les rebutjava de ple; el mateix que al Segle XX va poder assumir les propostes teatrals de Godot, Ionesco, Arrabal, Pinter, Tadeusz Kantor… i Pedrolo i Brossa a casa nostra.  

Tot esperant Godot, de Samuel Beckett

Tot esperant Godot, de Samuel Beckett

 

   Mentre, els dramaturgs ens debatim intentant situar-nos en l’àmplia gamma de tonalitats que va d’un tipus d’espectador a l’altre. Uns busquen crear únicament allò en que el públic es pugui reconèixer, perquè es pugui reafirmar i/o entretenir-se. Uns altres, busquen únicament agitar els fonaments de la realitat en la que es mou l’espectador. Uns altres, la gran majoria, busquen trobar un equilibri -sempre precari- que els permeti ser acceptats per tots dos tipus d’espectadors.

    Sigui com sigui, al final un sempre ha de mullar-se i situar-se, dins d’aquesta gamma, en el lloc on honestament creu que ha d’estar per ser fidel a ell mateix. Perquè si no fem servir l’art per expressar el que som, aleshores per què?

Escrit el 20/10/2013

TARDOR TEATRAL

LA FINESTRA s’ha representat amb èxit a la Nau Ivanow de Barcelona a principis d’aquest mes d’octubre. El fet que estigués en grec, amb sobretítols en català, no va fer enrere als espectadors a l’hora d’assistir a l’obra. Aquesta vegada l’escenari no estava disposat en el centre amb el públic assegut en graderies a costat i costat, sinó que era un escenari a la italiana. Tot i així, la posada en escena -que va ser pràcticament la mateixa que a Atenes- i el gran treball de l’actriu, Soí Zsanzopulu, van aconseguir que el muntatge fos molt proper al públic. Des d’aquí voldria agrair a la Comunitat Grega de Barcelona l’ajuda i la col·laboració que ens van donar en tot moment, proporcionant intèrprets i personal de suport, i també per la il·lusió que van mostrar per assistir a l’espectacle.

La finestra04_atenes
Després de la funció del dissabte 5 d’octubre hi va haver un col·loqui amb el públic i la majoria dels espectadors va optar per quedar-se i debatre sobre l’obra. Pel que sembla, el que més els va atreure va ser com es plasma la indiferència vers el sofriment dels altres en la que ens anem sumint els éssers humans, que ens porta fins i tot a gaudir del morbo de fer acte de presència als llocs on es produeix aquest sofriment, per contemplar-lo o contemplar-ne les causes. Potser la causa d’això sigui aquesta allau de notícies diàries que som incapaços de processar  -això que ara s’anomena “imfoxicació”-.

 coloquio en Barcelona tras la obra
LA FINESTRA tornarà a representar-se a la Sala 104 d’Atenes a partir del 23 d’octubre i d’allà anirà a Tessalònica. I em diu la Companyia que també té intenció de portar-la a Munich. Sort, Berta!

TINC FEINA! s’estrenarà el proper 10 de desembre a Estepona, amb posada en escena del grup teatral municipal Farándula. La veritat és que des que estem en crisi diverses companyies ja han estrenat l’obra. I no és estrany, al cap i a la fi parla de la precarietat laboral d’aquests temps, del que un és capaç de fer per aconseguir o mantenir un lloc de treball, del nivell de vigilància i de control al que es pot arribar a sotmetre a una plantilla de treballadors. I tot això en clau d’humor, que falta ens fa. Fins ara, les companyies que han portat TINC FEINA! a escena m’han explicat que ha agradat molt al públic. Esperem que a Estepona continuï aquesta tendència.

Tengo trabajo

ONZE DE SETEMBRE es representarà el proper 27 d’octubre a Piera (Barcelona). Serà ONZE DE SETEMBREl’enèsima funció que la Companyia Teatre de l’Eramprunyà duu a terme d’aquesta obra i a causa de la naturalesa del text, que dóna molt de marge a la improvisació i a la tasca del director, a cada funció sorprenen amb una nova troballa. Curiosament, dues companyies de la comarca d’Osona s’han interessat també per aquesta obra i de moment ja l’han representat a Folgueroles, Tavèrnoles i el dia 10 de novembre l’estrenaran a Sentfores. Gràcies, Osona!

Escrit el 3/10/2013

LA FINESTRA, a Barcelona

Si recordeu , el passat mes de maig la Companyia grega Acinaikí Mizopiía va estrenar la meva obra LA FINESTRA a la Sala 104 de Atenes . Doncs bé : La Companyia ve a Barcelona per representar-la el dissabte 5 d’octubre i el diumenge 6 d’octubre a la Nau Ivanow de Barcelona ( C / Hondures , 28 . Metro Sagrera ) . Així que tindrem una altra vegada l’ocasió de gaudir de la interpretació de soi Ksanzopulu sota la direcció de Milajis Palilis .

Cartell RUTAS DE ALTO RIESGO Grècia - copiaSoí interpretarà el paper de Berta en grec, i hi haurà un plafó electrònic amb sobretítols en català. Tinc curiositat per veure quina adaptació fa el director per a aquestes funcions a Barcelona , i quins recursos utilitzarà per intentar pal · liar el fet d’haver d’ assistir a un monòleg subtitulat . Si va aconseguir sorprendre’m gratament amb la seva perspectiva personal de l’obra en la seva posada d’escena , estic convençut que en aquestes circumstàncies tornarà a fer-ho .

La finestra02_atenesD’altra banda , just en aquests dies s’està parlant en els mitjans de comunicació del concepte ” infoxicació ” , que sorgeix de la fusió dels termes ” informació” i  ” intoxicació” . Suggereix que l’allau de notícies i d’informació que rebem és tan gran que pot arribar a produir ansietat a l’hora de processar totes aquestes dades . I que , lluny de provocar en nosaltres empatia i solidaritat amb els que pateixen , aquesta intoxicació informativa ens produeix una cosa que ja va pronosticar en el seu moment Susan Sontag : indiferència i , en el pitjor dels casos , morbo .    És aquest morbo el que permet que la Berta de LA FINESTRA trobi una feina com a guia turística de gent benestant que vol visitar països en guerra . Sí, sembla que aquest sector turístic , definit per alguns com “Turisme de Guerra” , està en auge . De fet , quan al maig vaig anar a Atenes a assistir a l’estrena de l’obra vaig llegir un article en què un europeu amb recursos es confessava aficionat d’aquest tipus de turisme , i proclamava sense cap rubor que el seu pròxim objectiu era veure i fotografiar el congelador on s’havia guardat temporalment el cadàver de Gaddafi després de la seva mort a mans dels rebels libis. I en aquests dies la premsa es fa ressò d’un camioner japonès que , fart de la monotonia , ha decidit sumar-se al Turisme de Guerra i s’ha anat a Síria , on no només fotografia cadàvers i cossos mutilats , sinó que a més es fotografia a ell mateix disparant contra gent d’algun dels bàndols que lluiten a mort ( és igual quin , la qüestió és disparar i sentir la pujada d’adrenalina ) .

La finestra05_atenesA Grècia ja han començat també a muntar tours per veure els efectes de la crisi en la població , en el paisatge urbà , en les infraestructures … Al nord de la Unió Europea , on molts pensen que aquí ens morim de gana i vivim al carrer a causa de la crisi … acabaran organitzant també tours turístics per venir a veure aquests desastres?

De moment , caldrà anar a la Nau Ivanow per veure com Berta intenta subsistir entre gent tan indiferent i morbosa, sense perdre la seva integritat i la seva humanitat.

Escrit el 30/06/2013

ESCRIURE PELS NENS D’EUROPA

De vegades hi ha un llibre, una obra de teatre, una pel.lícula, que et fa venir ganes d’escriure perquè, entre altres coses, et fa sentir que la tasca de l’escriure té un sentit i que l’escriptor té una responsabilitat vers la societat. Això és el que vaig experimentar quan vaig anar a veure l’obra BARCELONA, de Pere Riera.

      Quan vaig escriure NOMÉS SÓN TRES i SOTA TERRA (“El bando enemigo” i “La zanja”, en castellà –podeu descarregar-les aquí-), vaig sentir la necessitat de fer la meva aportació per mantenir viva la memòria d’uns esdeveniments, la nostra Guerra Civil i la posterior Postguerra, que molts s’entestaven en voler enterrar. Obres com ¡AY , CARMELA! i TERROR Y MISERIA EN EL PRIMER FRANQUISMO (ambdues de Sanchis Sinisterra) i ara BARCELONA m’han fet sentir molt i molt acompanyat.

