Relats curts

“Les persones reals estan farcides d’éssers imaginaris”

Graham Greene

LA VEU ROBADA

Dibuixos: Teresa Garcia Parera

Res no feia sospitar el que va passar l’endemà. L’assaig d’aquella nit havia anat prou bé, el director estava satisfet de l’esforç i del rendiment de la Mireia Cantarella, la seva interpretació de la Ruth del musical Set núvies per a set germans era bona tot i que la Mireia, molt exigent amb ella mateixa, mai acabava d’estar-ne satisfeta del tot. Quedava tan sols una setmana per l’estrena, i tot indicava que la funció seria un èxit: els papers ben apresos, el moviment escènic integrat als personatges, les cançons ben cantades i ben ballades… només calia afinar un parell de coses i ja està.

   Aquella nit la Mireia Cantarella se’n va anar a dormir ben tranquil·la, de fet va tenir una son plàcida, sense malsons. Per sopar no havia menjat res extraordinari, ni havia begut res anormal. Per això quan l’endemà es va aixecar i va notar que no tenia veu, no va saber trobar-hi una explicació.

-Potser són els nervis d’abans de l’estrena. -li va dir la Clàudia, la seva germana, que sempre estava molt pendent d’ella.- De vegades aquestes coses passen. Per què no proves de fer gàrgares amb mel i llimona?

    La Mireia va fer cas a la seva germana i va gastar un pot sencer de mel i un quilo de llimones fent gàrgares, però no va servir de res. Així que va decidir tirar pel dret i va anar a veure el metge. El metge li va fer obrir la boca i treure la llengua, li va mirar la tensió, la va auscultar i no va trobar cap raó física ni mental que pogués justificar aquella pèrdua total de la veu, així que la va enviar a l’hospital. Allà li van fer una anàlisi de sang, una radiografia, una ecografia, un scanner, un TAC, una ressonància magnètica, una endoscòpia, una colonoscòpia, un electrocardiograma, un encefalograma i li van posar el termòmetre. Però, apart de deixar-la feta un nyap, no van trobar cap raó física ni mental que pogués justificar aquella pèrdua total de veu. Sort van tenir que no pogués parlar, perquè si no els hauria engegat a tots a fer punyetes per haver-la fet passar per totes aquelles proves. Però la seva germana sí podia parlar, així que els va deixar anar uns insults i uns improperis que haurien fet posar-se vermell a un legionari.

    Amb tot l’enrenou, s’havia fet de nit i havien de tornar a casa. Però de camí van aturar-se en una botiga i la Mireia es va comprar una pissarra per poder comunicar-se amb la seva germana mitjançant l’escriptura.

-No ho entenc. No em fa mal la gola, tinc bé les cordes vocals, no tinc cap inflamació… és com si la veu senzillament m’hagués desaparegut per anar de vacances.- va escriure perquè ho llegís la seva germana.

-No vas gaire desencaminada.- Va dir una veu.

     La Mireia i la seva germana van mirar al davant i al darrera, a la dreta i a l’esquerra, amunt i avall, i no van veure cap persona. L’únic ésser viu que hi havia a prop era un gat tigrat, blanc amb ratlles vermelles, que seia damunt d’una tàpia alta i llarga. Aquell felí li recordava un altre gat que havia vist temps enrere, un gat que somreia amb el mateix gest burleta que aquest.

-No… no pot ser! Però si és el gat d’Alícia al País de les Meravelles!- va escriure a la pissarra perquè ho llegís la seva germana, que estava tan astorada com ella.

-Caram! Veig que no se us escapa res.-va dir el gat.- Sí, sóc el gat d’Alícia al País de les Meravelles, però amb la crisi ens han baixat el sou a tots els personatges i ens hem hagut de buscar feines complementàries per arribar a final de mes. L’Alícia, per exemple, s’ha posat a cuidar avis en una Residència, el Conill dóna classes particulars d’Anglès, el Barretaire treballa de comercial per a una casa de barrets i a l’Eruga l’han acomiadat en un ERE. Jo, quan em vaig assabentar que feien un càsting pels personatges secundaris d’aquest conte, m’hi vaig presentar i vaig tenir la sort que m’agafessin. Al conte de l’Alícia em diuen Gat de Cheshire. Però en aquest conte em podeu dir Markus.

-Estàs de conya, oi?- Va dir la Clàudia.

-No em creieu? Llavors com us expliqueu que parli? Què passa, us penseu que sóc el ninot d’un ventríloc? O que estic dissecat i m’han posat dins una gravació per fer-vos una broma?

   Les dues germanes es van mirar, encara astorades pel que estava passant. Però era obvi que aquell gat tenia raó.

-A veure, rebobinem: t’estaves preguntant què ha pogut passar amb la teva veu, perquè és com si hagués marxat de vacances.- Va dir el Markus mirant la Mireia amb els seus ulls blaus.- I jo t’he dit que no anaves gaire desencaminada, oi que sí?

   Mancada de paraules, la Mireia va fer que sí amb el cap.

-El que ha passat és que t’han robat la veu. Te l’ha robat la Gunila Dodepit.

-I qui és aquesta? -va preguntar la germana de la Mireia Cantarella.

-Una soprano malèfica que està com un llum però que té poders màgics. La seva obsessió és ser la protagonista d’un musical però fins ara no ho ha aconseguit perquè té una veu lletgíssima. Es veu que la Gunila t’ha escoltat cantar en algun dels assajos i li ha agradat la teva veu. Així que te l’ha robat per quedar-se-la ella i preparar el seu debut a Antagònia.

-Què es Antagònia?- va escriure la Mireia amb ànsia, a la pissarra.

-És el país on viuen els antagonistes, o sigui, els personatges dolents de les obres de Teatre Musical.

-Tu estàs sonat-. Va dir la Clàudia.

-Si no em creieu, només heu de saltar la tàpia. Antagònia és aquí al darrera.

Les dues germanes el van mirar amb els ulls molt oberts.

-Però… però això és impossible.- Va escriure la Mireia a la pissarra.- Darrera aquesta tàpia hi ha… hi ha…

   I aleshores va adonar-se que al poble mai ningú els havia explicat, ni a ella ni a la seva germana, què hi havia darrera d’aquella tàpia alta i llarguíssima. Va intentar recordar si alguna vegada havia estat on acabaven algun dels seus dos extrems, i va haver d’admetre que no.

-Si vols recuperar la teva veu, hauràs d’anar tu mateixa a recuperar-la. Hauràs d’anar a buscar la Gunila Dodepit perquè te la torni. I ningú et podrà acompanyar.

-Jo tampoc?- va preguntar la seva germana, inquieta.

-No. Només jo podré acompanyar-la.

-Ja veus tu quin consol. Si fossis un tigre, encara… Però sent només un gat tigrat… no sé pas com podries protegir-la.- Va dir la germana de la Mireia. I tot seguit va mirar la seva germana petita-. No hi vagis, Mireia. Pot ser perillós. No et creguis aquest gat tronat, queda’t aquí, ja veuràs com un dia o un altre la veu et tornarà sense que hagis de fer res.

    La proposta era temptadora. Si es quedava, no hauria d’enfrontar-se a perills desconeguts, ni a incerteses; s’instal·laria en el món segur que coneixia, sota la protecció de la gent que l’envoltava i l’apreciava. Però què passaria amb la seva veu? I si no li tornava, com deia la seva germana? I si era veritat que una tia sonada li havia pres per quedar-se-la per sempre més? Què passaria aleshores amb Set núvies per a set germans? Només faltava una setmana per l’estrena, segurament l’haurien de suspendre, i tota la seva feina i la dels seus companys de repartiment, a fer punyetes! Però no pensava només en Set núvies per a set germans, pensava també en tots els musicals que volia cantar en el futur, en la vida que volia tenir, en el que volia ser. Renunciaria a anar a buscar allò que era seu i li havien robat? Renunciaria a la vida que volia tenir i que es mereixia tenir, per tal de no sortir del territori on se sentia segura?

-És normal que tinguis una mica de por.- li va dir el Markus. Tothom té por d’allò que no coneix. Però si Colom hagués fet cas a la seva por, no hauria descobert Amèrica. Ni tu podràs recuperar la teva veu.

La Mireia va rumiar una estona, va mirar la seva la seva germana i…

-Hi haig d’anar.- Va escriure a la pissarra amb determinació.- Ningú hi pot anar per mi, ho he de fer jo.

   I no hi va haver manera que la seva germana la fes canviar d’opinió.

Però quan la Mireia es disposava a escalar la tàpia, el gat la va aturar.

-Espera!  Per estar a Antagònia necessites una veu.

-I què vols? Que la llogui? D’on vols que la tregui? Si precisament vol anar a Antagònia per recuperar la seva- va dir la Clàudia, empipada perquè el gat havia enredat la Mireia en aquella aventura sense cap ni peus.

-No et vulguis fer la llesta, nena. -li va replicar el felí- No cal que la llogui, si tu li deixes la teva ja n’hi haurà prou.

-Jo? La meva veu?- va dir la Clàudia, esglaiada.- Tu estàs com un llum.

– A Antagònia tothom parla i canta, si la Mireia no ho fa sospitaran d’ella. A més, sense veu no em podrà cridar si necessita ajuda.

La Clàudia va callar, rumiant.

-No t’amoïnis, quan la Mireia recuperi la seva veu, a tu se’t tornarà la teva.- va afegir el Markus.

-No cal que ho facis si no vols, no vull que et quedis sense veu per culpa meva- es va afanyar a escriure a la pissarra la Mireia.

-D’acord. Si això ha d’ajudar-la, ho faré.- Es va afanyar a dir la seva germana.

-Doncs que així sigui!!- va exclamar el Markus amb solemnitat. I a continuació va dir una fórmula màgica en una llengua desconeguda:

-Durum-relà Ondestar!!

   Immediatament, una llum daurada va començar a envoltar el coll de la Clàudia. Li van venir basques, semblava que anés a vomitar alguna cosa. I de cop i volta li va sortir de la gola una bola petita i daurada que, flotant a l’aire, es va dirigir lentament cap a la Mireia. La Mireia no va saber reaccionar; sense saber com, la boca se li va obrir i la boleta daurada, com demanant pas, s’hi va ficar dins i va baixar fins la seva gola. A continuació la Mireia va tancar la boca i es va produir un silenci.

1bis la veu

Copyright: Teresa Garcia Parera

-Digues alguna cosa, el que sigui. Mandonguilla, per exemple.- Va proposar el Markus.

-Mandonguilla.- Va repetir la Mireia… amb la veu de la seva germana.

-Què fort! Ha funcionat! No m’ho puc creure!-va dir el gat, entusiasmat.

– Per què estàs tan sorprès?- va escriure la Clàudia a la pissarra que fins llavors havia fet servir la Mireia.

-És que és la primera vegada que aquest sortilegi funciona! La darrera vegada que el vaig dir, la tia a qui li vaig fer es va convertir en un cavall.

-I com ho vas solucionar?

-La vaig vendre a un àrab multimilionari i ara corre a les curses més importants del món.

    La Mireia es va dur les mans al cap, pensant en els perills als que s’havia exposat la seva germana per deixar-li la seva veu.

-No ho hauries d’haver fet! Jo… no sé si seré capaç d’anar allà on diu aquest gat tronat i treure-li la veu a aquella sonada. -li va dir la Mireia, plorosa, mentre l’acaronava.

-És clar que seràs capaç- li va escriure la seva germana a la pissarra, amb traç ferm i segur.- Tu ets capaç de fer molt més del que t’imagines, tens més força del que et penses.

    Les dues germanes es van abraçar amb força durant molta estona, com si després d’aquella abraçada ja no s’haguessin de tornar a veure. Després, la Mireia va mirar la tàpia i va començar a escalar-la. Va relliscar un parell de cops, semblava que anava a caure, la Clàudia i el Markus la van voler ajudar, però ella els va apartar.