     BARCELONA explica el drama dels bombardeigs que va patir Barcelona el març de 1938, en plena Guerra Civil, a través de la mirada d’una família que en pateix les conseqüències. La voluntat de l’autor de fer un homenatge a la memòria de tants homes, dones i nens que van sofrir aquells bombardeigs et demostra la importància que té voler mantenir viva la memòria de la nostra Història en un moment on els nostres governants ens mostren sense embuts el seu desig de no remoure el nostre passat. I més, tenint en compte que aquells que ho han intentat han estat silenciats i fins i tot foragitats de les nostres fronteres, com és el cas del jutge Baltasar Garzón. Però encara hi ha creadors que es mantenen tossudament alçats contra el silenci que se’ns intenta imposar esgrimint l’argument de la “reconciliació nacional”, per tal de no buscar culpables ni responsables entre els rebels que es van aixecar contra un govern democràticament constituït i ens van sotmetre a una dictadura de 40 anys.

Barcelona_Pere-Riera

            Penso en Argentina,  en Xile, en Guatemala… Països que han tingut el valor i la fermesa de dur als tribunals els seus dictadors. En canvi aquí… sobren comentaris, només cal mirar al nostre voltant. El Valle de los Caídos, sense anar més lluny, continua sent un lloc que a ulls de l’Estat cal protegir. El Valle de los Caídos continua sent un lloc del que és molt difícil que els descendents dels presoners republicans que en van esdevenir esclaus de la seva construcció, puguin retirar d’aquest monument al franquisme les despulles dels seus éssers estimats.

videla

A Buenos Aires hi ha una iniciativa per posar a les rajoles del carrer els noms dels desapareguts durant la dictadura. A Berlín això ja es va fer amb les víctimes del nazisme. I aquí? M’imagino la reacció indiferent (en el millor dels casos) vers una iniciativa semblant.

Al programa de mà de BARCELONA, que imita un facsímil d’un exemplar de La Vanguardia del 17 de març de 1938, Pere Riera diu que “aquesta obra és una acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia”. I afegeix més endavant: “Tots aquells que ens hem involucrat en aquest projecte ho hem fet des del respecte, la delicadesa i la sensibilitat justa que es mereix el record de milers de ciutadans d’aquest país que van perdre la vida injustament.”

baldosa

  Molts voldrien que aquesta actitud defallís, però Pere Riera amb BARCELONA ens diu a tots, i també als que pretenem dir alguna cosa mitjançant l’escriptura, que hem de romandre tossudament alçats, com diu la cançó de Lluis Llach.  Perquè els morts tenen  dret a ser reconeguts com a víctimes i a ser trets dels fossars comuns per anar a descansar allà on les seves famílies trobin oportú. Perquè aquestes víctimes tenen el mateix dret a ser reconegudes com ho estan sent els desapareguts d’Argentina i Xile i els indis massacrats de Guatemala.  I perquè la Història té tendència a repetir-se i per això hem d’estar tots atents. Mireu si no el que explica Pere Riera en el programa de mà de BARCELONA: “Com més llegia sobre aquest país en preguerra, més paral.lelismes podia fer respecte de la situació política, social i econòmica que estem vivint ara.” Al cap i a la fi, estem ara en una guerra on les armes no són de foc  sinó econòmiques i financeres, on hi ha por, on no són les bombes qui ens deixen sense casa sinó els bancs.

   El programa de mà de l’obra reprodueix un article publicat a La Vanguardia el 17 de març de 1938 titulat “Yo peleo por los niños de Europa”. En ell es poden llegir aquestes línies, la vigència de les quals en l’actual conjuntura, esgarrifa: “ Suponemos que a la Europa Democrática le duelen sus hijos tanto como a los hombres de la City sus dineros. Por muchas cosas combate España, pero entre otras porque los niños de Europa puedan seguir jugando. Es decir, luchamos por la subsistencia de los sentimientos cardinales. Porque las criaturas pervivan en una atmósfera elemental de humanidad.”

Gràcies, doncs, Pere, per mostrar-nos que té sentit mantenir-nos tossudament alçats. I gràcies al Teatre Nacional de Catalunya per apostar per posar en escena aquesta meravella teatral i aquest monument a la nostra memòria històrica.

Escrit el 01/06/2013

LA FINESTRA a la Sala 104 d’Atenes (II)

He tingut la sort de poder assistir a Atenes a les funcions del meu monòleg LA FINESTRA (en castellà, RUTAS DE ALTO RIESGO) del dissabte 18 i del diumenge 19

rutas de alto riesgo

de maig. M’ha sorprès gratament veure com la versió del director, Mijalis Palilis, explicava el que jo pretenia explicar però d’una forma molt diferent a com jo havia visualitzat la situació en escriure-la, i posteriorment en posar-la en escena amb l’actriu María Jesús Luque. Mijalis buida l’escena de tots els elements que puguin recordar el pis devastat per les bombes en el qual té lloc el monòleg de Berta, i crea un espai abstret de la realitat, on la presència i la paraula de Berta ho omplen tot. Un espai en el qual el disseny d’il·luminació de Sofia Aleksiadu brinda l’essència de la posada en escena. La sala “Black box” del Teatre 104 en el qual tenen lloc les representacions es molt òptima per al muntatge: són dues graderies allargades a costat i costat de la sala, que proporcionen un escenari central en el qual Berta es passeja i en el qual es crea una proximitat amb el públic que permet el grau de complicitat que necessita l’actriu per interpel.lar l’espectador, convertit en un turista d’alt standing que realitza un tour exclusiu per un país en guerra. Un turista que viatja en un grup del que Berta és la responsable i la guia.

Magnífica interpretació de Soí Ksanzopulu, que també m’ha ofert una Berta diferent a la qual vaig imaginar, amb la mateixa força i la mateixa humanitat, això sí, que emana del text. I em comenta la Soí que, funció rere funció, cada dia es va enamorant una mica més del seu personatge. (adjunto un link amb una entrevista a l’actriu, on també es poden veure unes pinzellades de la proposta escènica: http://www.youtube.com/watch?v=l1yivegznz8)

??????????

Així doncs, he tingut el privilegi de poder conèixer ja dues grans Bertes des que LA FINESTRA va començar la seva marxa en aquest món del teatre. He tingut el privilegi que cadascun dels professionals que han intervingut m’han ofert el seu punt de vista, han fet la seva aportació. A mi, personalment, això m’enriqueix i m’ajuda a descobrir la meva pròpia creació sota diferents prismes, i per tant em permet conèixer-la millor. Perquè tot allò que escrivim se’ns escapa i acaba adquirint vida pròpia.

DSCN2202

Després de la funció del diumenge 19 hi va haver un col·loqui amb el públic, i em van sorprendre els paral·lelismes que alguns espectadors establien amb la situació de crisi que està vivint Grècia. Potser perquè, com afirmen alguns, aquesta crisi en realitat és una guerra encoberta sense armes (sense armes de foc, les armes en aquest cas són financeres i governamentals; les víctimes, com sempre, la població). Però em va commoure l’interès del públic per l’obra. Mijalis Palilis em va comentar que el cap de setmana de l’estrena (11 i 12 de maig), en acabar l’obra se li va apropar un home gran que li va dir que ell anava al teatre esperant trobar una obra que en sortir de la funció li fes sentir millor persona que abans d’entrar. I que sens dubte LA FINESTRA havia aconseguit això d’ell. Què més li pot demanar un autor a un espectador?

Gràcies des d’aquí a tot l’equip. I hi incloc també a Dimitris Psarrás, el traductor de l’obra, que va creure en ella i que ha mantingut amb mi un estret contacte durant el procés de creació. I també a María Chatziemmanouil, traductora que treballa estretament amb Dimitris Psarrás, per creure juntament amb ell en aquest text. I pel profund interès que mostren tots dos pel Teatre que s’escriu en aquest costat dels Pirineus.

Em diuen que el muntatge grec de LA FINESTRA vindrà a l’octubre a la Nau Ivanow de Barcelona. Ho espero ja amb ànsia.

Més imatges del muntatge a http://www.youtube.com/watch?v=ivc8AFcIVT0

Escrit el 05/05/2013

LA FINESTRA, a la Sala 104 d’Atenes (I)

Després d’haver-se estrenat al Teatre Modern de Guadalajara, interpretat per l’actriu María Jesús Luque, el meu monòleg LA FINESTRA (en castellà, RUTAS DE ALTO RIESGO) s’estrena per fi a Grècia. Serà el dissabte 11 de maig a la Sala 104 d’Atenes i LA FINESTRA_ATENESestarà a la cartellera almenys fins al 2 de juny. Regentada per Paulina Caranastassi i Dimitriadis Thanos, la Sala 104 és un centre de formació, de debat, d’exhibició i de producció que té ja un públic fidel. Està situada en el número 41 el carrer Evmolpidon, al barri de Gazi, un antic barri industrial creat al voltant d’una fàbrica que donava nom al barri. En l’actualitat Gazi és un barri amb una gran oferta cultural i d’oci (restaurants, cafès, galeries d’art, presentacions musicals…). L’antiga fàbrica funciona avui com a centre cultural i museu.

En els seus inicis la Sala 104 estava situada en un espai més petit, però després de 40 produccions teatrals, desenes de vetllades musicals, nombroses presentacions de llibres i exposicions d’art, es va traslladar a un espai més gran, segons el seu equip “perquè juntament amb nosaltres van créixer també els nostres somnis i les necessitats de la nostra societat.”