-No. Ho he de fer jo sola.

  Efectivament, ho va aconseguir. Va aconseguir arribar dalt de la tàpia. Un cop allà, com era de nit va haver de forçar la vista per veure què s’ocultava darrera del mur; però només va veure un mar de boira. Quilòmetres i quilòmetres de boira, que arribava fins l’horitzó i no deixava veure què hi havia a baix.

-Has de saltar.- li va dir el gat tigrat.

-Però què hi ha, allà baix?

-Antagònia. Va, no perdem més el temps.

   El Markus va saltar i es va perdre sota la boira. Al cap d’uns instants la Mireia va sentir uns lladrucs i el miol d’un gat espantat. Decididament, el gat que en teoria havia de vetllar perquè la Mireia no es fiqués en embolics durant el seu viatge, s’havia ficat en un embolic. La Mireia va respirar fons, va saltar… i quan va travessar la boira va anar a caure en un carreró empedrat del París de principis del S. XIX! I allà era de dia! El Markus estava enfilat dalt d’un arbre, espantat, i un gos bordava recolzat sobre les dues potes, saltant amb la intenció d’enxampar el felí. Però quan va veure caure la Mireia del cel va fugir udolant, espantat.

-Ja és mala sort. Mira que caure precisament damunt d’un gos!- va dir el Markus, mentre la Mireia l’ajudava a baixar de l’arbre.

-Documentacióoo- va dir algú darrera d’ells, cantant.

     La Mireia Cantarella es va girar i va veure un oficial de policia que la mirava molt seriós. Es va dur la mà a les butxaques i va adonar-se que no duia la cartera. L’havia donat a la seva germana abans d’escalar la tàpia. Anava indocumentada i sense diners.

-Perdoni, però no porto res.

-Com pots ser tan desgraciadaaaa i anar indocumentadaaaa, segur que ets una persona indeceeeent o pitjor: una delinqüeeeent. La teva actitud et peeeerd, tan segur com que em dic Javeeeert- va cantar l’oficial de policia.

    La Mireia Cantarella el va mirar al·lucinada:

-Així que vostè és l’inspector Javert de Els Miserables!! Doncs jo sóc una admiradora seva!! Em pot signar una autògraf?

-No em vulguis ensabooooonaaar, de res et serviiiiràaa, ara mateix et detindréeeee i a la garjola et ficaréeeee- li va cantar l’inspector Javert.

-Si no he fet res! Per què em vol detenir?

   Però Javert la mirava amb aquella barreja de desconfiança infinita i de menyspreu tan característica d’ell. Si no havia sabut veure el bé que hi havia dins del Jean Valjean tot i haver-lo tractat durant anys, com seria capaç de confiar en ella, que per a ell només era una desconeguda, i potser també una immigrant il·legal indocumentada?

-Tu que coneixes millor com es comporta la gent aquí a Antagònia… Què fem?- li va preguntar en veu baixa al gat, esperant el seus savis consells.

-Només se m’acut una cosa: Campi qui pugui!!!

Es va posar a córrer i la Mireia es va posar a córrer darrera d’ell.

– Atuuuura’t criminaaaal! O t’hauré de fer molt de maaaaal!!- va cantar a crits el Javert mentre els perseguia. Tot seguit va començar a bufar un xiulet, i van començar a sortir policies i policies de tots els carrerons.

-Per aquí!!- Va dir el Markus sense parar de córrer, mentre girava una cantonada.

     La Mireia el va imitar i quan va girar la cantonada… la ciutat havia desaparegut! Era enmig de la sabana africana! Zebres, nyus, búfals, gaseles i girafes pastaven tranquil·lament per tota l’extensió que els seus ulls eren capaços de veure.

-Però si fa un moment érem a París i ara som a l’Àfrica!- va exclamar la Mireia, admirada.- Hem deixat enrere el Javert i els seus policies?- va preguntar al gat, preocupada.

-Sí. Hem deixat enrere Els Miserables i ara som als dominis de El Rei Lleó.

-Tothom parla cantant, aquí?

-És clar, Antagònia és el país dels antagonistes de les obres de Teatre Musical, no ho oblidis. Va, posem-nos en marxa, que encara hem de creuar alguns musicals fins arribar al refugi de la Gunila Dodepit.

      Van començar a caminar entre tots aquells animals que menjaven tranquil·lament i que semblaven no inquietar-se per la seva presència.

-Què antipàtic, el Javert.- va comentar la Mireia-. És un amargat de la vida, no m’estranya que al final de l’obra es suïcidi.

-És el que té no confiar en els altres i creure’s millor que ells, al final els que són així s’acaben quedant sols perquè ningú els suporta.- va dir el Markus. I tot seguit va començar a llepar-se per rentar-se.

-Qui sooooou, vosaltres?

     Era l’Scar. I l’acompanyaven dues hienes que es miraven la Mireia i el Markus com si fossin dos croissants de mantega acabats de sortir del forn. La Mireia es va espantar molt, el cor semblava que li hagués de sortir per la boca, però va pensar que si arrencava a córrer en aquella esplanada, tindria totes les de perdre competint contra un lleó i dues hienes.

-Fes algun dels teus sortilegis, Markus, si no estem perduts- li va dir la Mireia, parlant-li en veu baixa.

-No puc, perquè funcionin els he de fer des de prop, i estan massa lluny.

-Digueu-me qui sou d’una vegaaadaaaa, o us clavaré una bona mossegaaaadaaaa.- va cantar l’Scar, amenaçador.

La Mireia va pensar durant uns instants que li van semblar una eternitat.

-Segueix-me el corrent- li va dir la Mireia al Markus, que tremolava com una fulla d’arbre amb la tramuntana.

    Tot seguit, la Mireia va agafar el gat en braços i es va acostar al lleó.

-Oh, Scar.- va començar a dir la Mireia, pilota.- He sentit parlar de la teva grandesa com a rei i de la prosperitat del teu regne, i t’admiro tant que et porto un present: un criat que farà tot el que tu li demanis. Fins i tot…. trucs de màgia.

I mentre deia això, li va picar dissimuladament l’ullet al Markus.

– Sóc un prodiiigi d’astúuucia i inteligèeeencia, no admirarrr-me seria una indecèeencia. Espeeero que faci bons truucs aquest mag, si no per les hienes serà devoraaaat.- va cantar l’Scar, ple de supèrbia i d’autocomplaença, mentre les hienes li reien les gràcies.

     Quan la Mireia era ja a prop de l’Scar i podia notar el seu alè…

-Ara, Markus! Fes-li un sortilegi!

-Faiajaus Gotoftander!- va exclamar el felí en la seva llengua incomprensible.

    Automàticament, a l’Scar se li va caure tot el pèl, no només el de la melena, també el del cos i el de la cua. Semblava un pollastre desplomat, però en versió mamífer. Quan el van veure així, les hienes van començar a cargolar-se de riure, no podien parar de cap de les maneres. L’Scar no es podia creure el que li acabaven de fer aquell parell d’energumens forasters.

-Quina en portes de cap? Què pretens fent que se li caigui el pèl? – li va preguntar la Mireia, inquieta per la mirada injectada en sang que els dedicava l’Scar.

-No, si jo el que volia era convertir-lo en ratolí per cruspir-me’l, però no ha funcionat- va dir el Markus, mort de por.

L’Scar va rugir com un tro i es va llençar damunt la Mireia, que encara duia el gat en braços. I quan tot semblava perdut… alguna cosa la va agafar pel coll de la camisa i se la endur d’allà a tota velocitat.

     Quan l’Scar ja era només un puntet en l’horitzó, la cosa que els havia salvat es va aturar i va deixar la Mireia i el gat a terra. Llavors la Mireia Cantarella va poder veure de què es tractava. Era un guepard! Quin sentit tenia, allò? És que potser el guepard li havia robat a l’Scar el seu àpat per quedar-se’l ell? Havien sortit del foc per caure a les brases?

-Martínez!- va exclamar el Markus en veure el guepard- Ets tu?

-Ara esteeeem eeeen paaaus.- Va dir el guepard, cantant; i se’n va anar.

-De què va, tot això?- va preguntar la Mireia.

– En una partida de pòquer contra uns cocodrils, el Martínez es va jugar uns diners que no tenia. Els cocodrils van guanyar i quan van veure que el Martínez no podia pagar se’l volien cruspir. Però jo vaig pagar el seu deute i li vaig salvar la vida.

-Vas ser molt generós.- va dir la Mireia. De sobte li va venir un pensament melangiós.- Igual que la meva germana deixant-me la seva veu.

    Va sospirar, pensarosa.

-Què et passa?

-Em pregunto què pensaria ella de tot el que estic fent.

-Segur que estaria orgullosa. No tothom és capaç d’acostar-se a un lleó flanquejat per dues hienes i parlar-li com si res. Has sigut molt valenta.

-Vols dir?

– És veritat el que t’ha dit abans: ets molt més forta del que creus. I vals molt més del que et penses.

-Això no m’ho creuré fins que recuperi la meva veu i pugui tornar-li a la Clàudia la seva.- va dir la Mireia.

    De sobte van sentir una cridòria apropant-se. Era l’Scar, que havia convocat totes les hienes del seu regne per perseguir-los i venjar l’ultratge del que havia estat víctima. Però amb ells també venien el Javert i els seus policies, El Garfi de Peter Pan i els seus pirates, el Gaston de La Bella i la Bèstia amb tots els seus sequaços, el Macavity de Cats! i tota la seva colla, la banda dels Jets i la dels Sharks de West Side Story. L’Scar els havia convocat per explicar-los que hi havia una intrusa a Antagònia i amb la seva astúcia els havia convençut per eliminar-la. Només faltava El Fantasma de l’Òpera, que no hi era perquè havia hagut d’anar al casament d’un cosí seu a un castell d’Escòcia.

– Tu que coneixes millor com es comporta la gent aquí a Antagònia… Què fem, ara?- va preguntar espantada la Mireia Cantarella al gat, esperant el seus savis consells.

-Bé, valorant els pros i els contres de la situació només se m’acut una cosa: Campi qui pugui!!!

    I van començar a córrer per la sabana, però l’exèrcit dels antagonistes era ràpid i els anava guanyant terreny.

-Quan l’enxaaaampi l’obligaréee a casar-se amb miiii.- va dir el Gaston cantantSegur que l’intruuuusa valorarà méees el meu sex-aaaaappeal que la Bella, que s’ha estimat meeeés anar-se’n amb aqueeella Bèstia peluda i lleeetja.

-No, no, no, li donarem una palliiiissa i la traurem del nooooostre territoooori, ella aquíiiii no hi pinta res!- van exclamar a l’uníson les bandes de Sharks i de Jets.

Copyright: Teresa García Parera

Copyright: Teresa García Parera

 -De caaaaap manera! Quan l’atraaapi l’oferireeé en sacrifiiici als cocodriiils!- va afegir el Garfi.

-Doncs jo m’encarregaréeee de donar-li una lliçóooo al gat que l’està ajuuuudant, per haver traït la nostra eeeespècie!- va dir el Macavity de Cats!

La Mireia i el Markus van arribar a un baobab i el Markus s’hi va enfilar amb molta facilitat. Però la Mireia no podia, relliscava, el tronc era massa gruixut i massa llis.

-Puja, ràpid, o t’atraparan!

-No puc! No tinc on agafar-me.

   Va córrer al voltant del tronc, buscant alguna branca, per petita que fos, on poder agafar-se i pujar… però el que va trobar va ser una porta incrustada en l’arbre. Els antagonistes eren ja molt a prop, no hi havia temps a perdre, així que la Mireia va obrir la porta, va entrar dins del tronc i va tancar la porta darrera seu, just quan el Gaston estirava el braç per atrapar-la. Li havia anat de ben poc!