         L’espai actual disposa de diversos espais de representació: “Espai Central” amb 80 butaques, “Black box”, amb 40 places i finalment una sala de 150 seients, “Open Space”, ideal per a presentacions de llibres, esdeveniments musicals, tallers, exposicions, seminaris, etc

        També disposa de dues sales de seminaris, de laboratori i un ampli bar en el vestíbul. (Per a més informació, consulteu la seva web: http://www.104.gr). Alguna cosa semblant, doncs, al que seria la Sala Beckett de Barcelona o la Sala Cuarta Pared de Madrid.

      Per tant, la Sala 104 és un marc incomparable per a la presentació de LA FINESTRA a Grècia. Des d’aquí el meu agraïment al traductor, Dimitris Psarras, que s’està encarregant de difondre a Grècia el teatre d’autor escrit en català i en espanyol.

      Dimitris Psarras, juntament amb la traductora de teatre i teatròloga Maria 104_TIEINAIJatziemanuíl, ha creat la pàgina web http://www.teatropasion.gr dedicada al teatre espanyol, català i hispànic. El motiu de la creació d’aquesta pàgina és promoure el seu treball com a traductors de la millor manera possible i contribuir a la difusió i a la ràpida divulgació del teatre hispànic i català a Grècia i Xipre. El seu projecte ja compta amb la confiança de molts dramaturgs espanyols, catalans i sud-americans com Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Juan Mayorga, Guillem Clua, Luisa Cunillé, Esteve Soler… En total, han traduït ja més de 60 obres del teatre espanyol, català i sud-americà, moltes de les quals s’han muntat en sales de teatre gregues i xipriotes. Gràcies a la seva tasca l’any 2012 es van estrenar a Grècia les obres De música y de hombres d’Helena Tornero, El Congelador, d’Abel Zamora, Contra la democràcia, d’Esteve Soler, La Tortuga de Darwin i La pau perpètua de Juan Mayorga, La cadena invisible de Carlos Ferrera, Les nenes no haurien de jugar al futbol de Marta Buchaca, La tierra de José Ramón Fernández, i Killer de Guillem Clua, a Xipre.

        A més, la temporada 2011-2012 van organitzar un Festival de Lectures dramatitzades sota el nom 5 o’clock Teatre (que va acabar amb la presentació de l’obra Himmelweg de Juan Mayorga), on es van presentar 12 obres del teatre català i espanyol contemporani (una cada diumenge) i es van publicar les dotze obres. De moment han pogut comptar amb ajudes per part de l’Ambaixada Espanyola a Atenes, gràcies a la qual van poder assistir al cicle els autors Carles Batlle (a la lectura dramatitzada de la seva obra Oblidar Barcelona), Josep Maria Benet i Jornet (per assistir a la presentació de la col·lecció de les obres del Festival), Esteve Soler (per a la presentació de la publicació de la seva Trilogia dels Contres en l’Institut Cervantes d’Atenes) o José Ramón Fernández (per assistir a l’estrena de la seva obra La tierra).

Aquèsta és la fitxa artística del muntatge:

Director: Michael Palilis
Vestuari: Michael Palilis i Efi Lose
Il·luminació: Sofia Alexiadou
Edició de material de vídeo: Natasha John I.
Fotos: Joanna Papouli
Assistent de direcció: Efi Lose

Interpretació: Soí Ksanzopulu

Sobre LA FINESTRA, José Sanchis Sinisterra ve escriure el següent:

Fins no fa gaires anys, el monòleg era considerat per alguns autors, directors i fins i tot teòrics del teatre una forma menor, un gènere artificiós i un recipient dramàtic escassament útil per parlar de la complexitat del món i de la foscor interior de l’ésser humà. Un sol personatge en escena parlant i parlant no semblava molt més que un mer pretext per al lluïment de l’actor o de l’actriu, o un vehicle simple per a la transmissió d’històries i/o situacions escassament teatrals. El fet que un important nombre de grans dramaturgs contemporanis -des de Strindberg o Chejov fins a Achternbusch, Koltés o Wesker, passant per Pirandello, Cocteau, O’Neill, Beckett, Pinter i altres- no hagi menyspreat tan “humil” recurs es justificava, sens dubte, com a exercici ocasional, lateral, en el flux principal de la seva obra dramàtica.

La veritat és que la creixent competitivitat i l’increment dels costos de producció imperants al mercat teatral han fet proliferar, en els últims anys, els espectacles suposadament monologals, molt sovint simples conglomerats textuals millor o pitjor sargits, quan no dubtoses adaptacions d’obres narratives, en general realitzats sense cap plantejament dramatúrgic, però clarament al servei de l’actor o l’actriu que ha d’interpretar-los. Sense negar el valor artístic d’alguns d’aquests productes, no hi ha dubte que es tracta, més que de monòlegs en sentit estricte, d’espectacles unipersonals, l’acceptació dels quals pel públic i fins als seus mèrits teatrals depenen més de la qualitat i/o el magnetisme de qui ho interpreta que de la seva consistència dramàtica.

I és que, pel que fa a l’art del monòleg, existeix una gran indeterminació teòrica i una general confusió pràctica. Es troba molt estesa la suposició que el discurs monologal consisteix bàsicament en l’expressió d’un personatge que parla “sense dirigir-se directament a cap interlocutor” (sol.liloqui) o interpel·lant a aquesta vaga instància receptiva que es coneix com el públic. Però la realitat és molt més complexa. Una tipologia més rigorosa -i atenta a les modalitats monologals de la dramatúrgia contemporània- podria individualitzar fins a una desena de variables, caracteritzades cadascuna per un peculiar mecanisme discursiu i susceptibles de generar situacions dramàtiques de molt diferent índole.

Ignasi García coneix molt bé aquesta casuística diversa i complexa de l’art del monòleg, i La finestra és una mostra notable d’aquest saber dramatúrgic i de la riquesa situacional que amb ell es pot desplegar. La seva experiència com a actor, autor i director li permet construir un univers dramàtic d’àmplies dimensions i feroç intenció crítica, amb només una actriu que parla i actua davant el públic. Però aquesta actriu és, abans de res, un personatge consistent i complex, i aquest públic no és una vaga instància receptiva sinó una col·lectivitat concreta que està aquí, per motius igualment concrets, complexos i consistents.

Dit amb altres paraules: el rigor i el risc dramatúrgics d’Ignasi García en aquesta obra consisteixen a integrar a l’actriu i al públic en una mateixa situació ficcional, immersos tots en un espai i un temps que els construeixen com a subjectes d’una específica circumstància teatral. Tots són -som- personatges convocats per l’autor a un morbós viatge turístic que ens ofereix, per un mòdic preu, la possibilitat de ser espectadors i fins a còmplices d’una cruenta guerra fratricida, vagament balcànica.
Instaurant doncs aquesta simple convenció teatral (el personatge interpel·la al públic atribuint-li una identitat fictícia), tot un complex univers dramatúrgic es desplega gradualment davant nostre. Ens trobem -l’escena ho evoca- en un “interior brut i molt deteriorat d’un pis castigat per les bombes”, i els sons bèl·lics que procedeixen de l’exterior subratllen intermitentment aquesta circumstància. Però també les paraules de Berta, obligada per la seva precària situació econòmica a exercir de guia en aquestes “Rutes d’alt risc”, van configurant, en infernals cercles concèntrics, un espai extraescènic que ens resulta lamentablement familiar: carrers bombardejats, camps de refugiats, camps d’extermini amb forns crematoris, fosses comunes…

Les paraules de Berta -en converses telefòniques- ens traslladen també al seu espai domèstic, allí on la seva família lliura la petita guerra incruenta de la seva absència. I fa més: remuntant el temps, ens evoca el passat feliç, gairebé idíl·lic, d’aquesta mateixa ciutat, ara sumida en la destrucció i l’horror, que Berta i el seu marit van visitar en la seva lluna de mel.

Perquè el personatge monologant no està sol: com s’ha dit, el públic és -som- un grup de turistes morbosos que ha convertit l’espant bèl·lic en espectacle, i es precisa en individus amb noms concrets: la senyora Esperança, el senyor Álvarez, don Gaspar, Amelia, Catalina, don Bernardo, la senyora Elvira, el senyor Cárdenas, etc., cadascun amb la seva idiosincràsia, traçada amb prou feines amb un tret fugaç, però suficient. I, a més d’aquests personatges directament interpel·lats per Berta entre el públic, el seu discurs invoca una multiplicitat d’éssers que poblen  “l’escenari” de la guerra: tropes regulars, rebels organitzats en guerrilla, refugiats, desertors, organitzacions no governamentals, exèrcits de la coalició internacional… (…)

No fa falta, doncs, reiterar fins a quin punt el monòleg, quan és abordat des d’una perspectiva dramatúrgicament ambiciosa, és capaç de contenir tanta complexitat situacional i tan aspra intenció crítica com qualsevol altra estructura dramàtica. En La finestra, Ignasi García demostra que no hi ha formes menors i majors, sinó graus diversos d’articular en els textos l’exploració sistemàtica del món i de l’art. En la sola veu de Berta ressona un cor multiforme i estripat que clama contra la barbàrie en què la guerra manté sumida a la humanitat. Fins a quan?”