    Un cop es va recuperar de l’ensurt, la Mireia va mirar al seu voltant. No s’ho podia creure: era a la Plaça Marina de Cudillero! Hi havia un munt de gent a les terrasses perquè feia bon dia, gent entrant i sortint de la Lonja de Pescado, de l’oficina del BBVA, gent baixant i pujant els carrerons i les escales que duien a les casetes dels voltants… Gent normal i corrent que no la perseguia ni volia fer-li mal.

      La Mireia es va acostar al mar i es va quedar mirant com es movia. Aquell lloc li agradava tant i era tan bonic i tan tranquil! Va pensar que s’hi podria quedar, va pensar que no tornaria mai més  a Antagònia. Per què exposar-se a tants perills? Havia arribat a un lloc on era feliç, per què tornar enrere? Per tenir problemes anant a parar a un lloc on ningú la volia? Però aleshores va pensar en la seva veu, que no era seva sinó de la seva germana, que s’havia quedat muda perquè ella pogués anar a recuperar allò que li havien pres. Va pensar també en el Markus, aquell gat tigrat que estava com un llum però que s’havia jugat també la pell per acompanyar-la i ajudar-la a enfrontar-se amb els perills que anava trobant. Confiaven en ella, ara no podia abandonar-los. I, tot fent aquestes reflexions, es va trobar de sobte davant la porta per la que havia fugit de la sabana i havia anat a parar a Cudillero. Va sospirar i va posar la mà al pom. Estava morta de por.

-Pensa en Cristòfor Colom, Mireia.- Es va dir a ella mateixa per encoratjar-se.- Té raó el Markus: si li hagués fet cas a la seva por, no hauria descobert Amèrica.

    La Mireia va obrir la porta i quan va ser a l’altra costat… no hi havia ningú a la sabana. Tothom havia marxat. I era de nit! Estranyada però alleujada per l’absència d’antagonistes, la Mireia Cantarella va mirar la copa del baobab cridant el gat en veu baixa, per no alertar de la seva presència als antagonistes que poguessin rondar a prop.

-Pssss! Ei! Markus! Ets allà dalt?

   Però no va respondre ningú. El felí tigrat havia desaparegut, no n’hi havia rastre! Preocupada pel que li havia pogut passar al Markus, la Mireia va començar a caminar d’una banda a l’altra, nerviosa, pensant en el que havia de fer. Havia de seguir endavant sense ell? I si l’Scar l’havia fet presoner? Era prudent tornar enrere per esbrinar-ho?

     Però la Mireia no va poder prendre cap decisió al respecte, perquè de cop i volta va perdre l’equilibri i va caure en un pou ocult per un grapat d’herbes seques. Va cridar, espantada, pensant que havia arribat la seva fi, però de cop i volta el forat on havia caigut es va començar a corbar com el tub d’un parc aquàtic… i va anar a parar a un lavabo. Davant del mirall hi havia una noia que s’estava retocant amb pintallavis, i que va mirar la Mireia burleta i amb expressió de desaprovació.

-No sé d’on has sortit, tia, però estàs feta un fàstic.- li va dir, malcarada.

-I tu qui ets?- va preguntar la Mireia.

-Ei, ei, para el carro que aquí les preguntes les faig jo!- Va, digues qui ets i què coi fots aquí?

-Em dic Mireia Cantarella i he vingut a… a…

Va pensar que si li explicava que venia a buscar la seva veu perquè la que tenia ara no era seva i li havia deixat la seva germana,  la noia aquella la prendria per boja.

-He vingut a parlar amb la Gunila Dodepit. La coneixes?

-Sí. Li agradaria tenir amb els tios tant d’èxit com jo, i fer-los anar a tots de cul igual que jo. Però ho té clar, perquè no m’arriba ni a la sola de la sabata.

-Però tu qui ets?

-D’on has sortit, tu? Tothom em coneix, aquí a l’Institut  Rydell. Sóc la Rizzo.

   “Rizzo! L’antagonista femenina de la Sandy a Grease!” – va pensar la Mireia, entusiasmada.

-Estic molt contenta de d’haver-te conegut! M’encanta el teu personatge!

  La Mireia la va abraçar però la Rizzo, ofesa, se’n va desempallegar i la va empènyer cap enrere.

-Ni se t’acudeixi tocar-me, mocosa. Però qui t’has pensat que ets? No m’agraden gens les ties com tu, amb cara de mosqueta morta i amb posat de no haver trencat mai un plat. Ja en tinc prou amb la Sandy Olson, només em faltaves tu!- i mentre li deia això, no parava d’empènyer la Mireia cap enrere, fins que la va tenir contra la paret.

– Les ties com tu no arriben en lloc- li va dir la Rizzo-. En aquest món només es triomfa si ets l’hòstia, com jo, tu no tens cap magnetisme personal, passaràs per aquesta vida sense pena ni glòria.

-T’equivoques- va dir darrera seu una dona que acabava d’entrar i havia presenciat l’escena.- La Mireia arribarà lluny, t’ho dic jo. Perquè és treballadora, voluntariosa, està plena de vitalitat i té un cor molt gran que fa que tothom l’estimi, no com tu, que només penses en tu mateixa i per això els nois només et volen pel que et volen. I ara surt d’aquí i no ens empipis més!

   La Rizzo es va quedar mirant la dona que acabava d’entrar al lavabo, que devia tenir uns 30 anys. La va fulminar amb la mirada, però no es va atrevir a contradir-la i va sortir del lavabo donant un cop de porta.

      La Mireia va mirar la dona i tan bon punt la va reconèixer, es va quedar completament astorada.

-No pot ser! Però si ets… ets… !

-Sí, sóc tu. Però tu tens 18 anys i jo en tinc 30.

-De… de veritat ets tu… vull dir… jo?- Li va preguntar la Mireia, intentant digerir el que li acabaven de dir.

 – Sí. He vingut a ajudar-te, perquè sé que tens problemes. Però estigues tranquil·la, perquè te’n sortiràs. Si no jo no existiria.

    La Mireia Cantarella va pensar que no tothom té la sort de tenir davant algú que ha viscut per endavant 12 anys de la teva vida, i que per tant coneix el futur.

-Què em passarà durant els propers dotze anys? Aconseguiré acomplir tot el que m’he proposat? Arribaré a ser actriu i cantant de Musicals? Tornarà a guanyar el Barça algun cop la Champions?

-Això hauràs de descobrir-ho tu sola. Només et diré una cosa: sóc feliç amb la vida que porto, encara em queden moltes coses per fer i molts somnis per complir. Però això és bo, si als 30 anys ja aconseguíssim tot el que perseguim, la vida seria molt avorrida. Perquè són els reptes els que ens mantenen vius i ens fan créixer.

-De vegades… em sembla que he desaprofitat el temps. Hauria pogut fer algunes coses que no he fet i que altres amics i amigues de la meva edat sí que han fet- va dir la Mireia sincerant-se amb la dona de 30 anys, és a dir, amb ella mateixa.

-Les persones tenen ritmes diferents, no vulguis ser igual que els altres. Si deixessis el teu propi ritme vital per seguir els dels altres, deixaries de ser tu mateixa. I jo no seria ara la que sóc.

  Les dues Mireies es van mirar fixament als ulls, van somriure i es van abraçar.

-Estic molt contenta d’haver parlat amb tu.- Va dir la Mireia de 18 anys.

-I jo. Però aquesta aventura encara no ha acabat, has d’aconseguir que et tornin la teva veu. I jo t’ajudaré: t’ensenyaré una entrada secreta per arribar al refugi de la Gunila Dodepit.

    Tot seguit, la Mireia de 30 anys va obrir la tapa d’un wàter i va convidar amb un gest la Mireia de 18 anys a ficar-s’hi.

-Per aquí?- va preguntar ella, al·lucinada.

-De vegades les sortides estan  als llocs més insospitats. Però sempre hi ha una sortida. Recorda-ho quan tinguis un problema que creguis que no té solució.

     La Mireia va mirar la tassa del wàter, resignada, i va ficar un peu dins convençuda que tot el seu cos no hi cabria. Però de cop i volta una força molt potent la va succionar i en uns instants estava caient per altre pou humit i fosc. Mentre baixava, va començar a sentir la seva pròpia veu cantant al piano un tema de Set núvies per a set germans. A mesura que queia pel tub la veu s’anava fent més forta i clara, cada cop més forta i clara… fins que va anar a parar a un saló on una dona més aviat vella i lletja tocava el piano i cantava. Era la Gunila Dodepit.

-Tu!! Com has arribat fins aquí?- li va preguntar.

-Ja veus, sóc una noia amb recursos. No t’ho pensaves, oi que no?- li va respondre la Mireia, desafiant. I a continuació va afegir, amb una seguretat que fins i tot la va sorprendre a ella mateixa:

-Torna’m la meva veu. No tens cap dret a robar-me-la.

-Tu no et mereixes una veu com aquesta! Només ets una mocosa amb el cap ple de pardals! Però jo sóc una professional, la música i el cant són la meva vida! I si el pas dels anys ha apagat la meva preciosa veu tinc tot el dret del món a agafar-ne una altra, si la persona que la té no se la mereix!

-I et penses que tens dret a decidir qui es mereix les coses i qui no? Què saps tu de mi? Res! Potser et sembla que sóc de les que es rendeixen de seguida, però no és veritat! Si no, no estaria ara aquí.

Copyright: Teresa García Parera

Copyright: Teresa García Parera

     Sense deixar-li dir res més, la Mireia es va llençar indignada i furiosa damunt la Gunila, amb una força i un ímpetu que li van resultar desconeguts i que, sens dubte, havia adquirit en aquella estranya aventura. Li va posar les mans a la boca i va obligar la Gunila Dodepit a obrir-la.

-Durul-relam Ontesdar!!- va cridar la Mireia Cantarella, intentant imitar el sortilegi que li havia sentit dir al Markus quan li havia tret a la Clàudia la veu de la gola.

   Però l’havia dit malament i no va passar res. Aprofitant el seu desconcert, la Gunila va agafar una batuta de director d’orquestra, que feia servir com a vareta màgica, va picar-li el cap a la Mireia i la pobra va caure inconscient a terra.

     Quan es va despertar, era en un calabós fosc i humit on un home brut, amb molt pèl i barba llarga provava de curar-li amb aigua i una esponja el nyanyo que la Gunila li havia fet amb la vareta. Només hi havia una finestra molt estreta per la que entrava la llum de la lluna. Encara era de nit.

-Fas malament enfrontant-te amb la Gunila Dodepit, és invencible.- va dir-li el presoner.- Jo també vaig  provar-ho fa anys i aquí em tens.

-I tu qui ets?- li va preguntar la Mireia, encara una mica estabornida.

-Sóc compositor de musicals. Abans jo també vivia al teu món, no aquí a Antagònia. Vaig composar un musical molt guai i la nit abans de portar-lo a uns productors, la Gunila me’l va robar mentre dormia i el va fer passar per seu. Empipat, vaig fer com tu  i vaig venir aquí per enfrontar-me amb ella i recuperar les meves cançons i les meves partitures. Però aleshores va fer-me amb la vareta un sortilegi que em tindrà atrapat aquí per sempre.

-I quin sortilegi és aquest? -va preguntar la Mireia, encuriosida.

-De nit sóc una persona, tal i com veus ara. I de dia em converteixo en una bèstia peluda que pot saltar i fer de tot, fins i tot saltar per la finestra i fugir d’aquest calabós. Però sempre em desperto de nit aquí tancat, convertit en persona.

-I no es podria trencar aquest sortilegi d’alguna manera?

-Sí, fent que en una mateixa nit fos les dues coses, home i bèstia.

-I hi ha alguna manera de fer-ho?

-Sí. Fent que m’emprenyi quan és de nit i sóc un home. Aleshores em convertiria en la bèstia peluda que acostumo a ser de dia i el sortilegi es trencaria. Però sóc de tan bona pasta que no m’emprenyo mai. Sobretot perquè porto anys sol, aquí tancat, i no tinc amb qui emprenyar-me. Tu ets la primera persona que entra en aquest calabós des que em van fer presoner.