Pròleg a l’edició de LA FINESTRA. Arola Editors. Col.lecció Textos Apart. 2008.

Escrit el 07/04/2013

QUE DÉU ENS ENXAMPI CONFESSATS

En la meva obra L’APARICIÓ, la monja que presenta els Premis Episcopals de La aparicion. Ediciones irreverentesMaquetes Sacres pronuncia aquesta frase en referir-se a la participació dels bisbes Iberoamericans en la propera edició d’aquests premis. El text és de 2011. Entrat ja l’any 2013, esperem realment que, amb el nou Papa Francesc, “Déu enxampi confessats” als sectors de l’Església Catòlica menys sensibles al sofriment dels més desafortunats.

Crec que avui ja queden lluny els arguments que fins ara s’han fet servir perquè el Vaticà no es comprometi activament contra les desigualtats socials cada vegada més profundes que fomenta el capitalisme salvatge en què vivim. Durant segles els sectors més poderosos de l’Església s’han aferrat a frases com “A Déu el que és de Déu i al César el que és del César” o “Els últims seran els primers” per fomentar la resignació davant una realitat opressora, amb l’esperança d’obtenir a canvi un just premi del que es gaudirà en una vida no terrenal. No és estrany per tant que els pares del Comunisme i el Socialisme bategessin la religió com “L’opi del poble” , i s’identifiqués espiritualitat amb religió per derivar en un ateisme de vegades furibund i tan fonamentalista amb les creences religioses, com ho havia estat l’Església amb els ateus i tots aquells als qui va anomenar “heretges”.

entrevíasPerò el què hi ha de nou respecte al Papa Francesc és que estigui disposat a apropar el poder del Vaticà als més humils i desesperats, no que es mostri disposat a apropar l’Església a ells. Això no és nou. Això ho vénen fent molts homes i dones des de fa segles, com Francesc d’Asís, com Teresa de Calcuta, com Pere Casaldàliga a Brasil o com els sacerdots de la Parròquia de San Carlos Borromeo del barri d’Entrevías, a Madrid. Aquesta parròquia díscola a la Conferència Episcopal que el Cardenal Rouco Varela pretén clausurar precisament perquè el seu compromís amb els marginats i els pobres inunda fins i tot la litúrgia, i que va rebre el suport del propi Leonardo Boff -tan estigmatitzat per l’ortodòxia del poder eclesiàstic per la seva Teologia de l’Alliberament-.
Estic satisfet d’haver tractat el tema d’una església alternativa, perseguida pel poder i propera als pobres en L’APARICIÓ. Estic satisfet d’haver tractat també en aquesta obra sobre la Fe i les creences o la falta d’elles. I ho estic més enllà del resultat literari que vaderetro1hagi pogut obtenir, perquè penso que aquest és un terreny molt ric en el qual el Teatre contemporani ha entrat poc -una vegada més, molt menys que el cinema-, llevat d’excepcions com el Mahabharata de Peter Brook, més tangencialment El dubte de John Patrick Shanley, Agnus Dei de John Pielmeier o, si ens remuntem més enrere, Les bruixes de Salem d’Arthur Miller o Beckett o l’honor de Déu, de Jean Anouilh. També cal dir que aquí hem tingut el Vade Retro de Fermín Cabal i el Teledeum de Els Joglars.

Per què no seguir furgant en aquests temes al Segle XXI? La majoria dels éssers humans creuen en alguna forma de divinitat; molts éssers humans senten inquietuds espirituals; en moltes persones existeix una lluita entre l’espiritualitat que porta algun tipus de Fe i la racionalitat que porta al que és estrictament empíric i teledeumdemostrable. Que potser no són conflictes universals i individuals dignes de ser tractats? També penso en la pel·lícula La missió, de Ronald Joffé, que tracta entre altres coses sobre el posicionament del Vaticà al Segle XVIII a favor del poder per aixafar -amb arguments aparentment justificats- un moviment missioner que apropava l’Església als més humils. O en la pel·lícula Les sandàlies del pescador, de Michael Anderson, que presenta un Papa com s’espera que sigui l’actual Papa Francesc. També són temes candents que generen corrents d’opinió, reaccions aferrissades, dubtes… I allà on hi hagi dubtes i interrogants, ha de fer sempre acte de presència el Teatre.

__________________________________________
En la meva anterior entrada del 9 de març us deia que escriuria alguna cosa relacionada amb la situació socio-econòmica actual. De moment no he escrit res, la veritat. Però he fet això amb una cançó d’Amaral, espero que almenys no us deixi indiferents:

http://www.youtube.com/watch?v=m-cu4s1uisc

Escrit el 09/03/2013

ELS VELLS MÉS JOVES I EL CAPITAL

Se’ns ha anat Stéphane Hessel, que era un exemple de que es pot envellir amb stephane_hesselesperit jove, lluitador, reivindicatiu. Amb Dignitat. Se’ns ha anat un home que ens recordava l’origen d’aquesta Europa dels drets que des dels diferents àmbits del poder ens estan desmantellant. Perquè Hessel ens ancorava a aquests europeus que, amb molt pocs recursos i amb el seu amor a la Llibertat com a arma més poderosa, van lluitar des de la resistència contra una opressió, la del nazisme, que semblava que mai anava a tenir fi (Ón són avui els membres de la resistència que lluiten contra el despotisme financer que ens ofega?) . Hessel ens recordava també que existeix una Declaració Universal dels Drets Humans que, entre altres coses, afirma (o tal com està el panorama potser cal parlar en passat i dir “afirmava”?) que tothom té dret a un treball i a una vivenda digna (que ho expliquin als 5.040.222 aturats que hi ha a Espanya al tancament del mes de febrer; i als 216.418 desnonaments que hi ha hagut des de gener de 2008 -49.072 corresponents a habitatges familiars-). A Indigneu-vos! -publicat per Destino-, diu: “el poder dels diners banqueros2mai havia estat tan gran, insolent, egoista amb tots, des dels seus propis serfs fins a les més altes esferes de l’Estat. Els bancs, privatitzats, es preocupen en primer lloc dels seus dividends, i dels altíssims sous dels seus dirigents, però no de l’interès general”. Si aconseguim que el seu exemple i les seves paraules ens segueixin inspirant, Hessel se’ns haurà anat però no ho haurem perdut.

 Francisco Ayala també es va indignar fins als seus últims moments en veure el mal que ens causava la voracitat del món financer, com en la recopilació d’articles publicada per El País Aguilar en 1996, En quin món vivim, on hi ha un article de 1984 amb títol molt suggeridor i premonitori, Elogi de l’avarícia, del que mostro un fragment: “Què dir llavors dels avars que, segons exigeix l’índole de l’economia actual, es veuen reduïts a barrejar en la seva calculadora de butxaca les xifres del seu compte bancari? Ells rendeixen culte, no ja al déu incògnit i remot la faç del qual no es pot albirar, sinó a un déu desconegut, que potser ni tan sols existeix, o que en tot cas pot volatilitzar-se de la nit al dia. Sacrificar a aquest déu requereix una poderosíssima fe i una abnegació admirable.” (EL PAÍS, 13 d’agost de 1984)

I afortunadament seguim tenint amb nosaltres a José Luis Sampedro, que als seus 96 anys ens segueix mostrant que és falsa aquesta premissa que diu “ser jove i ser de dretes és no tenir cor; ser vell i ser d’esquerres és no tenir cap“. Perquè una afirmació José Luis Sampedroaixí crida a sumir-se en el conformisme i l’autocomplaença precisament a aquells que, per la seva experiència i per la posició que han adquirit al llarg dels anys en les seves activitats professionals, poden fer més que els joves, que només poden fer servir com a armes la seva empenta i la seva indignació. No en va Sampedro va escriure precisament el pròleg de l’edició espanyola de l’Indigneu-vos! de Stéphane Hessel. I aquí va un fragment molt eloqüent: “Actualment a Europa i fora d’ella, els financers, culpables indiscutibles de la crisi, han salvat ja la situació i prossegueixen la seva vida com sempre sense grans pèrdues. En canvi, les seves víctimes no han recuperat el treball ni el seu nivell d’ingressos. (…) Els financers amb prou feines han suportat les conseqüències dels seus excessos. És a dir, els diners i els seus amos tenen més poder que els governs.”