    La Mireia es va posar a rumiar i va decidir que calia emprenyar el seu company de presó perquè es convertís en bèstia peluda, es trenqués el sortilegi i així la pogués ajudar a fugir d’allà.

– El Barça és una porqueria, mai guanya per mèrits propis, sempre gràcies a un penal injust o a l’expulsió immerescuda d’un contrari.- li va dir.

-No m’agrada el futbol.- va sospirar el compositor.

-Catalunya no serà mai independent perquè sempre ha format part d’Espanya i sense Espanya Catalunya no podrà ser mai res.

-No t’esforcis, no sóc independentista.- va sospirar el compositor.

-Els Beatles són el pitjor grup musical de la Història i el millor que li va passar a la música va ser que se separessin.

-No t’hi escarrassis, a mi la música pop no m’agrada, m’estimo més la música clàssica.

-Em rendeixo, ja no sé què fer per emprenyar-te.- va dir la Mireia, resignada.- No sé per què em fico en aquests embolics. El que donaria jo ara per estar a casa meva menjant-me un bon plat de macarrons!- va sospirar.

-Macarrons???- va saltar el compositor.- Per què la gent té tanta dèria pels macarrons, amb la gran varietat de pastes que hi ha al mercat? Els tagliatelle, per exemple, són molt millors!- s’anava emprenyant cada cop més-. A la carbonara o amb bolets estan per llepar-se els dits! Però no, la gent vol macarrons perquè s’acostuma al primer que li donen, som així de rucs! No tenim personalitat! – començava a sortir-li pèl pertot arreu i a patir una mena de transformació física.- Doncs que sàpigues que els fusilli, els farfalle i els fettuccine són molt més bons que els… !!

    No va poder acabar la frase, perquè una llum daurada el va envoltar i el va elevar pels aires. S’estava transformant en la bèstia peluda! Una bèstia segurament amb una força sobrenatural, que podria destruir la porta de ferro massís que tancava la cel·la, una bèstia que…

Miaaauuu.- va miolar el compositor, quan va acabar la seva transformació.

Era un gat! La bèstia peluda en que s’havia transformat el compositor era un gat! Però no era un gat qualsevol, no! Era el Markus en persona (més ben dit: en gat)!

-Markus! – va exclamar la Mireia Cantarella- Ets tu!

-Sí. Que consti que no t’he enganyat: sóc una bèstia peluda.

-Ara ho entenc!- va dir la Mireia, pensant en veu alta- Per això no eres dalt del baobab quan vaig tornar de Cudillero! Perquè ja era de nit i estaves aquí, convertit en home. Per què no em vas explicar que de nit eres un home i de dia un gat?

-Perquè t’hauries pensat que sóc un esquizofrènic amb personalitat múltiple i m’hauries fet tancar en un Psiquiàtric. O no és veritat?

La Mireia va callar, donant-li la raó.

-I ara què?- li va preguntar al gat.

El Markus va encongir les espatlles, estava tan desconcertat com ella. Just en aquell moment, la porta massissa de ferro es va obrir tota sola.

-Ho veus? S’ha trencat el sortilegi. I això només és el començament! Va, anem a buscar la Gunila Dodepit.

 La malèfica soprano continuava assajant al piano els temes que la Mireia havia de cantar a Set núvies per a set germans.

Quan digui tres, saltem els dos damunt d’ella.- va dir la Mireia.- Tu li agafes la vareta mentre jo li obro la boca, i després dius el sortilegi per prendre-li la veu, que jo abans no l’he dit bé i per això tot ha anat malament. Una, dos…

-Espera, espera! Saltem damunt d’ella just quan diguis “tres”, o dius “tres” i després saltem? Perquè no és el mateix.

-Ara no sé què dir-te.- va dir la Mireia, desconcertada-. Mira, dic “tres” i després saltem damunt d’ella.

-Però si ho fem així potser la posem sobre avís, perquè tindrà un o dos segons per reaccionar. Jo saltaria quan dius “tres”, però just quan pronunciïs la “s”, no mentre dius la “t” del principi. Perquè si no aleshores…

-Tres!- va cridar la Mireia, farta d’aquella conversa absurda.

  Van agafar totalment per sorpresa la Gunila, que va allargar el braç per agafar la seva batuta-vareta però va arribar massa tard perquè el Markus va ser més ràpid.

-Ara sí que no t’escaparàs- va dir la Mireia, arrapada a la seva esquena, mentre li obria la boca amb les dues mans-. Va, Markus, ara és el moment!

El gat va fer girar la vareta a l’aire i va dir:

-Durum-relà-Ondestar!

La Gunila, terroritzada, es va dur la mà a la gola provant d’impedir el que ja era inevitable: una bola daurada va sortir de la seva gola i se’n va anar flotant cap a al gola de la Mireia Cantarella. La Gunila va intentar retenir-la amb la mà, però aleshores el Markus va llençar un segon sortilegi per evitar-ho:

-Faiajus-gotoftander!- va dir.

  Automàticament, la Gunila Dodepit es va convertir en un ratolí.

-Ara sí ha funcionat! No m’ho puc creure!- va exclamar el Markus, pletòric.

 I tot seguit es va cruspir el ratolí sense cap mirament. Just en aquell moment, la bola daurada es va ficar dins del coll de la Mireia i tota l’habitació es va omplir d’una llum encegadora. Una estranya energia va aixecar pels aires la Mireia, que va començar a donar voltes i més voltes, cada cop més de pressa, sense saber què passava.

    Quan va deixar de donar voltes i la llum va desaparèixer, la Mireia estava una altra vegada al seu poble, just davant de la tàpia on havia sentit parlar el gat per primer cop. Al seu costat hi havia la seva germana.

-Mireia! Has tornat!- va dir la Clàudia, contenta. I tot seguit es va dur les mans al coll, sorpresa.- I jo torno a tenir la meva veu!- va dir, encara més contenta.

-És clar, perquè jo he pogut recuperar la meva pròpia veu, i la teva ja no em fa falta. Però t’agraeixo molt que me l’hagis deixat mentre he estat a Antagònia, no sé què hauria fet sense ella.

-No m’has d’agrair res, per això som germanes. M’has d’explicar tot el que t’ha passat allà.

-Uf, és molt llarg!- va dir la Mireia.

-Tenim tot el temps del món. Va, anem cap a casa.

   Dalt de tot de la tàpia, el gat tigrat Markus contemplava, satisfet i feliç, com la Mireia s’allunyava contenta, explicant-li a la seva germana totes les aventures que havia passat per recuperar allò que era seu.

    Una setmana més tard, la Mireia Cantarella era dalt de l’escenari del Great Metropolitan Theatre of La Garriga, interpretant amb la seva bonica veu la darrera cançó de Set núvies per a set germans. Quan va acabar, tothom es va posar dempeus i va aplaudir. I, entre els assistents, a la Mireia Cantarella li va semblar que hi havia la Mireia de 30 anys que havia conegut a Antagònia. I va veure que la Mireia de 30 anys també l’aplaudia amb entusiasme, emocionada i orgullosa d’ella.

NÚRIA TOMBARELLA

La Núria Tombarella esperava tot mossegant-se les ungles la puntuació global per equips de les petites gimnastes que ella entrenava. Aquell eixam de nenes esperava amb ànsia al seu costat, com si fossin petits satèl·lits girant al voltant del planeta càlid i segur que podia protegir-les de les inclemències de l’espai sideral, com ara pluges de meteorits o tempestes solars.

   Finalment va aparèixer la puntuació al plafó digital del pavelló de la Mar Bella, acompanyat d’un comentari de la portaveu dels jutges:

-Club Gimnàstic G.A.S.P., 7.65 punts.

La Núria Tombarella va donar un salt d’alegria i les joves gimnastes del G.A.S.P. -Gimnastes Amigues Sempre Pencant, nom que ella mateixa va posar a l’Equip amb la complicitat i l’entusiasme de les seves pupil·les- van començar a cridar i a fer acrobàcies al terra alliberant tota la tensió que havien acumulat durant els llargs minuts que els jutges havien deliberat.

-Això vol dir que podrem anar a la final estatal de Madrid!- va dir-los la Núria mentre les seves nenes l’abraçaven i la petonejaven.

    Era un premi merescut, perquè els sacrificis que feia la Núria per poder anar a entrenar a les petites gimnastes del GASP eren molt grans: arribava a casa després d’estudiar amb molt poc temps per dinar, fins al punt que si hi havia, per exemple, llenties, pollastre i flam, ella ho passava tot pel turmix fins fer-ne una papilla, la posava en un termo, agafava una palleta i xuclava la papilla mentre es canviava de roba per anar a l’entrenament; tampoc tenia temps de jugar, acaronar i fer-li festes a la seva gosseta Nuca, i es va veure obligada a comprar un Furby i programar-lo amb la seva veu perquè li digués coses boniques a la gosseta i així ella no notés tant la seva absència. Però el més greu de tot, és que aprofitant-se de les seves estades tan curtes a casa a l’hora de dinar,  els seus germans es van fer okupes del sofà on ella acostumava a fer una becaina o veure els Simpson. Però en aquell moment, davant del marcador digital que las conduïa a la Fase Final de la competició, la Núria Tombarella va pensar que tots aquells sacrificis havien valgut la pena.

   Però malauradament l’alegria li va durar ben poc, perquè pocs dies després la Directora Esportiva del Club la va cridar i li va dir que, a causa de la crisi, el GASP no tenia diners per finançar el viatge de tot el seu equip a Madrid.

-Les gimnastes juvenils i júniors també han arribat a la Fase Final, i hem de sacrificar la Competició d’un dels tres equips. Ho hem estat debatent a la Junta Directiva, i tot i que ens sap molt de greu hem pensat que sacrificaríem les més petites, perquè encara tenen molts anys per davant per poder anar a una Fase Final.

    La Núria Tombarella va sortir del despatx de la Directora Esportiva amb la cara més pàl·lida que una lluna plena.

-A veure com els explico això, jo, ara, a les nenes.

Malgrat tot va pensar que quan abans ho digués, millor. Però quan va entrar al gimnàs on l’esperaven desenes de nenes, com abelles que esperen l’arribada de la seva Abella Reina, va ser incapaç de dir una paraula, perquè es va trobar amb que, amb els seus estalvis, li havien comprat una samarreta oficial de l’Espanyol, concretament la del Simao, i una pilota reglamentària signada per tots els jugadors de l’equip.

-Això és per agrair-te tot el que fas per nosaltres- va dir una.

-Si, totes estem molt contentes d’anar a la Final de Madrid. Jo, per exemple, ja m’he comprat un mallot nou molt xulo -va dir una altra.

-I els meus pares s’han comprat una càmera de vídeo nova per poder-me gravar a la competició de Madrid- va dir una tercera.

    La Núria Tombarella va emmudir i va ser incapaç d’explicar-los què passava, perquè totes estaven il·lusionadíssimes parlant de Madrid, interrompent-se les unes a les altres, explicant les coses que la seva família havia comprat per aquell viatge a Madrid que mai es duria a terme, i fent uns plans que mai es podrien fer realitat. Així que només va poder agrair-los la samarreta, emocionada, i va començar amb l’entrenament.

    Un cop a casa, la Núria Tombarella estava asseguda a la taula per sopar, capficada i pensarosa, sense tocar el plat.

-No sopes?- li va preguntar la seva mare.

-No tinc gana- va dir la Núria.

-Però si són els macarrons que prepara la iaia, que a tu t’agraden molt- li va dir el seu pare.

-Sí, i jo he fet crema- va dir la seva mare.

-Però tranqui, eh? Si tu no la vols ja me la menjo jo- va dir el seu germà gran.

-No, me la menjo jo, que tu ahir et vas menjar les meves natilles de xocolata- li va dir l’altre germà al germà gran.