Després està Costa-Gavras, aquest director d’arrels gregues i d’esperit crític incombustible. L’autor de Desaparegut i La capsa de música, als seus 80 anys, ens confirma amb la seva pel·lícula EL CAPITAL que els únics que s’han beneficiat d’aquesta crisi són els bancs i entitats financeres. Al CAPITAL ens mostra a un “sicari el capitaldels diners” que ens acompanya en un viatge per les clavegueres del món financer i que afirma sense pudor que els bancs juguen amb els teus diners fins que se’ls queden. I s’erigeix públicament en un modern Robin Hood , robant als pobres per donar-ho als rics (per cert, gràcies Maribel Verdú per les teves -injustament injuriades- paraules en rebre el Goya citant aquesta frase de la pel·lícula).

desigualdadsocialPodeu llegir aquestes línies pensant que tots aquests Mestres de la paraula i de la vida només són (o només van ser) octogenaris que repapiegen i veuen teories de la conspiració pertot arreu. Que tothom n’ha sortit igual de perjudicat en aquesta crisi. Però jo, que potser repapiejo igual que ells, veig que han desaparegut les caixes d’estalvis i els bancs petits per concentrar-se tot en uns quants bancs totpoderosos. Veig que s’ha salvat a aquests bancs amb diners públics dels nostres impostos i que són precisament aquests bancs els que executen desnonaments. Veig als Estats retallar en serveis públics bàsics per pagar els seus deutes. I a qui deuen sinó als grans bancs? Veig als Estats intentar tenir liquiditat traient a subhasta bons, lletres i obligacions, que de vegades han de col·locar a un interès molt alt perquè empreses de qualificació de dubtosa neutralitat fan que la seva prima de risc sigui molt elevada. I qui compra aquest deute, a més dels particulars? Els bancs i els grups financers que emeten fons d’inversió i altres productes semblants.

banqueros1

Permeteu-me aportar una dada treta de FINANCIALRED el 2 de gener de 2013, que parla dels desnonaments i segons el meu parer exemplifica el que dic: “A Espanya, la banca ha rebut més de 50.000 milions sense que hagin disminuït les execucions. Entre les nacionalitzades figura Bankia, la tercera entitat més gran del país, que ostenta el dubtós honor d’executar més del 80% dels desnonaments que es produeixen a Madrid “.

La meva petita aportació a la denúncia d’aquesta situació -que ara em sembla molt, molt insuficient- és la meva obra de Teatre Tinc feina! i el meu conte La sucursal de Narukiki, que podreu trobar respectivament en la secció “Textos en Català” i en la secció “El cuento del mes”. Tinc feina! és una recopilació d’escenes sobre el món laboral, en aquesta obra podreu trobar, entra altres coses, a un actor famós que a causa de la crisi ha de conformar-se amb treballar en el Museu de cera fent-se passar per un ninot i espantant als visitants; o a dos oficinistes que descobreixen que els han posat una càmera de videovigilància i especulen amb un imminent acomiadament. A La sucursal de Narukiki trobareu a una honrada empleada de banca que denuncia davant els seus superiors moviments de blanqueig de diners i que com a “premi” és enviada a una llunyana sucursal en una illa deserta pel president del banc, el senyor Roque Feler.

No seran els meus únics textos sobre aquest tema, en prometo més en els propers mesos -no és que aconsegueixi canviar res amb ells, però si no trec la meva indignació, rebento-. Mentre, em faig una reflexió que em motiva per seguir batallant per donar-los forma: Si deixem que els polítics i els banquers posin el seu granet de sorra, faran d’aquest món un gran desert.

Escrit el 06/02/2013

lincolnVeure LINCOLN en l’actual conjuntura política que viu el país proporciona a l’espectador un valor afegit. En moments en els quals un se sent tan decebut del que ens pot proporcionar la política -per obra i gràcia de molts dels nostres (suposats) representants-, LINCOLN és una injecció de moral. Ens recorda que en el passat va haver-hi autèntics Homes d’Estat que van estar a l’altura del que el Poble que els va votar esperava d’ells. I que, per tant, aquesta mena d’Homes pot tornar-se a donar en la política… fins i tot al nostre país.

Em sembla simptomàtic que no hi hagi interès per fer pel·lícules sobre els nostres polítics actuals. És cert que hi ha excepcions, s’han fet pel·lícules, telefilms i fins i tot mini-sèries sobre María Zambrano, Macià, Companys, Clara Campoamor o Adolfo todos los hombres del presidente2Suárez. Però la llista acaba en la Transició. En condicions normals, en aquest país s’haurien d’estar ja escrivint guions i preparant projectes relacionats amb la corrupció política. Mireu per exemple el que va passar a Estats Units amb el cas Watergate: al 1974 el President Nixon dimitia i el 1976 ja es projectava la pel·lícula de Pakula TOTS ELS HOMES DEL PRESIDENT . Però la realitat en la qual es basa la pel·lícula és molt més atractiva que la nostra: fruit de la recerca de la premsa, es descobreix una trama política fosca i corrupta que porta a un president a dimitir. En canvi, si al nostre país la premsa descobrís una trama política fosca i corrupta al final ningú acabaria dimitint, com a molt el castigarien una estoneta de cara a la paret i ja està. I és clar, llavors l’argument d’una pel·lícula basada en fets reals, amb un final així, perdria molt.

És cert que a principis dels 90 hi va haver-hi una excepció a tenir en compte, la todos a la cárcelpel·lícula de Berlanga TODOS A LA CÁRCEL -suggerent i significatiu el títol, oi?-. Però para de comptar. Berlanga va ser per a la societat i el cinema espanyols el que Aristòfanes per a la societat i el teatre atenencs: un crític implacable. Aristòfanes no va tenir por de posar en evidència, amb pèls i senyals, als qui abusaven i s’aprofitaven dels seus càrrecs públics. Al meu entendre Berlanga va fer el mateix aquí, especialment des de LA ESCOPETA NACIONAL.

   És cert que en Teatre tenim a crítics implacables i compromesos com Juan Mayorga. Que tenim en cartell obres de Teatre com  PODER ABSOLUTO o PÀTRIA. Però trobo a faltar aquesta valentia al cinema i ja no diguem a la televisió (tot i que productes com “Polònia” o, en el passat, “Los guiñoles” del Canal + fan més lleugera la travessa del desert).

forgesFins fa poc em preguntava per què els ciutadans d’aquest país deixem que polítics corruptes quedin impunes. I no només això, fins i tot se’ls vota massivament. La resposta la vaig trobar en EL PAÍS del dia 3 de febrer. Segons les dades d’una enquesta, el 69 % dels espanyols està d’acord amb la següent afirmació: “La corrupció que hi ha ara a Espanya es deu a una crisi dels valors morals i cívics de la nostra societat que fa que molts admirin als qui s’enriqueixen, sense importar-los la forma en què ho han fet”.
En fi… què hi farem! Jo, amb el vostre permís, em refugiaré en pel·lícules com LINCOLN o TOTS ELS HOMES DEL PRESIDENT i seguiré somiant – pobre il.lús- en un món amb estadistes d’altura, en el qual els polítics corruptes no queden impunes.

Escrit el 15/01/2013

L’any 1994 vaig llegir en el diari una notícia en la qual s’explicava que una família aquell estiu havia deixat a un avi abandonat en una estació de servei, aprofitant una parada per anar al lavabo. Pel que sembla els incomodava portar-lo de vacances per les molèsties que els podria ocasionar. La notícia continuava, explicant que quan l’avi va aconseguir que el portessin a la seva casa, va canviar el pany de la porta perquè la seva família no pogués entrar.

Aquesta notícia em va indignar, potser perquè la meva àvia havia mort poc temps abans i a casa l’havíem tractat molt bé, igual que ella a nosaltres. Alguna cosa se’m va remoure per dins, i aquest va ser l’origen de la meva obra MARS DE GESPA, que comença amb un avi que descobreix, en sortir dels lavabos d’un àrea de servei, que ha estat abandonat per la seva família. Però per no caure en un discurs massa dramàtic ni massa maniqueu, vaig decidir buscar un contrast: un altre avi, que aprofita la parada a l’estació de servei per fugir de la seva família.

Lamentablement, la crua realitat ens demostra dia rere dia que la història es repeteix i que el prototip més freqüent dels dos és el de l’avi abandonat. A continuació reprodueixo una notícia publicada a La Vanguardia el 9 de gener d’aquest 2013: “En ocasions la realitat presenta fets difícils d’entendre en la nostra societat. Com el que va passar la nit de Nadal a Sagunt (València). Una unitat de la Policia Nacional, en un control rutinari per la zona, va trobar a una parella d’avis que es refugiaven del fred sota una parada d’autobús. Tots dos, de 84 anys  ella i de 81 anys ell, tenien les cames cobertes per una manta i el seu aspecte era de fatiga. La sorpresa va ser quan la policia els va preguntar si es trobaven bé, els ancians van explicar el seu particular drama: el seu fill i la seva parella els havien fet fora de casa seva a Altura (Castelló). En el seu relat van afegir que van ser expulsats de l’habitatge “a cops”. Una ferida en el cap de l’ancià confirmava la versió.(…) El cas dels ancians d’Altura no és una excepció. A Espanya, prop de 60.000 avis pateixen algun tipus de violència intrafamiliar. (…) Les formes de maltractament a la gent gran són variades: físic, psicològic, negligència (generalment abandonament o tenir mala cura d’aquestes persones), abús econòmic (es tracta de la utilització il·legal o no autoritzada dels recursos econòmics dels avis) i fins i tot casos d’abús sexual.”

Pel que sembla més d’un pensa que els ancians són càrregues incòmodes destinades a fastiguejar-los el seu pletòric, activíssim i interessantíssim període de maduresa. Miro a aquests immigrants als quals la nostra societat paga en negre  perquè cuidi dels nostres avis, perquè nosaltres estem massa ocupats -fent coses interessantíssimes i importantíssimes- per fer-ho nosaltres mateixos. Estan contents perquè tenen una feina però estan perplexs del tracte que dispensem als nostres avis. Miro altres cultures que no considerem tan desenvolupades com la nostra -no he viatjat molt, però alguna cosa sí he viatjat; i tinc ulls per veure i oïdes per escoltar- i m’adono que per a ells un avi té el valor de l’experiència i de l’esforç.

Quan en el futur s’estudiïn en les classes d’Història els corrents migratoris que van confluir en la Unió Europea a la fi del Segle XX i principis del Segle XXI, es dirà que els principals treballs que obtenien aquí els immigrants eren: en la construcció (fins a l’esclat de la bombolla immobiliària), al camp, en el petit comerç, en la restauració, en el servei domèstic i… en la cura dels nostres avis. Llavors, probablement un nen aixecarà la mà i li preguntarà al professor per què no els podíem cuidar nosaltres mateixos. I caldrà donar-li respostes.

“El capvespre d’una vida també ha de tenir significat propi i no ser merament un trist apèndix de l’alba”. CARL G. JUNG

Escrit el 23/11/2012

Avui he anat a donar una xerrada als alumnes de Primer d’ESO de l’IES RAMON MUNTANER DE FIGUERES, que han llegit la meva obra EL XIP EXPERIMENTAL. És emocionant veure a nois i noies de 13 anys entusiasmats per la lectura d’un llibre del que tu ets autor, i més quan aquest llibre és un text teatral, ja que llegir teatre suposa desxifrar uns codis que no posseeix la narrativa, per exemple (didascàlies, acotacions, unitat de temps i lloc, entrades i sortides de personatges a escena…).

Els he parlat de com vaig descobrir la meva vocació per l’escriptura: primer estenent-me més del necessari en les redaccions que ens demanava el professor de Llengua
quan tenia la seva edat, després escrivint un diari durant 3 anys, en el qual plasmava els meus sentiments, pensaments i emocions més íntimes davant el món que s’obria al meu al voltant quan era un adolescent, per acabar escrivint ficció, que també és una forma de parlar d’un mateix però amagant-se darrere de personatges i històries, com quan tens un problema i necessites consells i vas a demanar-ho com si fos un amic i no tu qui tingués el problema (“tinc un amic que té tal problema i m’aniria ben poder-li donar un consell sobre això, tu què li diries?”… o alguna cosa així).

També ens hem preguntat si algú de tretze anys pot tenir ja alguna cosa que dir per escrit sobre la vida a aquesta edat, i ens hem recordat de l’Anna Frank. Hem llegit el que va escriure en el seu diari el dissabte 20 de juny de 1942: ella pensava que el que pogués escriure en el seu diari no interessaria a ningú en el futur. Si hagués arribat a saber que ho llegirien milions de persones, no s’ho hauria cregut!

      Finalment hem llegit un relat de dues pàgines d’una noia de Primer d’ESO d’un institut d’Elx. Un relat que va ser guardonat en el certamen Els millors relats breus juvenils de la província d’Alacant, en la seva edició de 2012. Aquest relat ha estat
publicat al costat d’altres 99 escrits per alumnes d’ESO de la província
d’Alacant, en una meravellosa iniciativa duta a terme per l’Editorial Club Universitario amb el suport de l’Associació Provincial de Llibreters i Paperers d’Alacant.

I així, ambl’ Anna Frank, amb una alumna de tretze anys d’Elx i amb els
personatges que cobren vida en El Xip Experimental, hem passat una bona estona parlant de què li porta a un a escriure i de com es gesten les històries en el cap del qui escriu, tingui l’edat que tingui. Perquè al meu entendre, el que defineix a algú com a escriptor és la seva necessitat íntima i ineludible d’expressar-se a través de l’escriptura.

Gràcies per l’estona tan agradable que m’heu fet passar, nois. I gràcies també als vostres professors i professores.

Escrit el 10/10/2012

Berta habla a su grupo de turistasEm diuen des de Grècia que el meu monòleg per a actriu  LA FINESTRA  (Publicada per Arola Editors juntament amb MARS DE GESPA i SOTA TERRA) es representarà el proper mes de febrer. En aquesta obra una guia turística parla al públic com si fos un grup de turistes viatjant per un país en guerra -podeu llegir-la i/o baixar-vos-la en l’apartat Textos en Català-. Encara que el vaig escriure cap a 2004, aquest monòleg recull la frustració que vaig sentir durant la Guerra dels Balcans, quan la comunitat internacional (ho escric expressament en minúscules perquè en aquest moment, com en d’altres, no va merèixer ser escrita amb majúscules) es va rentar les mans davant el que estava succeint a Bòsnia i fins i tot els cascs blaus enviats per l’onu (també l’escric en minúscules per la mateixa raó) es van creuar de braços davant els genocidis que en aquells dies van practicar els serbo-bosnians entre la població musulmana. “No fer res ja és prendre partit”, deien a un comandament dels cascos blaus en la meravellosa pel·lícula “In the borderline” (traduïda aquí com “En terra de ningú”). I el món suposadament civilitzat observava el que passava en les notícies com si es tractés d’un espectacle. Mentre, Susan Sontag muntava a Sarajevo “Tot esperant Godot”, que adquiria una dimensió molt més angoixant en reflectir la inacció i la despreocupació d’una comunitat internacional la reacció de la qual els bosnians necessitaven amb urgència per sobreviure al genocidi.

No sé per quina raó hauran volgut muntar a Grècia LA FINESTRA. Però des del meu punt de vista, lamentablement, es produeix en aquest moment un paral·lelisme entre la inacció de la comunitat internacional durant gairebé tota la Guerra dels Balcans amb la inacció de la comunitat internacional davant el que està succeint avui a Síria. Probablement les potències (prepotències, com les denominava encertadament Aute) estaran pensant que més val règim-dictatorial-laic en mà que règim-probablement-democràtic-però-islámista volant, tenint en compte que Síria té frontera amb Israel i que el seu govern ja no fa soroll reivindicant els Alts del Golan i aquestes coses. Vaja, que para què bellugar l’assumpte si amb Assad Israel ja no té problemes amb Síria com abans. A més, total, pel poc petroli que hi ha a Síria en comparació de l’Iraq o Kuwait, per què arriscar-se a enviar tropes per desestabilitzar encara més la zona i perdre intenció de vot en els sondejos? I amb aquests arguments els milers de víctimes civils deixen de ser éssers humans per ser “danys col·laterals assumibles”.
És justament per aquest lamentable paral·lelisme entre l’actualitat i el moment en què vaig escriure l’obra, que li he demanat al seu traductor, Dimitris Psarras, que tingui a bé canviar els gentilicis (que encara que són inventats, evoquen l’Ex-Iugoslàvia per la seva nomenclatura) per referir-se directament a Damasc, Homs o Alep.
I tant de bo en el futur ja no hagi de demanar cap actualització més a un traductor, per falta de paral·lelismes. Serà senyal que les coses van millor, o que a l’ONU el dret de vetar s’ha eliminat per deixar pas a la solidaritat i al seny.

Escrit el 12/09/2012

La representació d’ONZE DE SETEMBRE del passat diumenge 9 de desembre va ser un èxit. La proximitat d’una Diada Nacional que prometia ser molt especial -i finalment ha estat així- i el caràcter festiu d’aquesta obra reivindicativa i participativa van fer que el públic respongués de manera molt positiva. En acabar la funció ens van encoratjar per seguir movent l’obra arreu de Catalunya perquè la troben molt adient pel moment històric i d’exaltació nacional que estem vivint. Així que els farem cas i en proposarem la representació a altres municipis.

Escrit el 30/08/2012

El proper diumenge 9 de setembre a les 22.00, dins del actes per a la cel.lebració de la Diada Nacional de Catalunya programats per l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola (comarca de l’Anoia), es representará la meva obra ONZE DE SETEMBRE, per part del Grup Teatre de l’Eramprunyà de Gavà. Em fa especial ill.llusió per dues raons, en primer lloc perquè Els Hostalets de Pierola és el lloc on he estiuejat des de ben petit i hi tinc molts vincles afectius, ha estat una població on vaig començar a escriure moltes de les meves obres i que fins i tot m’ha inspirat algunes d’elles, com és el cas de LA DECISIÓ DE VILA-NETA o la novel.la EL SECRETO DEL TORRENTE SECO, encara inèdita. I en segon lloc, perquè anirà allà a representar-la el grup per al que la vaig escriure, TEATRE DE L’ERAMPRUMYÀ, que la va estrenar a Gavà el novembre de 2011. Si hi voleu venir, pasareu una bona estona, us ho asseguro.