I els dos van estirar la mà com un llamp, per arribar al plat de crema de la Núria abans que l’altre. Però el seu pare va ser més ràpid i el va apartar a temps.

-Quiets! És de la Núria!

-Vols que t’ho passi tot junt pel turmix, com fas tu al migdia?- li va proposar la seva mare-. I t’ho menges amb palleta. No sé… potser així et ve més de gust.

-Gràcies, però no. No tinc gana, de veritat.

    Hores més tard, tothom s’havia anat a dormir i la Núria seguia pensant què fer. Finalment va decidir buscar diners per poder pagar el viatge de les seves nenes a la Final. Així que a partir d’aquell dia, sense dir res a ningú, la Núria Tombarella es ficava al metro i feia salts i acrobàcies anant d’una de les barres que hi ha al sostre dels vagons per agafar-se, a un altra  barra. Els caps de setmana es posava davant dels turistes que hi havia fent cua per entrar a la Sagrada Família, amb un radiocasset on hi havia un cd amb una cançó de Shakira sobre la que havia creat una taula d’exercicis. I es posava a fer mortals endavant i enrere, salts i acrobàcies, i després passava el barret. També s’havia dedicat a espiar al seu tiet, que escrivia guions per una sèrie de la tele, per treure’n profit econòmic de cara a seva recaptació:

-Si em dónes 5 euros et dic què passarà al capítol de demà. I si me’n dones 50 t’explico què passarà durant tota la setmana.

   Fins que un dia, una de les nenes a qui ella entrenava i que anava amb els seus pares la va enxampar “in fraganti” en un vagó del metro, saltant de barra en barra.

-Què fas, Núria?

– És que… és que… estic assajant l’exercici de barra fixa que vull que feu a la Final- va improvisar la Núria Tombarella, dissimulant-. Com hi haurà molt de públic i això suposa molta pressió ambiental, vinc a assajar aquí al metro, on també hi ha molta gent, per reproduir les mateixes condicions ambientals.

Als pares de la nena els va semblar que la Núria com a entrenadora potser estava pecant d’excés de zel i, tot i que no van comentar-ho en veu alta, la Núria Tombarella se’n va adonar.

       Si només hagués tingut aquesta ensopegada, la cosa encara podria passar. Però resulta que, unes hores més tard, quan la Núria estava passant el barret als turistes de la Sagrada Família després de fer el seu exercici de terra, va trobar-se un altra cop amb la mateixa nena, també acompanyada pels seus pares.

-Per què fas un exercici de terra aquí al mig? I per què passes després el barret?- va preguntar la nena.

-És que… és que… l’Ajuntament vol mostrar als turistes que a Barcelona tenim molta vocació gimnàstica- va improvisar la Núria Tombarella, dissimulant- i cada diumenge demana a una entrenadora d’un Club diferent que vingui aquí per fer una exhibició. Els diners són… són… per les obres de la Sagrada Família.

    I per tal de convèncer-los que deia la veritat, es va veure obligada a posar tots els diners que havia guanyat en una bústia per recaptar fons per a les obres.

     Desesperada, la Núria veia que s’acostava el dia de la competició i que els diners que havia aconseguit arreplegar eren irrisoris. Com ja no tenia res a perdre, va decidir demanar cita amb un directiu de l’Espanyol i exposar-li el cas, per provar de commoure’l i obtenir el patrocini del Club. Quan per fi va aconseguir que la rebessin, va ensenyar el seu carnet de l’Espanyol, va dir que estimava l’Espanyol més que a res en el món i que odiava el Barça més que a res en el món.

-Si fins i tot després dels entrenaments dels culés, vaig a la porta per un surten els jugadors en cotxe i llenço claus a terra perquè se’ls punxin les rodes.

     I, un cop dit això, va començar a explicar amb pèls i senyals el problema de finançament que tenia el GASP, la il·lusió que tenien les seves nenes i les seves famílies per anar a la Final, els esforços i sacrificis que els havia costat a totes arribar fins allà…

-Si l’Espanyol ens patrocina el viatge, estic disposada fins i tot a canviar el nom del Club Gimnàstic: en lloc de dir-se Gimnastes Amigues Sempre Pencant es dirà Gimnastes Amigues Sempre Periquites.

    Però el directiu de l’Espanyol, com la majoria de directius, no es va deixar commoure i, posant com excusa la crisi, va dir que li agradaria poder patrocinar-la però no podia ser.

-Mira si anem malament de diners, que hem comprat tendes de campanya per allotjar els jugadors a la gespa dels camps on van a jugar, per estalviar-nos els diners de l’hotel.

      La Núria Tombarella va tornar a casa frustrada i enfadada. Estava convençuda que el directiu de l’Espanyol se l’havia tret del damunt de mala manera perquè ella, tot i ser sòcia, no era ningú important. Havia de trobar la manera de cridar l’atenció de la gent i sensibilitzar-la respecte al seu problema. Sí, calia guanyar-se la simpatia de tot l’Espanyol, no només d’un directiu poca-solta. Però com fer-ho?

   Era molt tard. Tothom dormia menys la Núria Tombarella, que rumiava i rumiava sense tastar ni tan sols la darrera croqueta que els seus germans li havien deixat a la safata per sopar. No li venia de gust, no tenia gana. Però a qui sí semblava que li venia de gust era a la seva gosseta, la Nuca, que menjava més que una llima i s’ho endrapava tot. La Nuca  va començar a molestar involuntàriament la Núria posant-se dreta sobre dues potes, ara en un costat de la taula, ara en un altra, tot ensumant la flaira de la croqueta. S’escolava entre les cames de la Núria, li posava el morro damunt la cuixa amb cara de pena esperant que l’hi donés. Ara una cuixa, ara l’altra, tot somicant.

   Farta de la seva insistència la Núria Tombarella, que no havia tingut el seu millor dia i estava frustrada i empipada, va agafar la croqueta i la va llençar amb fúria cap a una finestra oberta que donava al pati interior de l’illa de cases, per tal que la gossa deixés d’agobiar-la. Però la Nuca, que no estava disposada a renunciar tan fàcilment a un àpat que havia perseguit amb tanta insistència, va fer un doble mortal a l’aire i va enxampar amb la boca la croqueta abans que sortís disparada com un coet cap a l’exterior.

   La Núria es va quedar bocabadada i, per tal d’assegurar-se que el que havia vist era real i no havia estat una al·lucinació, va anar a la nevera i va agafar un parell de mandonguilles que havien sobrat del dinar. Va tornar a la saleta, li va ensenyar l’àpat a la Nuca, que va començar a llepar-se el morro, i tot seguit va llançar la mandonguilla cap a la finestra del pati interior. Aquest cop la Nuca la va atrapar fent un salt mortal cap enrere. La Núria Tombarella no trobava una explicació que pogués justificar aquelles acrobàcies de la seva gosseta. Si saltava millor que moltes gimnastes juniors i sèniors del seu club!

    De sobte va recordar els dvd’s de competicions gimnàstiques d’alt nivell que veia a casa per treure idees per a les seves coreografies. Es passava hores davant la televisió mirant i prenent notes, i gairebé sempre la seva gosseta jeia al seu costat. El més probable és que, mirant també aquells dvd’s, la Nuca hagués après involuntàriament unes nocions de gimnàstica que aquella nit va aplicar inconscientment per tal de poder fer el que més li agradava: endrapar.

     La Núria mirava com la gossa es cruspia tranquil·lament la mandonguilla, tot reflexionant sobre el que acabava de veure… i de cop i volta se li va acudir què podia fer per aconseguir els diners que necessitava per dur les seves nenes a la final de Madrid!

    Va mirar el calendari i va pensar que tenia una setmana per entrenar la seva gossa. Amb l’ajuda d’un munt de croquetes i d’un grapat de mandonguilles, la Núria Tombarella va ensinistrar la Nuca perquè fes uns quants salts, unes quantes acrobàcies i unes quantes flexions. Va ajudar a la Nuca a depurar la seva tècnica en el doble mortal cap endavant i en el mortal enrere. Va ensenyar-li a fer la roda amb les potes del darrera i les orelles. Va ensenyar-li a fer el pont, també amb les potes del darrera i les orelles. Va ensenyar-li a fer salts en les barres asimètriques agafant-se amb les dents… va ensenyar-li un munt de coses, sempre a les nits, aprofitant quan tothom dormia.

    Per fi va arribar el dia decisiu: aquella tarda la Núria Tombarella es va mirar fixament al mirall.

-Va, Núria, que tu pots- va dir-se a ella mateixa per donar-se ànims. I tot seguit va mirar la seva gosseta.

-Au, Nuca: per les nenes del GASP!

Tot seguit li va posar a la gosseta una samarreta de l’Espanyol i se’n van anar totes dues cap al camp. Un cop van ser allà, la Núria va ficar la Nuca dins d’una motxilla que portava.

-Si ens diuen alguna cosa, ja saps què has de fer.

-Guau!- va bordar la gosseta.

  Es va dirigir a una de les portes, a totes hi havia guàrdies de seguretat controlant els accessos. La Núria Tombarella va ensenyar el carnet i va voler passar com si res, semblava que ho aconseguiria, però de sobte…

-Un moment. Ensenya’m què duus a la motxilla.

-Res- va dir la Núria, nerviosa.- Només un bocata i una ampolla d’aigua.

-De debò? Deixa’m que ho comprovi.- Li va dir el guàrdia, desconfiat.

-Vostè em veu a mi cara de terrorista o què? -va dir la Núria fent-se l’ofesa.

-No t’empatollis i deixa’m veure la motxilla, o no entres al partit.

La Núria Tombarella no es podia perdre aquell derbi Espanyol – Barça de cap de les maneres, si no tots els seus plans s’anirien a fer punyetes. Així que, feta un flam però dissimulant-ho tan bé com va poder, li va donar la motxilla al guàrdia. Ell va obrir la cremallera i, quan va veure dins la Nuca vestida amb la samarreta de l’Espanyol va mirar la Núria amb els ulls molt oberts.

-Què és això?

-Un peluix que venen aquí fora, val una pasta, vol que li ensenyi què fa?

   I, tot seguit, la Núria Tombarella va treure de la motxilla la Nuca, que estava tibada i quieta per semblar un ninot de peluix.

-Miri, miri, si li apreto la panxa es tira pets.

La Núria Tombarella li va apretar la panxa a la Nuca i ella, ben ensinistrada per la seva mestressa, es va tirar un pet. La Núria ja estava  acostumada als pets de la seva gossa, així que podia resistir la seva pudor fètida amb certa dignitat. Però els guàrdies de seguretat van començar a posar-se blancs i es van tapar el nas  amb totes les seves forces.

-Entra, va, però fot el camp de pressa, que aquesta olor no hi ha qui l’aguanti!

Feliç perquè el seu pla havia començat amb bon peu, la Núria va posar un altre cop la Nuca dins la motxilla i se’n va anar cap a les grades amb l’allau de periquitos i culés que envaïen l’estadi.

-Si és que enguany fabriquen tota mena de ninots, la gent ja no sap què vendre- va sentir que li comentava un guàrdia a l’altre mentre ella s’allunyava.

 El camp estava ple. Ara només li quedava esperar el moment oportú. I el moment va arribar en el temps afegit de la segona part, al minut 93, quan l’Espanyol guanyava 2-1 als culés: el Neymar va rebre un passi mil·limètric de l’Iniesta, va entrar  a l’àrea per la banda esquerra però el Diego Colotto, ràpid, el va interceptar abans que pogués encarar la porteria de Kiko Casilla sense problemes. El Neymar va voler fer-se un auto-passi dins l’àrea, va topar amb la cama del Diego Colotto, va caure a terra… i l’àrbitre va xiular penal!

-Però si s’ha llençat a terra! Quina cara! Això no és penal! Hauria de ser targeta per fer comèdia! -cridaven els periquitos.