Escrit el 10/06/2012

M. Mercè Cuartiella va néixer a Barcelona l’any 1964 i viu a l’Empordà des de fa molts anys. Es va llicenciar en filologia i sempre ha desenvolupat la seva tasca professional en el món cultural; ha col·laborat amb assiduïtat en diversos mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals.
Guardonada amb un parell de premis, ha publicat diversos estudis locals, i també relats, contes infantils, novel·les i textos teatrals, que més d’una companyia s’ha engrescat a dur a escena. Germans, gairebé bessons és la seva tercera novel·la.

El Joan i l’Ester, dos germans, en són els protagonistes. La seva relació és intensa, sovint excloent, a voltes destructiva, i això condiciona les seves vides i la seva visió del món. Això desespera la Raquel, la dona d’en Joan, que detesta no formar part d’aquest món privat que comparteixen, farcit de secrets i de fantasmes del passat. Quan en Joan anuncia que ha contret un deute de joc i que cal reunir, en sis dies, una quantitat que està fora del seu abast, comença una recerca tan inútil com frenètica en què tots tres intentaran, en solitari i sense l’ajut dels altres, aconseguir uns diners impossibles. Germans, gairebé bessons ens parla d’uns personatges contradictoris que volen ser feliços però no en saben, que necessiten dels altres i, alhora, no poden evitar ferir-los, que desconfien dels sentiments i la tendresa però que, malgrat això, aspiren a ser estimats.

Per tal de donar a conèixer aquesta novel.la, la Maria Mercè Cuartiella ha fet un blog en el que, entre altres coses, convida a la gent a participar-hi escrivint un microrelat on el tema sigui els germans. Us animo a participar-hi. Jo ho vaig fer amb aquest microrelat:

Nadie aún le había puesto nombre a nada. Quizá porque los lazos y los afectos aún no eran suficientemente fuertes como para querer tomar posesión de las cosas y las personas. Cielo, tierra, mar, sólo eran materia.
Pero aquel día, ese pequeño ser gateó hasta ese otro ser aún más pequeño que dormía junto a la mujer de la leche en sus senos y balbuceó algo parecido a “hermana”.
Y todo empezó a cobrar significado.”

L’adreça del blog és: http://germansgairebebessons.wordpress.com

MOLTA SORT, MARIA MERCÈ!!

Escrit el 04/06/2012

Aquí teniu els links per veure completa la representació de RECONSTRUCCIÓ DELS FETS del passat 20 de maig al SAT.

http://www.youtube.com/watch?v=4K94JwxR9pQ&feature=relmfu

http://www.youtube.com/watch?v=9zNdxiHzb5w&feature=youtu.be

Escrit el 22/05/2012

Quan la dramatúrgia treballa a favor de la intenció.  En la representació que ahir la companyia TEATRE PELS DESCOSITS em va brindar de la meva obra RECONSTRUCCIÓ DELS FETS al Sant Andreu Teatre (SAT), em vaig endur diverses sorpreses: la primera, la gran qualitat del nivell interpretatiu i l’altíssim grau d’entusiasme dels actors en escena. Pep Salvat, Toni Navarro, Carles Araguz i Paulo Miranda, amb la col · laboració de Vier Araguz, em van deixar enganxat a la butaca amb el seu treball.

Però el que em va sorprendre més, i de manera molt grata, va ser la dramatúrgia i la particular posada en escena que el jove director Martí Salvat (que està a punt de finalitzar els seus estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona) va fer del text. I no només del text, Martí va captar molt bé les intencions que jo perseguia amb l’escriptura d’aquesta obra i va presentar la seva particular visió, conscient del moment que estem vivint, on hi ha una crisi generalitzada dels valors democràtics i de la capacitat dels ciutadans per participar en les decisions que afecten el seu futur. Una pèrdua de drets justificada per part dels poders polítics i econòmics, que s’emparen en la necessitat d’oferir credibilitat a aquestes nebuloses sense cara anomenades “mercats”. I així, “pel nostre propi bé”, es fan retallades salarials, es mutilen la sanitat i l’educació pública, es decreten reformes laborals salvatges i fins i tot se substitueix a representants del poble per tecnòcrates,  que tenen abans la missió de tranquil · litzar els mercats que no pas de pal · liar les penúries que aquesta crisi està generant en la gent del carrer.

I Martí Salvat, al meu entendre conscient d’aquesta alarmant conjuntura en què s’anava a representar RECONSTRUCCIÓ DELS FETS, ha optat per reforçar tots aquells aspectes que donaven protagonisme a aquesta “Conspiració política en nom del bé comú” (per dir-ho manera) que porta a uns poders ocults a assassinar a un president de govern electe.

En primer lloc destacaria la fragmentació de les dues escenes principals que constitueixen el gruix de l’obra. Fent servir un joc de foscos i un àgil moviment dels actors en escena, Salvat va d’una escena a una altra donant així més ritme a la posada en escena i obligant-nos com a públic a fer una veritable reconstrucció d’aquesta conspiració que es narra, posant les peces que ens va oferint d’aquest trencaclosques en el lloc que els correspon. En segon i tercer lloc, vull destacar dos monòlegs que inclou al muntatge i que no estan en el text. Però cal dir que em va agradar tant la seva presència en el muntatge, que em penedeixo de no haver-los posat d’inici. Un d’ells és el monòleg de Brutus que en l’obra de Shakespeare intenta justificar la mort de Juli Cèsar, magníficament recitat per Vier Araguz i substituint les referències a Juli Cèsar per les referències al President.

L’altre monòleg és l’últim discurs que va pronunciar Kennedy abans de ser assassinat, amb el qual el director va optar per començar l’obra. El reprodueixo a continuació:

“La mateixa paraula secret és repugnant en una societat lliure i oberta, i ens hem oposat intrínseca i històricament a les societats secretes, a juraments secrets i a procediments secrets. Perquè ens enfronta a tot el món una conspiració monolítica i despietada que es basa principalment en mitjans encoberts per expandir la seva esfera d’influència basada en infiltració en lloc d’invasió, en subversió, en lloc d’eleccions, en intimidació en lloc de lliure elecció. És un sistema que ha usat vastos recursos humans i materials per construir una màquina eficaç estretament teixida que combina operacions militars, diplomàtiques, d’intel · ligència, econòmiques, científiques i polítiques. els seus preparatius són ocults, no es publiquen. els seus errors són enterrats, no surten als diaris. Els seus dissidents són silenciats, no elogiats, no es qüestionen les despeses, no es publiquen els rumors, no es revelen els secrets. És per això que el legislador atenès Soló va decretar com a delicte que els ciutadans es desentenguin de les controvèrsies. Demano la seva ajuda en la tremenda tasca d’informar i alertar la població nord-americana, confiant que amb la seva ajuda els homes seran com han nascut, lliures i independents. “

A tots els que han estat presents en aquest projecte de TEATRE PELS DESCOSITS i especialment a Martí Salvat, la meva enhorabona i el meu agraïment per oferir-me una lectura de la meva pròpia obra a través d’un prisma compromès i enriquidor.

Escrit el 04/05/2012

Us recordo que el proper diumenge 20 de maig a les 18.30 hores podreu veure al Sant Andreu Teatre (SAT) de Barcelona la meva obra RECONSTRUCCIÓ DELS FETS, amb una interessant proposta dramatúrgica per part del director.

Escrit el 02/04/2012

La Companyia d’Àcid Acitil Teatrílic acaba de penjar a You tube la gravació d’una de les representacions que va fer de la meva obra RECONSTRUCCIÓ DELS FETS al Centre Cultural Els Catalanistes de Barcelona. A partir del 20 de maig serà el SAT de Barcelona.

 Escena I de RECONSTRUCCIÓ DELS FETS Val a dir que el monòleg final el vaig escriure expressament per aquesta companyia i crec sincerament que amb aquest final l’obra queda més rodona. Aquí teniu en link:

 http://www.youtube.com/watch?v=2Up7XcKdBuI&feature=youtu.be

Escrit el 30/01/2012

La Companyia Teatre de l’Eramprunyà ha guanyat la Mostra de Teatre de Gavà amb la meva obra “Onze de setembre”.  Vaig escriure-la a petició de la companyia, que em va demanar si els podia escriure una obra per celebrar el seu 10è. aniversari.

   L’obra, a l’estil dels muntatges de “La Cubana”, explora la interacció entre els actors i el públic de manera lúdica i entretinguda. I els integrants de la companyia s’han llençat amb decisió a un repte com aquest en el que, malgrat que el text i les acotacions ja contemplen el possible ventall de reaccions del públic, sempre hi ha espai per a l’imprevist i, per tant, per posar a prova els bons reflexos per tal d’improvisar. Felicitats pel premi!

Escrit el 25/01/2012

Escena I de RECONSTRUCCIÓ DELS FETS

La Companyia Teatre pels Descosits reprèn els assajos de l’obra RECONSTRUCCIÓ DELS FETS per tal de representar-la el proper mes de maig al SAT de Barcelona.

Fa un parell d’anys aquesta mateixa companyia va representar l’obra al Centre Cultural els Catalanistes, de Sant Andreu i va ser un èxit. Ben segur que ho tornarà a ser.

  Val a dir que la darrera escena de l’obra, que ve a ser una mena d’epíleg, la vaig escriure a petició de la Companyia. Un cop més es demostra que un text teatral és un ens viu que creix i varia gràcies a tots aquells que s’impliquen en posar-lo en escena.

Si voleu, trobareu el text a la secció TEXTOS EN CATALÀ.

 

Escrit el 8/11/2011:

SINOPSIS DELS TEXTOS DISPONIBLES A L’APARTAT “TEXTOS EN CATALÀ”. Només hi ha els textos que no tenen compromisos contractuals amb editorials, respecte a la seva difusió.

En aquesta mateixa llista podreu veure la portada de llibre, en cas que s’hagi publicat, tant si és en castellà com en català.

EL XIP EXPERIMENTAL (infantil i juvenil)

(Accésit  del Premi Sgae de Teatre Infantil i Juvenil)

En Pitu i la Teresa, els dos germans protagonistes de la història, comparteixen aventures amb dos personatges de jocs d’ordinador, Vilma Sronger i Fredi, gràcies a un invent del seu pare, un xip que està desenvolupant per fer que la sensació de realitat virtual dels jocs sigui gairebé real. Utilitzant de forma clandestina el xip experimental del seu pare, en Pitu i la Teresa fan que els dos protagonistes dels seus jocs d’ordinador favorits, Vilma i Fredi, surtin de l’ordinador a la realitat. Ara el problema serà fer-los comprendre que no són personatges reals sinó jocs virtuals, i convèncer-los perquè tornin a l’ordinador abans que els seus pares s’adonin del que ha passat.

FUTUR PERFECTE*

Vuit escenes independents que plasmen la manca de principis que pateix la nostra societat. Podem veure, per exemple, un superheroi de segona categoria caigut en desgracia per no haver impedit els atemptats de l’11-S de Nova York, que ara treballa per les forces de seguretat espanyoles atrapant immigrants il•legals a les platges del sud; o un amè publireportatge en el qual s’ofereix un kit de tortura a compradors potencials.

“IMAGINE”*

 ELL se suposa que és el nòvio de la seva millor amiga Cristina. ELLA sempre ha envejat la seva amiga Cristina perquè creu que ha tingut més sort en la vida que ella. Vénen del sopar en què la Cristina li ha fet a ELLA la presentació oficial del nòvio, però al final del sopar ELLA s’ha trobat malament i ELL l’ha acompanyat a casa seva, que està molt atrotinada perquè ELLA s’està mudant. ELLA és una forofa de la teràpies alternatives i del món oriental. ELL és llicenciat en Dret però no s’atreveix a exercir i treballa a l’agència de viatges on treballa la Cristina. Al final es descobreix que tant ELL com ELLA menteixen.

INFLUÈNCIES

Monòleg. El protagonista és un pres que compleix condemna en un centre penitenciari de salut mental. Comparteix cel·la amb un jove activista polític d’un grup clandestí opositor al règim. Li acaba confessant que el van posar a la mateixa cel·la que ell per treure-li informació i que el van tancar per haver practicat l’eutanàsia a la seva dona. Al final, descobrirà que el pres que comparteix cel·la amb ell ha aconseguit fugir i que també li ofereix a ell l’oportunitat de fugir.

LA DECISIÓ DE VILA-NETA (infantil i juvenil)*

El Senyor Camps, alcalde de Vila-neta i pare de família, està a punt de signar l’ampliació de l’abocador metropolità, situat en el seu municipi. El Senyor Bosch, portaveu dels ciutadans i líder de la plataforma per la defensa mediambiental, intenta que no signi aquesta ampliació perquè està convençut que l’empresa de gestió de residus no compleix amb les lleis de protecció mediambiental. Arriben els directius de l’empresa responsable de l’abocador i li oculten l’alcalde que, efectivament, l’abocador no compleix els requisits mediambientals. Enganyat i seduït pels beneficis que li reportarà al poble els diners que pagarà al municipi l’empresa per tenir ubicat l’abocador en el seu districte, el Senyor Camps signa l’ampliació. Però arriba l’esbojarrada Fada Padrina del Vila-neta i, per tal que el Senyor Camps sigui conscient de les conseqüències d’aquest acord, el porta al futur convertit en nen perquè vegi en què s’ha convertit el poble.

L’APARICIÓ

l’Imma, una dona atea i descreguda, acompanya a la seva mare en peregrinació a una parròquia de la perifèria on ha aparegut miraculosament la imatge d’una Verge que ha creat molta devoció. La mare de l’Imma vol demanar-li a la Verge un miracle molt especial. Per la seva banda, el Bisbe està indignat perquè tenia la intenció de tancar la parròquia a causa de les seves pràctiques heterodoxes i del poc respecte que capellans i feligresos mostren per la jerarquia eclesiàstica. I el fet que hagi aparegut una Verge de forma miraculosa i hagi generat tanta devoció, li complica molt els seus plans.

L’OIENT

Un home solitari contracta un individu perquè l’escolti, i li parla entre altres coses de la seva crisi matrimonial. Però les coses no són com semblen.

Baixa’t el text íntegre d’aquest obra a  http://www.raco.cat/index.php/AssaigTeatre/article/viewFile/145317/264155

 RECONSTRUCCIÓ DELS FETS*

En Salvador és el Cap dels Serveis de Seguretat del President. El públic, els nous membres del Cos que han passat el procés de selecció. En Salvador els explica com protegir el president en la seva propera sortida, que coincidirà en Carnestoltes. Però Q, que ve a inspeccionar la seva activitat, el contradiu i el desqualifica de manera desconcertant. A poc a poc anirem descobrint que Q forma part d’una conspiració per assassinar el President, i que per fer-ho ha de neutralitzar els plans d’en Salvador.

 TINC FEINA!*

Diverses escenes independents que, en clau còmica, presenten situacions que giren al voltant del món laboral i la seva precarietat: el desig d’aconseguir una bona feina, el desig de mantenir-la, l’esforç per intentar fer-la el millor possible i la por a perdre-la.

*Obres representades.

Entrada 7/9/2011

 Paraules de Ricard Salvat

 Vaig tenir la sort de tenir en Ricard Salvat com a mestre i amic, des que vaig assistir a les seves classes d’Història del Teatre a la Universitat de Barcelona. Encara avui, que lamentablement ja no està entre nosaltres, repasso mentalment les seves classes, le nostres converses i les seves intervencions públiques, i continuo aprenent d’elles.

A continuació us mostro un extracte dels dos pròlegs que va tenir la gentilesa d’escriure’m, a propòsit de la publicació de les meves obres INFLUÈNCIES i FUTUR PERFECTE a la col.lecció Teatre-Entreacte editada per l’AADPC:

 “L’Ignasi Garcia i Barba vol parlar de la realitat, de la nostra realitat, al preu o de la manera que sigui i ho está aconseguint. Aquí en aquesta darrera peça ens analitza la incomunicació, la traïdoria, les relacions sado-masoquistes habituals als universos concentracionaris. En algun moment, aquesta seva reflexió sobre el món mancat de llibertat ens recorda el millor Pinter i algun moment de Jean Genet. Però, més que les seves variacions sobre el tema dels aïllaments i de les soledats de l’home, m’interessa el seu interès per trobar la relació d’aquests mals amb la societat que l’envolta i els jocs de poder -sempre destructors- que genera. En Roger Justafré, en el pròleg d'”Imagine” i “Tinc feina” (1997) deia que el Teatre d’Ignasi Garcia “és un enllaç entre la seva generació i la dels, diguem-ne, realistes de tota la vida”. (…) Pensem que Albert de la Torre, en el text del programa de mà de “Preludi en dos temps” tenia molta raó en afirmar aquesta “voluntat d’autor” que sempre hi ha en Garcia i Barba. Aquesta seva voluntat de no ser “autor d’una obra, d’una flor que no fa estiu, sinó una de les veus més sòlides i consolidades del teatre català actual.”

Próleg de l’obra “Influències” -1998-

“Té al seu darrera una llarga llista d’obres i una considerable experiència en el món de la televisió. Garcia té el do del diàleg i el sentit de l’última fluidesa narrativa. Hem llegit i rellegit la majoria de les seves obres anteriors i trobem que hi ha, en tota la seva trajectòria, una gran coherència, molt conseqüent amb els propòsits exposats en els textos de presentació que acompanyen la publicació d’algunes de les seves primeres obres.”

Pròleg de l’obra “Futur perfecte” -2006-

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s