   En una situació normal, la Núria Tombarella s’hauria enfadat tant per aquell penal que hauria saltat al camp cridant “És injust! Ja estic farta de que el Barça sempre guanyi d’aquesta manera, sense merèixer-ho!”. Li hauria mossegat l’orella a l’àrbitre, li hauria donat un cop de puny al linier i li hauria donat al Neymar una puntada de peu als… Bé, li hauria donat una puntada de peu, no cal entrar en detalls. Però en aquella ocasió es va mossegar la llengua i no va dir res.

-Pensa que ho fas per les teves nenes, Núria. Per les teves nenes, que si no…!- es deia en veu baixa a ella mateixa, mirant de tranquil·litzar-se.

   Evidentment, el penal el xutaria el Messi. El Kiko Casilla es va plantar enmig de la porteria, segur d’ell mateix, concentrat, provant d’endevinar per on li voldria ficar la pilota el Messi. El Messi mirava al Kiko inexpressiu, com si no sabés encara cap on xutar la pilota. Aquell era el moment.

-Ara, Nuca!

     La Núria Tombarella va treure la seva gosseta de la motxilla i, mentre el Messi agafava embranzida per xutar la pilota, va llançar una croqueta a l’aire.

-Salta, Nuca, salta!

Just abans que la bota del Messi entrés en contacte amb la pilota, la Nuca va fer un doble mortal endavant amb mig gir per atrapar  la croqueta. Va ser només una dècima de segon, però n’hi va haver prou perquè el Messi es distragués i el Kiko Casilla pogués parar el penal.

  L’estadi va esclatar en un crit de joia i tot seguit l’àrbitre va xiular el final del partit. L’Espanyol havia guanyat el derbi! Mentre els jugadors culés marxaven del camp i es retiraven frustrats cap al vestuari, els jugadors de l’Espanyol romanien al camp abraçant-se entre ells.

 -Al camp, Nuca! Ara salta al camp!

    I, tal com la Núria Tombarella li havia ensenyat durant les sessions d’entrenament, la gosseta la saltar al camp aprofitant que en aquell moment totes les càmeres i tots els ulls es fixaven en ella, i va començar a fer salts mortals endavant i enrere, va fer la roda amb les orelles i les potes del darrera un cop i un altre, va fer el pont també amb les orelles i les potes del darrera, va fer la vertical, va fer el pi… Mentre tots miraven la seva gosseta sense poder creure el que veien els seus ulls, la Núria Tombarella va saltar al camp amb unes tisores i va treure la xarxa de la porteria, convertint-la així en unes barres asimètriques d’anar per casa. Quan la Nuca ho va veure, va córrer cap allà i va executar una rutina sencera, que la Núria Tombarella li havia ensenyat pacientment.

   Quan la gosseta va saltar a terra donant per finalitzada la seva intervenció el camp, que havia estat en silenci mentre ella era a la gespa, va començar a aplaudir embogit.

   El pla de la Núria Tombarella havia funcionat: convençuda que al Barça li xiularien un penal injust a favor com li semblava que passava sempre, i convençuda que el xutaria el Messi i per tant totes les càmeres dels fotògrafs i de les televisions es concentrarien en la porteria del Kiko Casillas, va esperar el moment de mostrar-se al món mitjançant la seva gosseta. Ara només calia esperar que el seu pla donés el fruit que ella esperava.

   Impressionats pel que havien vist, el Javier Aguirre i tota la plantilla van fer anar a buscar la Núria perquè la portessin al vestuari. Un cop allà, es va posar tan nerviosa que no li sortien les paraules. Però va recordar que les seves petites gimnastes del GASP depenien de que tot allò arribés a bon port, i va recuperar la serenitat. Va explicar als jugadors i a l’entrenador que tot allò ho havia fet per aconseguir patrocini per poder portar les nenes que ella entrenava a la Final de Madrid, i tot el vestuari va estar d’acord en que calia fer alguna cosa.

  Així doncs, quan l’Aguirre va sortir a la roda de premsa després del partit, va ser clar i rotund:

-“Esta ves esos cabrones culés no nos jodieron, y ha sido grasias a Núria Tombarella y a su perrita, así que todos en el vestuario hemos desidido que el Espanyol patrosine a su equipo de gimnasia para que sus chamaquitas puedan ir a la Final de Madrid. Y por unanimidad también hemos desidido proponer que la mascota del Club a partir de ahora sea Nuca y no un pinche periquito. ¡Ándele!”

     Així doncs, la Núria Tombarella va poder dur les seves 30 nenes del GASP a la Final de Madrid. El seu pla agosarat havia donat resultat. Si abans de dur-lo a terme l’hagués explicat a algú, segurament haurien fet tot el possible per treure-li del cap, pensant que era una bogeria. Però la Núria Tombarella és de les que sap que les bogeries, amb fe, sacrifici i dedicació, acaben esdevenint un èxit.

 

UN ALUMNE MOLT ESPECIAL

No és que la Mariona tingués cap problema seriós, ni cap entrebanc de salut, ni una d’aquelles factures que de vegades et venen i no saps com pagar. Res d’això. El motiu pel que la Mariona va entrar aquell matí una mica desanimada a l’aula era el diari. L’havia trobat en un seient del metro i l’havia fullejat per distreure’s, durant el trajecte fins la Plaça de les Glòries. Ara era damunt la taula, al seu costat, perquè després de llegir-lo no havia tingut cor per tornar-lo a deixar en un seient del metro, no fos cas que un pobre desprevingut com ella també el fullegés i comencés el dia desanimat.

        Mentre la Mariona posava en cercle les cadires, preparava el Power Point que projectaria durant la classe i treia de la capsa les pissarres Velleda individuals que distribuiria entre els alumnes, anava recordant els titulars que havia llegit: a Crimea un soldat ucraïnès havia mort en un enfrontament amb un escamot rus; a Melilla quatre-cents immigrants s’havien tallat mans i peus escalant la tanca de protecció que els separava de les seves il·lusions i les seves esperances; a l’Índic i al Pacífic, mig món buscava un avió que havia desaparegut misteriosament dies enrere.

     A la Mariona li agradava la seva feina, no hi ha dubte; però després de llegir aquells titulars es preguntava si aquells cursets de Visual Thinking que ella feia ajudaven d’alguna manera a millorar el món; si la seva aportació li era útil a la Societat. Però no va tenir temps de respondre’s perquè van començar a entrar els alumnes del curs: la noia rossa i alta amb accent anglès, el noi bru i més aviat baixet de l’Equador, la dona morena del Barri de Gràcia, el senyor calb del Clot… així fins arribar a dinou.

    La Mariona era a punt de tancar la porta i començar la classe, quan de sobte…

-Esperi, esperi!

      Era un avi amb una barba blanca que li donava un aspecte venerable, duia sandàlies i… anava vestit amb una túnica blanca! Però, tot i que a la Mariona el seu aspecte li va semblar xocant, els alumnes no van reaccionat amb estranyesa.

-Perdonin, –va dir el vellet mentre seia en un pupitre- és que estava als núvols i com no estic acostumat a mirar el rellotge…

    Poc es podia imaginar la Mariona en aquell moment, que el vellet parlava en sentit literal. La qüestió és que ella va iniciar la classe i va demanar als assistents que escriguessin el seu nom i el vellet va escriure “Sant Pere”. Tothom va pensar que allò era una gràcia, i la Mariona la primera. Però ningú va gosar dir res, pensant que potser aquell pobre vellet començava a tenir símptomes de demència senil.

-“Si és feliç així….”- va pensar ella.

       A continuació, la Mariona va demanar-los que expliquessin el seu projecte de negoci, la idea que els havia congregat en aquell lloc, buscant com donar-li forma i concretar-la per poder-la oferir al Món.

     Tothom va dir la seva: un volia oferir un servei de guarderia especial, un volia muntar una empresa de càtering per a celíacs, un altre una empresa d’aventura, un de més enllà una cafeteria per a moderns… i quan li va tocar el torn al Senyor Pere, va dir que ell volia convèncer el Món que el Bé era millor camí que el Mal.

-Els meus Caps estan molt interessats en fer servir això del Visual Thinking per poder vendre el Concepte, -va afegir- perquè fa una eternitat que utilitzem altres mètodes i ja toca renovar-se.

La Mariona va pensar que aquell senyor devia formar part d’una empresa de coaching o de team building, i va pensar també que ja se’l veia massa gran per formar-ne part activa. Però no va dir res i va seguir amb la seva classe.

     Va explicar que el Visual Thinking és un procés per manipular idees amb un dibuix o un mapa mental, va explicar que com més gran és la quantitat d’informació que es dóna, més va disminuint l’atenció, va defensar la importància del dibuix per a la comprensió de nous conceptes i per a ordenar la ment. I va explicar el cas de l’Albert Einstein, que havia arribat a dir: “Si no ho puc dibuixar, és que no ho entenc”.

   El Senyor Pere, vivament interessat, ho anava apuntant tot com un boig, frenèticament, i tot sovint li deia “Sisplau, pot parlar més a poc a poc? És que no tinc temps d’apuntar-ho tot.” No servia de res que la Mariona li digués que no calia que ho apuntés tot, que només escoltant ja podia captar la idea.

-És que això que explica pot ser una nova Gènesi per a la meva empresa. I a nosaltres aquestes coses ens agrada deixar-les per escrit.

   I continuava apuntant i apuntant sense parar. Llavors la Mariona va proposar un exercici en el que la gent dibuixés el Futur… i al Senyor Pere li va canviar la cara! Va obrir molt els ulls i es va quedar en silenci, pensarós, mentre tothom dibuixava.

-Què és aquest silenci? Que ha passat un àngel?- li va preguntar la Mariona, bromista, mirant de fer-lo reaccionar.

   I el vellet li va dedicar un somriure beatífic.

-Vostè sí que és un àngel, senyoreta. M’acaba de donar la clau per convèncer el món de manera visual que el Bé és millor que el Mal.

    En l’exercici final de la sessió, on cada assistent havia d’aplicar el Visual Thinking a la seva idea de negoci, el Senyor Pere va fer la seva exposició entusiasta, mostrant els dibuixos que havia fet a la pissarra Velleda:

-Com podeu veure, al primer dibuix hi ha uns polítics xerrant i rient al voltant d’una taula, i darrera d’ells hi ha un gran finestral on es veu el món molt contaminat i molta gent prima perquè passa gana; però els polítics no ho veuen perquè li giren l’esquena a la realitat. En el segon dibuix arribo jo, Sant Pere, i els dic que els portaré al futur a veure els efectes de la seva insensibilitat. En el tercer dibuix me’ls enduc al futur, aprofitant que per als ésser celestials el temps no existeix; i els ensenyo un món destruït, mort, sense gent, i ells es queden molt impressionats. Finalment, en el quart dibuix els torno al present i ells, conscients del que han vist, prenen mesures, signen papers que signifiquen millores per al planeta i viuen de cara al finestral, mirant el món.

    Quan la sessió va acabar, el Senyor Pere li va donar un petó a la galta a la Mariona i li va dir que pensava aplicar el que havia après a la seva classe des d’aquell mateix moment.

-I a més, gràcies a que el temps no existeix per a nosaltres, ho aplicarem amb efectes retroactius. Canviarem fins i tot el que ja ha passat!

 I se’n va anar, feliç. Un cop sola, mentre recollia les seves coses, la Mariona va pensar que aquell avi, tot i estar com un llum, havia estat un alumne entusiasta. No s’havia cregut en cap moment que era Sant Pere, com ell havia afirmat, perquè no entrava dins del seu esquema mental. Però quan va agafar el diari per anar-se’n va canviar d’opinió: perquè els titulars ja no parlaven del soldat mort a Ucraïna, ni de la tanca de Melilla, ni de l’avió desaparegut dies enrere. Ara explicava que soldats russos i ucraïnesos ballaven junts, que a Melilla els guardes fronterers regalaven flors als immigrants que volien entrar a la ciutat i que l’avió desaparegut havia aterrat sense problemes a l’aeroport de Pekín.

    Un cop va poder pair tot això… la Mariona va somriure i va pensar que, efectivament, la seva feina sí servia per construir un Món Millor.

COR DE LLEÓ

Va ser aquella nit, damunt de la teulada de la Catedral, on el Fèlix va començar a experimentar la transformació que canviaria la seva vida per sempre. Sota la lluna plena d’abril, contemplant la immensitat de la nit i gaudint del centelleig de les estrelles, va veure de cop i volta la figura d’una Gàrgola que l’observava des del campanar. Una Gàrgola més fosca que la nit, amb unes ales amples de ratpenat que es volien estendre com per iniciar el vol, i que li dedicava un somriure burleta.

   Al Fèlix li va venir un calfred i se li van estarrufar els pèls de l’esquena. Com a gat criat al carrer que era, havia vist de tot i havia après a afrontar molts perills. Però aquella Gàrgola, amb el seu somriure sinistre, semblava tan real! Aleshores va sentir unes passes darrera seu:  era una preciosa gateta persa que semblava haver sorgit del no res, amb uns ulls de mirada profunda on el Fèlix va sentir que les seves 7 vides de gat s’hi podrien perdre una darrera l’altra.

– No li tinguis por. Et té enveja perquè ella es de pedra, no es pot moure i tu sí. I perquè ella està sola i tu no. Però a partir de demà encara et tindrà més enveja, perquè aquesta nit canviarà tot.

-Qui ets, tu?-li va preguntar el Fèlix, encisat- I què vols dir amb això, què passarà aquesta nit?

Però la gateta persa, enlloc de respondre, va donar unes quantes voltes sobre ella mateixa, va jeure a terra, va tancar els ulls i es va adormir. El Fèlix la va mirar amb els ulls molt oberts, sense entendre res.

-És somnàmbula- va dir una veu.

El Fèlix es va girar i va veure un gat negre i vell. Era borni i li faltava un tros d’orella, a causa de les moltes baralles que havia tingut amb altres gats al llarg de la seva vida, defensant el seu territori o per qüestions de menjar.

-Tranquil, no busco brega -va continuar dient el gat vell- Em dic Boris i tinc cura de la Llàntia, la gata amb la que acabes de parlar. Per mi ella és com una mena de filla.

-Així que es diu Llàntia- va dir el Fèlix sense deixar de mirar-la.

-Sí. I és somnàmbula. No sé què t’haurà dit, però sempre l’encerta. El que passa és que després no se’n recorda mai de les seves paraules perquè sempre les diu adormida. Quan està així és com si no fos ella la que parla, sinó l’Univers mitjançant la seva veu.

“De què m’ha d’avisar a mi l’Univers, si es pot saber?” va pensar el Fèlix. Tot seguit va mirar la Gàrgola, que de cop i volta ja no li dedicava aquell somriure sorneguer que li havia semblat veure en la seva expressió feia uns instants.

-No et fa res si em quedo a dormir aquí, al costat de la Llàntia, oi? Així puc tenir cura d’ella. Ho dic perquè com aquest terrat deu ser el teu territori…  -va dir el Boris.

-És clar que et pots quedar a dormir. La ciutat és de tots. I aquest terrat també- li va contestar el Fèlix.

El Boris el va mirar amb una barreja d’estranyesa i curiositat, mai cap gat li havia donat una resposta com aquella. Decididament, aquell felí tenia alguna cosa que el feia diferent dels altres.

El cert és que la Llàntia tenia raó: Sí, aquella nit va canviar tot. Perquè l’energia transformadora que s’havia anat acumulant en el cos, la ment i l’esperit del Fèlix va esclatar com una flor a la Primavera. Com a gat criat al carrer que era, sentia un amor immens per la Llibertat i havia conreat dia rere dia un sòlid esperit de superació personal.   El Fèlix no havia estat mai com els altres gats, que només corrien per fugir, per foragitar rivals i enemics o bé per aconseguir menjar. Ell no corria només per això, sinó també per ventilar les idees que volien prendre forma dins del seu cap i que el conduïen a fer alguna cosa que encara no sabia ben bé què era.

      Quan l’endemà va obrir el ulls i es va despertar al costat de la Llàntia i el Boris, no es va sentir diferent i per uns moments va pensar que tot el que li havia dit la gata persa la nit passada només eren bajanades. Però de cop i volta va sentir un xipolleig i una veu miolant i demanant auxili. El Fèlix va buscar amb la mirada, des de la talaia privilegiada d’aquell terrat, la procedència d’aquells sorolls… i va descobrir que procedien del llac de Parc.

-Però com pot ser que senti aquest xipolleig i aquests miols, si són allà baix, ben lluny, gairebé a un quilòmetre? -es va preguntar el Fèlix astorat.

Un gatet, vés a saber com, era enmig del llac i s’estava ofegant. Tot i estar tan lluny el Fèlix podia veure-ho perfectament, i això el va sorprendre encara més. Però no hi havia temps a perdre, calia actuar amb celeritat per a evitar que aquell menut morís, així que va arrencar a córrer sense aturar-se a reflexionar en tot allò i va començar a saltar d’un terrat a l’altre.

-No arribaré a temps, és massa distància- va pensar una mica descoratjat-. Però tot i així ho he de provar!

El cert és que el Fèlix va arribar al llac en un moment, els seus muscles havien adquirit una força desconeguda per a ell, que si no fos perquè era un gat s’hauria pogut qualificar com sobrehumana -i que en aquest cas caldria anomenar més aviat sobrefelina, si aquesta paraula existís-.  Però les sorpreses encara no s’havien acabat. No. Perquè sense pensar-s’ho dos cops, un cop va ser a la riba del  llac el Fèlix es va llençar a l’aigua i va nadar cap el gatet. Un gat llançant-se voluntàriament a l’aigua! Quan tothom sap que aquests felins són hidrofòbics per naturalesa! La gent del Parc se’n feia creus. Tothom va començar a fer fotografies amb el mòbil i a enviar-les a amics i parents. Una cosa així no s’havia vist mai! El Fèlix, ignorant l’expectació que havia generat, va adonar-se que estava nedant per primer cop a la seva vida, sense que ningú li hagués ensenyat mai a fer-ho. I ho feia ràpid i amb seguretat, com si ho hagués fet tota la vida. Va arribar fins on era el gatet, el va mossegar pel clatell per tenir-lo ben agafat, i tot seguit va desfer el camí per tornar a la riba. Un cop allà es va trobar amb un munt de gent que s’amuntegava al seu voltant per veure el prodigi, així que va optar per no deixar anar el gatet i es va endinsar entre els matolls, buscant un lloc tranquil i segur.

-Gràcies, senyor- li va dir el gatet quan va ser a terra- M’ha salvat la vida.

El Fèlix no oblidaria mai el somriure i l’expressió d’agraïment d’aquell menut que havia esquivat una mort segura.

-Com has anat a parar a l’aigua, noi?- li va preguntar.

-Em dic Simó. Estava dormint sota el seient d’una de les barques que lloguen per remar pel llac. I quan m’he despertat i he sortit del meu amagatall hi havia una noia dins la barca, remant, i es veu que a la pobra li he donat un bon ensurt, perquè quan m’ha vist s’ha posat a cridar. Jo m’he espantat i he fet un bot per fugir de la barca, sense adonar-me que érem enmig del llac. I per això he caigut a l’aigua.

-Doncs la propera vegada vigila més. Ara ja ho saps: no dormis més dins d’una barca. Busca un bon terrat i dorm allà, són més segurs. I si mai necessites res, pots trobar-me a la Catedral.

El Fèlix va tornar al seu terrat i pel camí va repassar els canvis sobtats que havia experimentat aquella nit: ara tenia una oïda finíssima, podia sentir coses que passaven a molta distància; també tenia una força extraordinària als seus músculs, podia anar molt de pressa i fer uns salts gairebé acrobàtics; havia desenvolupat un sentit de la vista amb el que veia coses que passaven molt lluny; i no només li havia perdut la por a l’aigua, també podia nadar sense que ningú li hagués ensenyat com es feia. Realment prodigiós!

Tot mirant de pair aquests fenòmens, el Fèlix va arribar el terrat de la Catedral, on la Llàntia i el Boris tot just s’havien despertat i l’esperaven.

-Tu deus ser el Fèlix, oi?- li va preguntar la Llàntia, amb aquella veu vellutada que al Fèlix li resultava tan captivadora- El Boris ja m’ha explicat que aquesta nit he arribat aquí somnàmbula i tu ens has deixat dormir al teu terrat.

-Tranquil·la, ha estat un plaer compartir casa meva amb vosaltres.

-Estàs mullat de cap a peus- li va dir la gata persa, estranyada.

El Fèlix va pensar que no podia explicar-li tot el que havia passat, perquè el prendria per boig o per mentider, o per totes dues coses alhora.

-Sí, és que… he baixat un moment al carrer a buscar menjar i un graciós m’ha llençat al damunt una galleda d’aigua.-  Sabia que no era una bona excusa, però no se li’n va acudir una altra.- Escolta, no te’n recordes del que m’has dit aquesta nit?

-No. Què t’he dit?

-Que… que a partir d’avui tot seria diferent.

-Ah… Això t’he dit? I és veritat? Avui és tot diferent?

-Sembla que sí -li va contestar el Fèlix , captivat pels seus ulls i el seu somriure.

-Però és millor o és pitjor que ahir?- va preguntar la Llàntia.

-Encara no t’ho sabria dir. Però jo diria que millor.

-Doncs m’alegro.

El Fèlix va mirar el campanar on la nit abans li havia semblat que la Gàrgola cobrava vida per riure’s d’ell. Allà estava, immòbil, presonera de la pedra, inofensiva. I va pensar que segurament havia estat un efecte causat per la llum de lluna.

          El Fèlix, la Llàntia i el Boris van baixar al carrer saltant pels terrats, el Fèlix els volia dur a un carreró on la dependenta d’una botiga d’animals sempre li deixava un platet amb pinso per a gats. Però tot just havien fet un parell de passes quan…

-Mireu! És ell! Ell ha estat qui m’ha salvat!!

Era el petit Simó, que volia mostrar a tots els gats del seu barri qui havia estat el seu salvador. Com el Fèlix li havia comentat que vivia a la Catedral, li havia faltat temps per conduir la seva colla cap allà. I tots li van donar mostres d’agraïment.

Així va ser com el Boris i la Llàntia es van assabentar del que havia fet el seu amfitrió poc abans que ells es despertessin. Així va ser com la Llàntia va quedar encisada per la generositat, la força interior i la valentia del Fèlix.  Mig en broma, li va dir que encara que fos un gat tenia dins del seu pit un cor molt més gran, un cor de Lleó. I així va ser com, des d’aquell dia, el Fèlix va començar a ser conegut per tothom com “El Cor de Lleó”.

    Com l’atracció era mútua, ambdós van iniciar un idil·li. Es trobaven sovint per passejar per terrats i jardins sota la lluna, s’escolaven dins dels cinemes pels conductes de ventilació i veien les seves pel·lícules preferides, anaven junts a sopor al carreró on la dependenta de la botiga d’animals, commoguda per aquell amor felí, els servia el seu millor menjar per a gats sota la llum d’unes espelmes; i de tant en tant es trobaven al Parc amb el Simó i tota la seva colla, i jugaven a empaitar-se els uns als altres i a pujar als arbres per espantar els coloms. Fins que un dia la Llàntia es va quedar amb ell al terrat de la Catedral on vivia, i ja no va tornar a marxar. I al Fèlix, feliç, li va semblar molt bé.

Mesos més tard, el Fèlix havia decidit fer servir aquella força  i aquella energia extraordinàries que l’Univers li havia concedit, per recórrer tota la ciutat d’un extrem a l’altre, dia rere dia, a la recerca de tots aquells gats que poguessin necessitar el seu ajut per recuperar l’esperança i el somriure. Ara el veies ajudant a baixar un gat que havia pujat un arbre però després no sabia com baixar-lo, ara el veies provocant un gos guardià per distreure’l mentre uns gats famèlics arreplegaven tot el menjar que podien del magatzem que custodiava, fins i tot anava a pescar al llac per portar menjar a un parell de gats molt vellets que em prou feina podien caminar per culpa de l’artrosi. Va ensenyar als gatets de la colla del Simó a nadar i a perdre-li la por a l’aigua, i els va deixar sota l’experta tutela del Boris. Un dia es va presentar a la botiga d’animals subjectant pel clatell amb la seva boca un gatet d’aspecte desemparat. El va deixar als peus de la dependenta, la va mirar implorant i va miolar amb un miol finet, suau i vellutat. La dependenta va entendre que el Fèlix li demanava que tingués cura d’aquella criatura indefensa i que li busqués un bon amo, que li proporcionés una llar on créixer i ser feliç.

-No sé com t’ho fas, però amb aquesta manera que tens de mirar-me i de miolar quan vols alguna cosa de mi, no et puc dir pas que no.- li va dir la dependenta mentre el Fèlix es passejava entre les  seves cames, ronronejant-. D’acord, tindré cura d’ell i de tots els que em portis. I m’encarregaré de buscar-los un amo com cal.

-De vegades penso que no podré amb tot, l’Univers m’ha concedit unes facultats que no té cap altre gat però tot i així hi ha molt per fer. Massa.- li va comentar un dia el Fèlix a la Llàntia- En aquest món hi ha massa gats que necessiten que els ajudin i no sé si jo estaré a l’alçada del que s’espera de mi.

-Clar que estàs a l’alçada, Fèlix. Dins teu hi ha molta força, podràs acabar el que has començat perquè ets molt capaç de fer el que et proposis. Així que no et sentis insegur, ni tinguis por.

La Llàntia ho deia de debò. Ella creia en el Fèlix i, malgrat que cada cop li costava més dur el seu ritme, l’ajudava en el que podia. Tot i que gairebé ja no sortien com abans a passejar per terrats i pels jardins sota la lluna, ni s’escolaven ja dins dels cinemes pels conductes de ventilació per veure les seves pel·lícules preferides, ni anaven ja a sopor sota la llum de les espelmes al carreró on la dependenta de la botiga d’animals els servia el seu millor menjar per a gats, la Llàntia creia en ell i el continuava estimant i encoratjant quan se sentia petit enmig d’un món que ell pensava que el requeria amb urgència.

     Engolit per tota aquella voràgine en la que ell mateix s’havia ficat, convençut que era necessari fer-ho, el Fèlix va oblidar-se d’anar a veterinari a posar-se les vacunes, va oblidar-se de renovar els seu collaret contra les puces i cada cop en tenia més i es rascava més, va deixar de tenir moments per a ell, en els que poder estar tranquil, relaxat i a gust per tal de renovar els seus ànims i els seus afectes. El Boris se sentia cada cop més trist perquè el seu amic ja no li podia dedicar temps. La dependenta de la botiga d’animals estava cada cop més desanimada, perquè el Fèlix ja no s’entretenia jugant amb ella al carreró, ni fent-li festes, de tan ocupat com estava.

-Em convertiré en pedra. I no seré jo sola. I la Gàrgola del campanar es riurà de tots nosaltres.- li va dir la Llàntia en somnis, una nit que anava somnàmbula.

El Fèlix la va mirar i li va agafar una esgarrifança. Li va semblar que la Gàrgola tornava a cobrar vida, com aquella nit que ell havia conegut la Llàntia, i li dedicava des de la paret del campanar un somriure sorneguer. L’endemà la Llàntia no recordava les seves paraules i el Fèlix, tot i que estava desassossegat pel que ella li havia dit, no va voler-la inquietar i va optar per mantenir-la en la ignorància.

-Què et passa aquest matí? Estàs estrany.

-Res, és que… no he dormit bé i estic una mica cansat- li va contestar ell.

Amb la seva frenètica activitat, el Fèlix no s’adonava que l’entusiasme que fins aleshores la Llàntia, el Boris i la dependenta de la botiga d’animals havien mostrat pel que feia ell, s’anava encongint, s’anava fent cada cop més petit. Ni s’adonava que els esforços dels tres per conservar malgrat tot la il·lusió d’ajudar-lo en els seus propòsits, els anaven consumint. El Fèlix tampoc s’adonava que ell mateix cada cop corria menys de pressa, perquè les seves potes perdien força; que cada dia perdia una mica més de vista perquè els seus ulls estaven extenuats de tant mirar els problemes dels altres gats; que la seva oïda ja no era tan fina com abans perquè s’havia desgastat molt escoltant les necessitats i les queixes més llunyanes, sense parar atenció en les seves pròpies necessitats. I, efectivament, un matí el Fèlix es va despertar al seu terrat i va veure la Llàntia convertida en pedra a la paret del campanar.

– No pot ser!! Llàntia!! Què t’han fet?- va cridar desesperat.

Volia escalar la paret per arribar on era l’estàtua de la seva estimada per acaronar-la, com si les seves carícies poguessin endur-se la pedra que l’empresonava; volia escalar perquè va descobrir que al costat de la Llàntia també hi havia les estàtues del Boris i de la dependenta de la botiga d’animals, i volia arribar al seu costat per buscar la manera de lliurar-los de la seva presó de pedra i tornar-los al món dels vius.

Però quan va provar de fer-ho, va ser incapaç perquè havia perdut totes les seves forces.

-No els molestis, ara són meus.-va dir algú darrera d’ell.

El Fèlix es va girar i va veure la Gàrgola, amb les seves ales de ratpenat esteses del tot, observant-lo amb el seu somriure sorneguer.

-Es quedaran amb mi al campanar fent-me companyia. Em trobava molt sola fins ara. Així que te’ls he pres i els he convertit en pedra perquè així siguin com jo i no em resultin uns estranys.

El Fèlix, ple de ràbia, va començar a colpejar la Gàrgola amb tota la seva fúria.

– No els facis mal!Torna-me’ls! No tens dret a fer-los això! Ni a mi tampoc!

Però la Gàrgola no es va immutar. Quan encara disposava de les seves forces extraordinàries, el Fèlix segurament l’hauria pogut deixar feta miquetes amb uns quants cops. Però ara ja no era el Fèlix Cor de Lleó. Només era un gat normal i corrent. I potser ni això, perquè ara estava sol. Al Fèlix li va semblar que el somriure de la Gàrgola es tornava encara més irònic i sorneguer.

– Per què els vols, ara? Els has tingut molt de temps al teu costat, però com estaves tan ocupat fent les teves coses els has deixat de banda. No t’hauria de molestar, que jo me’ls emporti al campanar. Tu ja no els necessites.

-És clar que els necessito! Són la gent que estimo! Tu només els vols tenir al teu costat per no sentir-te sola! No per estimar-los i tenir-ne cura, ni per deixar que t’estimin i tinguin cura de tu!

-Ah, i tu sí els vols tenir al costat per tot això?- li va preguntar la Gàrgola- Au, no diguis bajanades! Si no ets capaç ni de tenir cura de tu mateix! Mira què t’ha passat, has perdut tots els teus poders i les puces se’t mengen per tot arreu. Ara em vols fer creure que els necessites i que en pots tenir cura?

La Gàrgola va esclatar a riure d’una manera que al Fèlix li va semblar cruel. Ell volia protestar, replicar d’un en un tots els arguments que ella li havia donat. Però no va saber què dir i això li va trencar el cor. Va mirar allà dalt, on la Llàntia, el Boris i la dependenta de la botiga d’animals restaven immòbils, convertits en pedra per tota l’eternitat, i va pensar que ell hi havia tingut alguna cosa a veure, en la seva transformació. De sobte es va començar a encongir, a fer-se petit, estava a punt d’esdevenir una miniatura d’ell mateix. I va comprendre que sense la Llàntia, sense el Boris i sense la dependenta de la botiga d’animals ell no podia viure. No volia viure. Va comprendre que la seva força sorgia de l’amor mutu que es tenien. Potser ell havia acabat fent com la Gàrgola, tenir-los al costat simplement perquè li fessin companyia. Però això s’havia acabat. I va desitjar amb totes les seves forces tenir l’oportunitat de demostrar-los com els estimava i els necessitava.

-Si ho tens tan clar, puja a buscar-los. – li va dir la Gàrgola, burleta.

-Així que pots llegir-me el pensament?

-Jo puc fer moltes coses. No com tu, que no només has perdut els teus poders, sinó que has perdut fins i tot les facultats pròpies d’un gat.

-Què vols dir? -li va preguntar el Fèlix, intrigat.

-Els vols? Vols endur-te la Llàntia, el Boris i la dependenta? Doncs hauràs de pujar tu sol a buscar-los. Tu sol, escalant la paret llisa. Però t’aviso: ja no tens set vides, només una. I  si caus ja no et podràs moure a l’aire per aterrar de quatre grapes, com podies fer fins ara. Si rellisques i caus, senzillament moriràs. Vols dir que val la pena?

El Fèlix va mirar cap a baix, cap a la plaça, on les persones semblaven formiguetes, i li van venir vertígens només de pensar que podia caure des d’aquella alçada damunt del terra de pedra. Però a continuació va mirar cap amunt, cap a la Llàntia, el Boris i la dependenta, que penjaven de la paret del campanar convertits en estàtues de pedra. Sense pensar-s’ho dos cops, va clavar les seves urpes en una ínfima separació que hi havia entre pedra i pedra i va començar a pujar sense mirar enrere. Primer una pedra, després una altra… Va relliscar unes quantes vegades, una vegada es va quedar penjant damunt del precipici, agafat a la paret només per una ungla. Va estar a punt de defallir uns quants cops, però aleshores tornava a mirar cap amunt i veia els seus éssers estimats convertits en pedra.

-He d’arribar, ho he de fer encara que sigui per tornar-los la vida que tenien abans.

I una pedra… i una altra… i la suor que li regalimava per tot el cos… i les ungles que li començaven a sagnar per l’esforç de clavar-se en la pedra com un clau i suportar tot el seu pes…

Fins que va arribar. I un cop allà, va abraçar les estàtues de pedra i va començar a plorar.

-Us estimo. Us necessito. Torneu amb mi.- va dir, tancant els ulls amb força.

 -Us estimo, us necessito!- repetia amb els ulls tancats, desitjant desesperadament que tot allò no hagués passat.

-Fèlix! Et trobes bé? –va sentir que li preguntava la veu de la Llàntia.

“No pot ser!”, va pensar. Però quan va obrir els ulls va veure al seu costat la Llàntia, que l’observava amoïnada.

-Estaves gemegant, com si tinguessis malsons.- va dir una altra veu, la del Boris, que era al costat de la Llàntia.

Era amb ells al seu terrat de sempre, dalt de tot de la Catedral. La Llàntia i el Boris eren allà amb ell, fets una altre cop carn i ossos, vius i amb un cor bategant. Va mirar cap el campanar: la Gàrgola era allà, presonera del mur de pedra, més fosca que la nit, amb les seves ales amples de ratpenat que es volien estendre com per iniciar el vol. Però en el seu rostre ja no hi havia un somriure sorneguer, sinó una expressió de derrota.

-Estic bé, tranquils. Millor que mai.

El Fèlix va abraçar la Llàntia i el Boris i va notar el caliu del seu amor, de la seva amistat, del seu suport. Va notar aleshores que les forces li tornaven al cos, a la ment i a l’esperit; que l’Univers li tornava allò que uns instants abans li havia tret.

    I en aquell instant va saber que mai més deixaria que la Gàrgola tornés a emportar-se allò que més estimava i que el feia fort. Mai més.

-Anem a fer un tomb pel Parc?-els va proposar.- Fa temps que no ho fem.

FI

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s